sidigame14@gmail.com
Archivo del blog
-
►
2023
(13)
- ► septiembre (1)
-
►
2022
(34)
- ► septiembre (1)
-
▼
2019
(1360)
-
▼
julio
(196)
-
▼
jul 06
(172)
- Únete a FlightAware (¿Por qué unirse?) Entrar...
- FlightAware에 참여하세요 (왜 참여해야 할까요?) 로그인 08:22 C...
- FlightAware에 참여하세요 (왜 참여해야 할까요?) 로그인 08:20 C...
- FlightAware에 참여하세요 (왜 참여해야 할까요?) 로그인 08:21 C...
- FlightAware에 참여하세요 (왜 참여해야 할까요?) 로그인 08:17 C...
- FlightAware에 참여하세요 (왜 참여해야 할까요?) 로그인 08:17 C...
- Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11...
- Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11...
- Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11...
- parlament.cat Idiomes
- Más
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- . Un nou tractament millora la supervivència de ...
- GPN SANIDAD AND GPN DIALOGANDO CON... DE GPN NOTIC...
- GPN SANIDAD AND GPN DIALOGANDO CON... DE GPN NOTIC...
- GPN SANIDAD AND GPN DIAOLOGANDO CON... POR GOOGLE ...
- GPN SANIDAD AND GPN DIALOGANDO CON... . . . . . . ...
- GPN SANIDAD DE GPN NOTICIAS NEWS . . . . . . . . ...
- GPN SANIDAD DE GPN NOTICIAS NEWS POR GOOGLE . . . ...
- GPN SANIDAD DE GPN NOTICIAS NEWS . . . . . . . . ...
- GPN SANIDAD POR GOOGLE . . . . . . . . Un nou tr...
- GPN SANIDAD . . . . . . . Un nou tractament mill...
- . Un nou tractament millora la supervivència de ...
- Mostra la imatge al Twitter
- GPN DIALOGANDO CON... DE GPN NOTICIAS NEWS POR GOO...
- GPN DIALOGANDO CON... DE GPN NOTICIAS NEWS . . . ....
- GPN DIALOGANDO CON... . . . . . . . . . Cimera in...
- GPN CATALUNYA DE GPN NOTICIAS NEWS POR GOOGLE . . ...
- GPN CATALUNYA DE GPN NOTICIAS NEWS . . . . . . . ....
- GPN CATALUNYA POR GOOGLE . . . . . . . . . Cimer...
- GPN CATALUNYA . . . . . . .. Cimera independentis...
- . Cimera independentista a Ginebra amb Puigdemont...
- Saltar a la navegació principalSaltar a la navega...
- Saltar a la navegació principalSaltar a l...
- Saltar a la navegació principalSaltar a la navega...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- Numeros de móvil a comentar en esta página: 74460...
- 71110000, 71110001, 71110002, 71110003, 71110004...
- Numeros de móvil a comentar en esta página: 74440...
- 71100000, 71100001, 71100002, 71100003, 71100004...
- 72280000, 72280001, 72280002, 72280003, 72280004...
- 72270000, 72270001, 72270002, 72270003, 72270004, ...
- 961090000, 961090001, 961090002, 961090003, 9610...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- 959190000, 959190001, 959190002, 959190003, 9591...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- 72260000, 72260001, 72260002, 72260003, 72260004...
- 958220000, 958220001, 958220002, 958220003, 9582...
- 957270000, 957270001, 957270002, 957270003, 9572...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- 956430000, 956430001, 956430002, 956430003, 9564...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- 74780000, 74780001, 74780002, 74780003, 74780004...
- 955650000, 955650001, 955650002, 955650003, 9556...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- 72250000, 72250001, 72250002, 72250003, 72250004, ...
- 954560000, 954560001, 954560002, 954560003, 9545...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
- Enlaces de accesibilidad Saltar al contenido p...
-
▼
jul 06
(172)
-
▼
julio
(196)
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
1
TRANSCRIPCIÓ EN BRUT
Aquesta transcripció està pendent de
verificació i correcció. Pot contenir, doncs,
errades de fidelitat i incorreccions
lingüístiques i no es pot considerar
com una publicació oficial
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
2
Fitxer 01
XII legislatura · tercer període · sèrie C · número ***
Comissió de Polítiques de Joventut
Sessió 7, dimarts 11 de juny de 2019
Presidència de l’I. Sr. Ignacio Martín Blanco
Sessió 7 de la CPJ
La sessió de la Comissió de Polítiques de Joventut (CPJ) s’obre a ***. Presideix
Ignacio Martín Blanco, acompanyat de la vicepresidenta, ....................., i de la
secretària, Anna Erra i Solà. Assisteix la Mesa la lletrada Esther Andreu i Fornós.
Hi són presents els diputats David Bertran Román, David Mejía Ayra, Alfonso
Sánchez Fisac, Sergio Sanz Jiménez i Elisabeth Valencia Mimbrero, pel G. P. de
Ciutadans; Aurora Madaula i Giménez, Jordi Munell i Garcia, Mònica Sales de la
Cruz i Anna Tarrés i Campà, pel G. P. de Junts per Catalunya; Antoni Comín
Oliveres, Gemma Espigares Tribó, Gerard Gómez del Moral i Fuster, Noemí
Llauradó Sans i Rut Ribas i Martí, pel G. P. Republicà; Carles Castillo Rosique i Pol
Gibert Horcas, pel G. P. Socialistes i Units per Avançar; Concepción Abellán
Carretero, pel G. P. de Catalunya en Comú Podem, i Maria Sirvent Escrig, pel S. P.
de la Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent.
També hi són presents els membres de la comissió ......., .............., .........., ..............,
i ..............
Assisteix/-en a aquesta sessió...
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
1. Sol·licitud de compareixença de Rafael Bisquerra Alzina, director del postgrau en
Educació Emocional i Benestar de la Universitat de Barcelona, davant la Comissió
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
3
de Polítiques de Joventut perquè informi sobre les conclusions i les línies de recerca
sobre l’educació emocional com a eina de prevenció (tram. 356-00415/12). David
Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud
de compareixença.
2. Sol·licitud de compareixença d’Helena Quesada Llucià, en representació de
l’entitat Obertament, davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi
sobre l’estudi "L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016" (tram.
356-00416/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i
votació de la sol·licitud de compareixença.
3. Sol·licitud de compareixença de Judit Bellvehí Oliver, cap d’àrea assistencial de
la Fundació Els Tres Turons, davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè
informi sobre la visió preventiva i comunitària de la salut mental (tram. 356-
00417/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i
votació de la sol·licitud de compareixença.
4. Sol·licitud de compareixença d’Aina Fernández, en representació de la Unitat de
Prevenció del Suïcidi de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Barcelona, davant
la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi sobre la trajectòria i els
resultats del programa Codi risc de suïcidi (tram. 356-00418/12). David Bertran
Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud de
compareixença.
5. Sol·licitud de compareixença de Francisco Villar, coordinador del Programa
d’atenció a la conducta suïcida del menor a la Unitat de Conducta Suïcida del Servei
de Salut Mental de l’Hospital de Sant Joan de Déu, de Barcelona, davant la Comissió
de Polítiques de Joventut perquè informi sobre els resultats del Pla director de salut
mental i addiccions del Departament de Salut (tram. 356-00419/12). David Bertran
Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud de
compareixença.
6. Sol·licitud de compareixença de Cecília Borràs, presidenta de Després del Suïcidi,
davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi sobre l’acompanyament
i el suport en el dol als supervivents a la mort per suïcidi (tram. 356-00420/12). David
Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud
de compareixença.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
4
7. Sol·licitud de compareixença de Carles Pericas, en representació del Secretariat
del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, davant la Comissió de Polítiques
de Joventut perquè informi sobre la trajectòria del Consell i les polítiques que fa
(tram. 356-00421/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans.
Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.
8. Sol·licitud de compareixença d’Isaura González, en representació del Secretariat
del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, davant la Comissió de Polítiques
de Joventut perquè informi sobre la trajectòria del Consell i les polítiques que fa
(tram. 356-00422/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans.
Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.
9. Sol·licitud de compareixença de Magdalena Oliver, en representació de
l’Observatori de Mitjans i Salut Mental, davant la Comissió de Polítiques de Joventut
perquè informi sobre l’evolució de l’activitat de l’Observatori en matèria de salut
mental i prevenció del suïcidi (tram. 356-00423/12). David Bertran Román, del Grup
Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.
10. Sol·licitud de compareixença de la directora general de Planificació de Salut
davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi sobre els plans del
Departament de Salut en salut mental i suïcidi juvenil (tram. 356-00424/12). David
Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud
de compareixença.
11. Sol·licitud de compareixença de Magda Casamitjana, directora del Programa
d’abordatge integral dels casos de salut mental d’elevada complexitat, davant la
Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi sobre el programa i les actuacions
de sensibilització, coordinació i implicació de les institucions (tram. 356-00425/12).
David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la
sol·licitud de compareixença.
12. Sol·licitud de compareixença de Jordi Blanch, director executiu del Pla de salut
mental i addiccions, davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi
sobre el Pla director de salut mental i addiccions i el protocol Codi risc de suïcidi
(tram. 356-00426/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans.
Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
5
13. Sol·licitud de compareixença d’Anna Figueras, responsable del Pla integral
d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions, davant la Comissió de
Polítiques de Joventut perquè informi sobre el Pla integral d’atenció a les persones
amb trastorn mental i addiccions i la perspectiva juvenil d’aquest pla (tram. 356-
00427/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i
votació de la sol·licitud de compareixença.
14. Sol·licitud de compareixença de Carmen Cabezas i Peña, sub-directora general
de Promoció de la Salut, davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi
sobre les polítiques en promoció de la salut mental i el suïcidi juvenil (tram. 356-
00428/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i
votació de la sol·licitud de compareixença.
15. Sol·licitud de compareixença d’una representació del programa Salut i escola
davant la Comissió de Polítiques de Joventut perquè informi sobre les accions
relatives a la detecció de problemes i situacions de risc en l’àmbit de la salut mental
(tram. 356-00429/12). David Bertran Román, del Grup Parlamentari de Ciutadans.
Debat i votació de la sol·licitud de compareixença.
El president
Bé, bon dia i benvinguts a la Comissió de Polítiques de Joventut, benvinguts al
Parlament de Catalunya. Primer de tot, demanar-vos disculpes pel retard, intentarem
en la mesura possible agilitzar la resta de la jornada, tot i que, efectivament, hem de
parlar avui d’un tema, doncs, jo crec que és prou important per la nostra societat com
perquè estiguem tots amatents i disposats a escoltar, aprendre i a veure el que ens
han d’explicar els experts, els membres del Govern i, en definitiva, per tenir una
jornada que sigui, si més no, productiva i que ens instrueixi sobre aquesta qüestió.
Sessió informativa de la Comissió de Polítiques de Joventut amb
el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies sobre el pla del
Govern en matèria de polítiques de joventut.
310-00182/12
El primer punt de l’ordre del dia són les sol·licituds de compareixença, que hi ha un
bon grapat i, per tant, jo demanaria fer la votació conjunta i, en definitiva, com que
les propostes han estat conjuntes dels grups, hi ha algun problema perquè siguin
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
6
per assentiment, per unanimitat. (David Bertran Román demana per parlar.) Sí,
senyor Bertran?
David Bertran Román
President, només per dir que no hi ha cap problema en votar per assentiment,
solament que retiraríem al sol·licitud de compareixença de l’Anna Figueras.
El president
Perfecte, prenem nota. I votem, llavors, la sol·licitud de compareixença.
Per unanimitat, per assentiment.
Perfecte, doncs queden aprovades totes les sol·licituds de compareixença.
I passaríem immediatament a la substanciació de les compareixences. I en primer
lloc tindríem la compareixença de l’Anaïs Tosas, en representació de l’entitat
Obertament i seurien també aquí a la primera taula, a la primera mesa que faríem la
Judith Bellvehí, que és la cap d’àrea assistencial de la Fundació Els Tres Turons i
amb ella compareixeria també l’Antonio Calero. I quan vulgueu podem fer la primera
mesa aquí al nostre costat.
Bé, doncs en primer lloc té la paraula l’Anaïs Tosas en representació de l’entitat
Obertament per parlar, perquè informi sobre l’estudi «L’estigma i la discriminació en
salut mental a Catalunya 2016». Senyora Tosas, té vostè la paraula per un temps,
en principi, màxim de vint minuts i serem, intentarem ser flexibles, però com que hi
ha molts compareixents també en la mesura del possible intentem ajustar-nos als
temps. Gràcies, senyora Tosas.
Anaïs Tosas (cap de projectes d’Obertament)
Perfecte, moltes gràcies. Bé, bon dia a totes i a tots, jo sóc l’Anaïs Tosas, com ja
hem comentat, sóc la cap de projectes d’Obertament i ens han convidat aquí, doncs
per parlar una mica de la nostra feina i del que nosaltres treballem que és l’estigma
i la discriminació en salut mental.
Abans de començar... Espera, eh? D’acord, nosaltres simplement, ubicar-nos per
aquells i aquelles que no ens coneixeu, nosaltres som Obertament, Obertament és
l’aliança catalana de lluita contra l’estigma per raons de salut mental. Sempre ho
esmentem perquè al final és important i és significatiu, doncs, que sent l’única
aliança, diguéssim, del sector de salut en temes de salut mental, en temes a nivell
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
7
de Catalunya, aquesta s’hagi fet en relació a l’estigma i la discriminació. Com veieu
nosaltres estem configurats, la nostra junta directiva, doncs, per les tres proveïdores
principals de serveis de salut mental de Catalunya, la Federació de Salut Mental
Catalunya, que és la federació tradicionalment vinculada a familiars, però també en
primera persona, i la Federació Veus, que és la federació d’entitats en primera
persona. Sempre ho posem de rellevància perquè al final són entitats que
segurament tenen visions i interessos diferents però que es posen d’acord en una
sola cosa, en aquest cas que és que cal lluitar contra l’estigma i la discriminació per
raons de salut mental.
Nosaltres bàsicament ens dediquem a temes de promoció, són un instrument dins
del sector i el que fem és promoure metodologies efectives basades en evidència
per lluitar contra l’estigma i discriminació i fomentem l’activisme en primera persona,
a part de fer campanyes de comunicació, com ja espero que hagueu vist en algun
moment. Aquí al que hem vingut és, però, a parlar sobre temes d’estigma i
discriminació en l’àmbit juvenil, no? En el sector especialment educatiu. Per
començar volíem emmarcar... Perdoneu, ja sabeu que l’OMS descriu a la salut
mental no tan com una absència de malaltia, no? Si no com un estat de benestar en
el qual l’individu és conscient de les pròpies capacitats i pot afrontar les tensions
normals de la vida, no? Això el que vol dir és que la salut mental no és una absència
de malaltia, per tant, no és una cosa que té a veure amb el diagnòstic en sí, sinó que
és un estat de complet benestar físic, mental i social que no té en compte només
l’absència de faccions. Aquesta definició de salut és important per entendre, sobre
tot, com funciona, doncs, l’estructura més social de l’estigma, no? Perquè al final el
que sabem és que una de cada quatre persones té o tindrà un problema de salut
mental al llarg de la seva vida i això vol dir que o bé nosaltres mateixes el tindrem o
bé algú que ens estimem molt, doncs, el tindrà i, per tant, és una cosa ben normal.
Malgrat que és molt comú, no? És l’estigma i la discriminació el que fa que no se’n
parli. L’estigma ja sabeu que és allò que fa referència a totes aquelles atribucions i
qualitats negatives, despectives sobre un col·lectiu concret. Aquest estigma és el
que fa que les persones que tinguin o que
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
8
Fitxer 02
[#00:00] tenim un trastorn de salut mental siguin tractades, doncs, de manera
negativa, no? Sabem a nivell d’evidència que és la principal barrera en el procés de
recuperació de les persones i tal com veiem a continuació, doncs, precisament
l’estigma està basat en aquests estereotips, que són aquestes generalitzacions que
fem sobre les persones que a través d’aquestes etiquetes que sovint són útils, no?
Però sovint són tan generalitzades que ens fan oblidar, diguéssim, la persona que
tenim davant.
Perdó, eh?– L’any 2016 vam fer un estudi, vam encarregar un estudi a l’Autònoma i
a una consultora, que després me’n referiré una altra vegada, per parlar, per intentar
recollir quina era la percepció de la discriminació que tenien les persones a
Catalunya, no? Ja veieu que, doncs, en aquest sentit aquestes atribucions de les
que parlàvem abans, dels estereotips, vam poder sistematitzar varies de les
etiquetes a les quals es posa les persones amb trastorns de salut mental. És
interessant destacar que la perillositat, que és un dels estigmes que sobre tot en
mitjans de comunicació més es repeteix en relació a les persones que tenen trastorn
de salut mental. És una se les atribucions menys freqüents, però en canvi, la
cronicitat, la inestabilitat o la fragilitat ho és una de les característiques, doncs, més
atribuïdes pel fet de tenir un trastorn de salut mental, independentment de la persona
o de la personalitat.
Precisament són aquests estereotips els que ens duen aquests prejudicis, no? I
aquests prejudicis són els que fa que ens portin aquestes sensacions negatives cap
al grup, i aquests prejudicis...–perdoneu, on és?– acaben duent a la discriminació,
que al final és un comportament social que respon a aquesta idea de prejudici.
Entrem ja en dades, destacaré només aquestes quatre dades que són fruit de
«L’Enquesta de Salut de Catalunya», que ja sabeu que obertament inclou des de fa
molts anys unes quantes preguntes en algunes de les onades i, a més a més, també
de «La percepció social de l’estigma a Catalunya», que és aquest altre estudi del
2016. Destaquem sobre tot aquest 16 per cent dels catalans que afirmen que no
estarien disposats a conviure amb una persona amb una problemàtica de salut
mental, i de que gairebé el 30 per cent dels catalans i les catalanes creuen que les
principals causes de les malalties mentals tenen a veure amb una manca
d’autodisciplina. Això al final és un tema de prejudici, no? És un tema d’aquest que
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
9
imbrinca amb tots aquests estereotips que hem parlat abans de la fragilitat, de
l’autodisciplina. D’altra banda, si mireu la part dreta, que és com si diguéssim la
contraposició, són dades que les extraiem de quina és la percepció de les persones
que tenen trastorns de salut mental, no? Un 80 per cent de les catalanes amb
trastorn manifesta estat tractada injustament en algun àmbit de la seva vida, i gairebé
un noranta han desistit, per exemple –destaquem quatre dades, eh?– de fer alguna
activitat per por a ser discriminada. És a dir, veieu per una banda quina és l’opinió
de les persones, de les catalanes en relació a la salut mental i a l’altra quina és la
vivència, i veieu que és aclaparadora. Entrant ja en temes d’àmbit educatiu, nosaltres
dintre de l’estudi vam fer, vam abordar diversos àmbits vitals, no? I per poder
conèixer més en detall com opera l’estigma i discriminació en aquests àmbits. Avui
us explicarem bàsicament com en l’àmbit, doncs, dels entorns educatius, que és el
que afecta més als joves.
Aquest estudi, senzillament per emmarcar, el que vam fer ho vam fer a través de
catorze grups focals, vam entrevistar a gairebé mil persones, no? I a través d’això
vam poder definir com era aquesta discriminació, aquest 80 per cent de percepció
de discriminació i quin eren els tipus de discriminació, per poder establir, doncs, una
mica de... per poder gestionar millor les dades i poder explicar-les millor. La majoria,
un 50 per cent havien patit evitació o rebuig, un 47 per cent havien estat tractades
negativament, un 51 per cent sobreprotegides o controlades, la sobreprotecció
també es considera una forma de discriminació, perquè al final no ens deixa escollir
el que volem fer, i un 12 per cent, gairebé, havien patit agressions sexuals o físiques.
És una dada molt alarmant, vol dir que aquí sumen motles coses, des d’agressions
físiques a agressions sexuals. Segurament les sexuals són menys, però com que
s’havien d’agrupar creiem important destacar-ho.
L’estudi de l’estigma també el que ens deia en relació als joves, no? Que és bastant
important és que entre un 10 i un 20 per cent dels joves estan afectades per un
trastorn de salut mental. Un 30 per cent de l’alumnat amb trastorn de salut mental
ha patit discriminació per part dels companys i companyes. La meitat d’aquest
alumnat que ha tingut trastorn ha decidit ocultar-ho. Ja sabeu que és la primera i
principal estratègia, doncs, de les persones que hem patit o que pateixen un trastorn
de salut mental és l’ocultació per por a la discriminació, del programa Salut i escolta,
que és un programa ja prou reconegut i prou consolidat, diguéssim, dintre
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
10
d’Educació. El 30 per cent de les consultes tenien a veure amb malestars
emocionals, l’OMS ja està parlant de que és, doncs, una de les problemàtiques més
importants entre els joves i, com ja sabeu, desgraciadament és la primera causa de
mort entre els joves a Catalunya.
Les dades ja de l’àmbit educatiu, una mica per anar-nos centrant, bàsicament
l’emmarcament és que gairebé el 30 per cent dels joves amb un trastorn ha patit un
tracte discriminatori per part dels company i companyes i de l’entorn educatiu, i això
el que podem és intentar disgregar-ho una miqueta més, no? Un 18, gairebé un 19
per cent ha estat discriminat per part del professorat i aquí podem, el que us deia
abans, no? De les categories ens permetem esgrimir en quin tipus de discriminació
percebuda i viscuda han tingut. Un 8,1 ha estat evitat o rebutjat, que és una de les
primeres reaccions, un 15,2 ha patit sobreprotecció, més d’un 5 per cent ha rebut
burles o ha estat culpabilitzat, menyspreat o ridiculitzat per part del professorat. I per
part de l’alumnat, ja sabeu, entre iguals per dir-ho alguna manera, gairebé un 30 per
cent ha estat discriminat per les seves companyes, d’aquests un 14 per cent ha estat
evitada, un 10 per cent ha patit, ha rebut insults i burles i un 10 per cent ha patit
sobreprotecció i control.
A nivell de conclusions més transversals en aquest àmbit això ens va permetre
veure, doncs que hi ha una manca de recursos, no? Perquè el professorat pugui
atendre les persones amb trastorns de salut mental. Això no vol dir atendre-les a
nivell mèdic, sinó a nivell humà, per dir-ho d’alguna manera. Que els entorns
educatius, a més a més, són un espai on poden sorgir aquestes actituds de por i
inseguretat i de dubtes a l’hora de tractar a alumnes o aquestes problemàtiques, que
ens agradaria, sobre tot, recordar el que hem dit al principi, no? Que més enllà del
diagnòstic, sinó quan hi ha un malestar emocional a l’aula, estem parlant d’una edat
molt significativa, adolescència, i que, a més a més, el personal, diguéssim, el
professorat, doncs percep sovint com una càrrega afegida aquesta gestió,
diguéssim, de les emocions a l’aula quan hauria de ser una oportunitat segurament
i que, per tant, obliga sovint a sortir de la seva zona de confort.
El que sí que sabem, doncs, és que l’estigma constitueix la barrera més important
pel procés de recuperació de les persones, però també en el cas d’aquells joves, en
l’edat precisament concret en el que es troben, veu afectat i és una barrera principal
perquè les persones puguin desenvolupar el seu projecte de vida, no? En un moment
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
11
on l’estan desenvolupant, perquè el que sabem és que l’estigma el que fa és per por
a ser discriminat, doncs tu t’aïlles i amagues el problema que tens. Com que
amagues aquesta problemàtica no cerques ajuda i no necessàriament ha de ser una
ajuda mèdica, sinó que també pot ser una ajuda entre iguals o una ajuda humana,
un altre cop tornar-ho a dir, i que, per tant, quan aquesta ajuda arriba arriba ja en
una situació molt més dramàtica, en situacions on es poden cronificar o no arriba
directament ja mai perquè la persona ja no hi és i, per tant, això el que fa és un cercle
viciós que el que sabem és, a banda, doncs de limitar un naixement de projecte de
vida, redueix el rendiment escolar, provoca problemes en el desenvolupament del
jove, cronifica, sovint, retraïment social, ocultació com a primera estratègia,
abandonament directament dels estudis o pot arribar al suïcidi. Per tant, és una
situació que cal abordar i és una emergència a nivell nacional.
Nosaltres només ja per acabar com a Obertament, com aliança que som i com a
eina instrument que som de tot el sector de salut mental, vam desenvolupar
juntament amb el Departament d’Ensenyament un programa que es diu « What's up!
Com vas de salut mental?», és un projecte d’infusió curricular i creiem que aquesta
és la clau, és un projecte que no és d’anar un dia i explicar què és la salut mental,
no és d’alfabetització, no és sensibilització sinó que és entrar dintre de totes les
matèries o del màxim de matèries possibles a l’aula per normalitzar el que és la salut
mental, per tant, són onze unitats didàctiques i que el que intentem és des de dintre
de la mateixa escola, des de dintre de les mateixes assignatures, tancar aquest tabú
que existeix al voltant de la salut mental per poder-ne parlar de manera natural i
normalitzada, que és el primer pas per abordar una emergència nacional com
aquesta.
En aquests cinc anys que portem de pilotatge d’aquest projecte, el vam pilotar, vam
fer una avaluació d’impacte, etcètera, més de 8.000 alumnes han estat formats i
estem seguint per arribar al màxim d’instituts de Catalunya.
I bé, moltes gràcies per tot i seguim.
El president
Gràcies, senyora Tosas. I bé, la següent compareixença, la segona compareixent
serà la Judith Bellvehí, cap d’àrea assistencial de la Fundació Els Tres Turons
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
12
perquè informi sobre la visió preventiva i comunitària de la salut mental. Per un temps
també de vint minuts, senyora Bellvehí, té vostè la paraula.
Judith Bellvehí (cap d’àrea assistencial de la Fundació Els Tres Turons)
Molt bé. Bon dia. Bé, en primer lloc agrair al Consell Nacional de Joventuts de
Catalunya que ens hagi donat la possibilitat de participar en aquesta sessió
parlamentaria sobre el suïcidi juvenil. L’objectiu de la nostra compareixença
bàsicament és explicar la nostra experiència i el nostre coneixement derivat de
l’atenció a persones joves amb trastorns de salut mental.
Primer us explicaré una mica qui som, on treballem jo i el Toni, treballem a la
Fundació Els Tres Turons, després us comentaré una sèrie de dades, que algunes
ja s’han comentat, i finalment volem explicar-vos també, a partir de la nostra
experiència, quins serien els elements claus en la intervenció amb joves, d’acord?
Amb trastorns de salut mental.
Bé, la Fundació Els Tres Turons és una entitat d’iniciativa social amb vocació pública,
sense afany de lucre, creada l’any 1985 al districte d’Horta-Guinardó. La missió
principal de la fundació és la inclusió social de les persones amb problemes de salut
mental i la promoció de la salut mental comunitària. Dins de la fundació atenem a
persones joves i adultes en diferents àmbits d’intervenció amb la idea de donar
resposta a les necessitats de rehabilitació psicosocial, d’inserció laboral o formativa,
de suport a la vida independent i d’oci inclusiu. Dins dels serveis que tenim, un d’ells
és el Servei de Joves. Aquest és un servei de la xarxa pública de salut mental i
addiccions que des de l’any 2006 està atenent a joves entre 16 i 29 anys. L’objectiu
del Servei de Joves és acompanyar la recuperació de persones que degut a algun
malestar psicològic o a algun trastorn mental, no? Han patit un trencament a la seva
trajectòria vital, i la idea és que a través del servei aquestes persones puguin millorar
la seva funcionalitat, puguin recuperar la confiança, la seguretat personal per iniciar
un nou projecte de vida. La idea és que el servei sigui un espai de trànsit.
A continuació comentem una sèrie de dades, que algunes ja han estat dites, no?
Però que emmarquen quina és la problemàtica actual. Segons l’Organització
Mundial de la Salut una de cada quatre persones desenvoluparà un problema de
salut mental al llarg de la seva vida. L’any 2005 l’Organització Mundial de la Salut i
la [#13:07] IEPA van recomanar afavorir la detecció primerenca i la intervenció
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
13
intensiva per promoure la recuperació de joves amb psicosis incipient. L’any 2011 la
Guia de desenvolupament del programa d'atenció específica a les persones amb
trastorns psicòtics incipients identifiquen que un dels objectius per facilitar la
recuperació del trastorn psicòtic és incidir en els primers cinc anys després del primer
episodi per millorar-ne el diagnòstic. El Departament de Salut l’any 2017 diu que el
75 per cent dels trastorns mentals comencen abans dels 18 anys i que el 43 per cent
dels infants catalans amb trastorns mentals deixen de visitar-se a partir dels 18 anysDels 15 als 25 anys és la franja d’edat amb menys utilització de serveis sanitaris.
Finalment, l’any 2018 la Guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del
Consell Nacional de Joventut diu que... identifica que si bé el suïcidi no és sempre
conseqüència d’un trastorn de salut mental, el 90 per cent de les persones que es
suïciden presenten una afectació prèvia en salut mental. Bé, altres estudis també
identifiquen quins serien els factors de risc i els factors de protecció davant del
suïcidi, no? Dins dels factors de risc trobem que patir un trastorn de salut mental és
un factor de risc, l’abús de substàncies seria un altre factor de risc, haver patit
violència també, pertànyer a col·lectius vulnerables seria també un factor de risc,
trobar-se en situacions difícils i tenir antecedents familiars. Els factors de protecció
davant del suïcidi, no? La possibilitat de rebre una atenció integral és un element de
protecció davant del suïcidi, la capacitat de resolució de problemes, la confiança en
un mateix.
Fitxer 03
la capacitat de comunicació i les habilitats socials, el suport familiar i la integració i
participació en recursos comunitaris. Tot això serien factors de protecció. Una
vegada anomenades totes aquestes dades, ara sí que ja entraríem en quins, per la
fundació i per la nostra experiència són els elements claus en la intervenció amb
joves, en el disseny de programes d’intervenció amb joves amb problemes de salut
mental.
Un element clau és la detecció primerenca de la població amb factors de risc, per
afavorir la intervenció precoç. Sabem que una part de la població jove, una gran part,
eh?, de la població jove que pateix malestar emocional i psicològic no està
identificada des de la xarxa de salut mental. En el sistema educatiu és l’espai on es
troben aquests joves, i per això cal afavorir programes d’alfabetització en salut
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
14
mental en aquest àmbit. Tot i així, sabem que alguns d’aquests joves, degut a la
seva situació psicològica i social, no es troben ni dins de l’àmbit de l’educació
reglada. És per això que la Fundació Els Tres Turons despleguem esforços cap a
àmbits de la xarxa d’educació no reglada, que és on es troben els adolescents amb
més risc.
Un altre factor clau en la intervenció amb joves, des de la fundació pensem que és
l’accessibilitat als serveis i al tractament. La mitjana d’edat de les persones ateses
pel servei de joves de la Fundació Els Tres Turons tenen 22,5 anys –és una dada
estadística. Les estadístiques ens diuen que el 75 per cent dels trastorns mentals
s’inicien abans dels divuit anys, i que la intervenció rebuda durant els primers cinc
anys és decisiva per afavorir el bon pronòstic. Per tant, els joves arriben tard als
serveis de salut mental.
És per això que des de la Fundació Els Tres Turons hem dissenyat estratègies
d’intervenció que aproximin al tractament de recuperació els joves. I desplacem
tècnics experts en salut mental en els àmbits on es troben aquests joves. L’objectiu
és acompanyar aquests joves perquè puguin vincular-se als serveis clínics. La idea
és aproximar els serveis als joves i no esperar que aquests arribin als serveis, per
evitar el buit assistencial entre els quinze i els vint-i-cinc anys.
Un altre favor clau en la intervenció amb joves pensem que és la construcció del
vincle i d’una relació de confiança entre el professional i la persona jove. El vincle el
construïm amb una mirada centrada en la persona, en les seves dificultats i en les
seves capacitats, i sobretot en la seva percepció subjectiva del malestar, sense
centrar-nos en etiquetes diagnòstiques ni fer judicis de valors. En el vincle amb els
joves és molt important el tema de la flexibilitat, de tolerar la incomoditat que sovint
generen les conductes d’aquests joves, fer un acompanyament incondicional,
escoltar i validar el seu discurs.
Des de la Fundació Els Tres Turons, les persones que acostumen a construir aquest
vincle de confiança en un primer moment acostumen a tenir un perfil educatiu. Són
educadors socials. En aquest moment, el jove, en aquest rol professional no li sol
atribuir el significat de la figura clinicoassistencial, ni, doncs, l’estigma del possible
trastorn mental.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
15
Un altre factor clau en el tractament amb joves seria el tractament com un procés de
recuperació personal que té com a objectiu la recuperació dels drets i l’enfortiment
dels factors de protecció. Des de la fundació hem detectat que el 50 per cent dels
joves atesos no tenen certificat de l’ESO, i que el 80 per cent no tenen cap
experiència laboral. L’objectiu de la intervenció és un acompanyament personalitzat
per treballar tota aquella sèrie d’aspectes, com és l’autocura, el benestar emocional,
la capacitació, que permeti que aquests joves puguin dissenyar un projecte vinculat
a la inserció laboral o el retorn al sistema educatiu.
El servei com un espai de trànsit i també com un element que enforteix els factors
de protecció davant del suïcidi.
Finalment, el cinquè punt, la intervenció clau seria el fet que les intervencions es
portin a terme en contextos normalitzats, utilitzant recursos de la comunitat.
Nosaltres treballem amb la metodologia de l’aprenentatge i servei, que és una
metodologia educativa.
La idea d’aquesta metodologia és realitzar accions de dinamització comunitària que
combinen processos d’aprenentatge i de serveis a la comunitat amb projectes
tancats. Aquesta metodologia fa que la persona jove deixi de ser una persona
receptora d’ajuda i pugui agafar un rol actiu, ser un agent de canvi a nivell comunitari,
i això afavoreix processos d’apoderament i millora de la implicació dels joves en les
activitats.
Finalment, l’últim punt clau que nosaltres pensem que és molt important en la
intervenció amb joves, és: els processos de recuperació de les persones joves s’han
de realitzar en serveis especialitats de la xarxa de salut mental, però també en altres
àmbits, mitjançant programes d’atenció psicosocial i educativa integrats. És per això
que la Fundació Els Tres Turons ha desplegat un programa amb el centre educatiu
Martí Codolar, que és un programa que ara explicarà el Toni, en el qual..., és un
programa que es comença l’any 2006, i que respon a la necessitat d’integrar la
perspectiva de salut mental comunitària en els centres educatius de formació no
reglada d’alta complexitat. La idea és acompanyar els joves que no poden sostenir
itineraris formatius, perquè hi ha una sèrie de simptomatologia i de factors
psicosocials que hi interfereixen.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
16
El Toni explicarà amb detall en què consisteix aquest programa, perquè és
l’educador de la Fundació Els Tres Turons que es desplaça al centre Martí Codolar.
Només, a tall de conclusió, i abans d’acabar, volíem comentar que la dotació de
recursos actuals obliga als dispositius a realitzar una pràctica assistencial que no
permet incidir en la tasca preventiva i pedagògica, que és clau per millorar l’eficàcia
del tractament i afavorir la bona evolució del trastorn. Cal major inversió en serveis
de l’acompanyament a les persones joves, que contemplin programes d’atenció
psicosocial i educativa integrats, i d’alfabetització en salut mental, per promoure un
sistema orientat cap a la prevenció.
Gràcies.
El president
Gràcies, senyora Bellvehí. Doncs, ara, tindria la paraula el senyor Antonio Calero,
per reforçar, per explicar amb detall algunes de les coses que ha explicat la senyora
Bellvehí. Endavant.
Antonio Calero Bautista (educador en el Servei Prelaboral de la Fundació Els Tres
Turons)
Efectivament, moltes gràcies. Cap al 2006, el centre juvenil Martí Codolar, que
funciona des de fa més de cinquanta anys a l’educació de joves amb risc d’exclusió,
van detectar, el seu equip de docents va detectar que els alumnes que els arribaven
no responien, d’alguna manera, a la metodologia educativa, diguem-ne, clàssica.
Semblava que portaven altres dificultats, altres malestars, altres comportaments que
feien molt difícil, no ja fer el curs, no?, cursar uns estudis, sinó fins i tot restar deu
minuts asseguts a l’aula.
Martí Codolar està ubicat al districte d’Horta Guinardó, el mateix districte on està el
servei dels Tres Turons, la Fundació Els Tres Turons. Aleshores, ja es coneixen
ambdues entitats, i d’alguna manera van demanar ajut, és a dir, el centre juvenil
Martí Codolar li va demanar als Tres Turons què es podria fer per donar un cop de
mà als equips docents i als joves. I aleshores, es va crear el programa suport als
centres educatius del territori, concretament el que diem el «projecte Antena». Això
va ser el 2006.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
17
Martí Codolar aleshores portava una unitat d’escolarització compartida i un servei
d’inserció laboral. Actualment porta dues unitats d’escolarització compartida,
imparteixen 2 PFI i 2 prelaborals. I aviat portarà una escola de segona oportunitat, o
escola de noves oportunitats. Atenen alumnes entre catorze i vint-i-cinc anys.
El primer format de col·laboració entre els Tres Turons i Martí Codolar va ser la
presència, no?, el desplaçament d’un treballador social, en aquest cas treballadora,
i d’una psicòloga, al centre educatiu. Va funcionar aproximadament un any, any i
mig, però els resultats no van ser, almenys, tot el que hauria sigut desitjable. Sembla
que el setting massa clínic, això que un jove estigui assegut darrere d’una taula i
tingui el professional a l’altre costat, amb la programació de visites setmanals,
sembla que això els joves no els va acabar d’agradar; de fet, és un setting molt
semblant al que ofereixen els SMIJ o els CSMA, i estem dient que hi ha un buit
assistencial entre els catorze i els vint-i-cinc anys. I aleshores, van recapacitar una
mica i van oferir un altre format.
En aquest cas..., a més a més, vull dir que els successos, els episodis, per dir-ho
d’alguna manera, traumàtics o greus que es donen en un lloc com és la UEC de
Martí Codolar, són massa greus, massa ràpids per fer-ne un abordatge, no?, amb
aquest esquema tan programat, tan planificat, no?, que és el que tenim costum des
dels serveis de salut mental.
Aleshores, el que vam fer és oferir un educador, en aquest cas soc jo, expert en salut
mental i toxicomanies. Jo he treballat deu anys en l’àmbit de les toxicomanies,
també, i porto des del 2002 en salut mental. Per donar suport als equips d’educadors.
Per fer atenció individual, a demanda del jove, no segons la nostra..., no?, la
valoració. Sinó a demanda del jove. A més a més, faig mediació en conflictes.
Conflictes entre joves, conflictes entre l’equip i els joves. Faig atenció a famílies,
malgrat que el temps del que disposem no ens permet, no?, fer tot el que voldríem.
Però a vegades ha estat important la nostra intervenció.
Dono xerrades a aquests joves sobre droga i salut mental. Intento normalitzar el
tema de la salut mental amb dinàmiques que faig setmanalment amb ells. Són
dinàmiques en les que un adult es submergeix en el seu món. És a dir, jo no vaig
allà amb un programa que jo els impartiré, ni parlaré de..., no ho sé, de la Segona
Guerra Mundial, ni els parlaré del teorema de Rufini de matemàtiques, ni... Jo no
porto res. Jo em fico a l’aula, ells estan allà... No hi han massa normes. És a dir, a
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
18
mi el que m’importa és que hi siguin, no com estiguin. És a dir, si posen els peus a
sobre de la taula, a mi això no m’importa. Jo el que vull és que hi siguin, no?
I aleshores, són ells mateixos els que dinamitzen una mica allò que parlem. Intentem
reproduir l’espai del carrer en una aula. Moltes vegades no és a l’aula. Moltes
vegades sortim a passejar. Me’ls enduc a fora i estem pel carrer, sigui passejant o
asseguts en qualsevol lloc, en un banc... Però el que cas és que hi ha un adult. Un
adult que escolta tot el que ells parlen. Es reprodueix, hi insisteixo, dintre d’una aula,
o amb un adult, un adult que no recrimina, que no castiga, que no s’emporta les
mans al cap, que no s’alarma per res, i que fins i tot potser a vegades és còmplice
de moltes de les situacions que ells protagonitzen.
Però, què fa aquest adult? Aquest adult escolta. Aquest adult el que fa és reflexionar
amb ells. Dona alternatives a les situacions que ells viuen, no?, que porten amb ells,
situacions que tenen a veure, sobretot, amb el consum de drogues. Situacions que
tenen a veure amb dinàmiques de delinqüència, bandes, dinàmiques familiars que
es donen, no?, sobretot quan el grup és més reduït, més petit, surten coses més
personals. I aleshores és veritat que es donen dinàmiques molt profundes, molt
intenses. I aquest adult, especialitzat en toxicomanies i salut mental, els dona el seu
punt de vista, en tot allò que ells estan patint, estan gaudint, estan fent, estan vivint.
L’objectiu d’aquesta dinàmica, i de la meva presència a Martí Codolar, els objectius,
millor dit, ja n’he dit un, normalitzar la salut mental. Em sembla que l’Anaïs també ha
parlat d’aquest tema. Que els arribi aquest concepte, perquè cada vegada que
escolten parlar de psicòleg, de psiquiatra, de mental, de salut mental, en fugen. La
bata blanca, el setting de l’aula, o de la sala, del despatx, la taula enmig, d’aquest
setting en fugen, però..., és que ni hi van.
Potser –potser–..., o no, millor dit,
Fitxer 07cpj04
sí que és veritat que hi ha un gran col·lectiu de joves que estan tractats als CSMIJ i
als DSM, és veritat, però jo crec que són els joves que pateixen una malaltia amb un
perfil més autístic, no tant un perfil actuador. Són els actuadors els que no van a
aquests centres, sobretot. Aleshores, si ells no busquen aquest tractament, doncs,
aleshores, ha de ser el tractament que vagi al lloc on ells es mouen i aquest lloc, un
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
19
dels llocs són les unitats d’escolarització compartides, els PCI, els prelaborals, és a
dir, Centre Martí-Codolar.
Intentem detectar possibles joves susceptibles de necessitar una atenció
especialitzada, això és el que fem en la nostra participació, col·laboració amb MartíCodolar.
Oferim un referent adult. La meva dinàmica no té cap nom, malgrat que, oficialment,
li hem de posar no sé quin nom... Dinàmica de... Els nanos coneixen el nostre espai
com el Grup d’en Toni, el Toni soc jo.
Un altre objectiu és reduir el consum de drogues, sobretot, el cànnabis. El 90 per
cent consumeix cànnabis en moltíssima quantitat, ja arriben a les nou del matí,
potser no han esmorzat, però sí s’han fumat un o dos «canutos» ja; això és claríssim.
Intentem evitar l’exclusió social, la marginalitat, aquest és l’objectiu final, òbviament.
Vull donar a conèixer la xarxa assistencial, que ells no coneixen, i a més a més, una
mica que perdin la por, no?, a anar al psicòleg o al psiquiatre, desmitificar una mica
la figura, no?, desmitificar pejorativament... perdó, perquè la tenen mitificada
pejorativament, vull dir, no? Doncs, donar-los a entendre que són professionals,
persones, homes i dones normals que els poden donar un cop de mà amb tot allò
que els està passant, que ells viuen, no?
Òbviament, fer aquesta mena d’intervenció, com la que fem des del Servei de Joves,
té molt a veure també –en salut mental– amb la prevenció del risc de suïcidi, de fet,
des que nosaltres estem participant amb Martí-Codolar, el 2006, no sé de cap jove
que s’hagi suïcidat de tots els que han passat i els quadres que viuen són, realment,
greus, però troben en el centre, no?, uns referents, persones amb què poden
compartir tot allò que protagonitzen, fins i tot, o que pateixen, no?, a la família, al
veïnat, al carrer, amb els seus iguals.
Nosaltres el que fem és detectar. Nosaltres ni tant sols definim símptomes. No
diagnostiquem, jo no soc psiquiatre, jo soc educador; aleshores, jo no puc
diagnosticar. Detectar és identificar possibles persones que puguin estar patint o
que, en un futur immediat, puguin patir algun malestar que tingui a veure amb això
de la salut mental.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
20
Tampoc el que faig és detectar un trastorn; no, no. Jo el que faig és detectar. I què
és el que intento detectar? Doncs, parlem de factors de detecció. Tenim factors de
detecció documentats –que ara parlaré d’ells– i factor vivencials.
Nosaltres –parlo, ara, dels documentats i, potser, això coincideix amb el que diem la
fase prodròmica, no?, de tota l’evolució del procés cap a una psicosi– observem
evidències comportamentals i funcionaments predominants d’aquests joves.
Observem el grau d’adaptabilitat i el seu funcionament psicosocial, més el grau
d’autonomia personal. Observem comportaments de risc que tinguin a veure amb
l’autocura, l’alimentació, el descans, els horaris, el consum de tòxics, el grau de
violència, les dinàmiques delinqüència, les bandes, el lloc, tot això, detectem, no?,
la praxis que fan molts joves de tot això.
Observem evidències simptomàtiques, que, més de símptomes, parlem d’indicis.
Valorem les conseqüències i els resultats del seu estil de vida, que sempre és
contraproduent.
Fem visites domiciliàries.
També podem passar test, tipus qüestionaris, escales, però això, a Martí-Codolar,
no ho hem fet masses vegades, potser, per falta de temps, però també seria una
altra manera de recollir factors que ens puguin donar sospites que aquest jove pot
estar en una fase prodròmica o, fins i tot, estigui patint ja símptomes prodròmics,
abans que esclati la psicosi o el brot.
Tenim molt en compte els antecedents familiars, joves que tenen en les seves
famílies algun membre que hagi patit o que estigui patint alguna malaltia de salut
mental. De fet, jo aquells que sé, que tinc coneixement, i la majoria de les vegades
és perquè ells mateixos m’ho diuen, aquests joves que tenen un familiar amb salut
mental els dono el consell especial que no prenguin drogues, perquè tenen moltes
possibilitats que es precipiti algun trastorn mental.
Fem consultes, coordinacions amb altres serveis que estan implicats, altres agents
que estan implicats en el cas.
Tenim informes previs també que venen dels centres acadèmics, d’altres centres
sanitaris, de psicòlegs, de psiquiatres i també fem supervisió, supervisió de casos
per valorar que aquests factors poden ser, d’alguna manera, el preàmbul d’un
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
21
trastorn mental o, fins i tot, que aquestes persones estiguin en un moment d’estat
mental d’alt risc, el que diem EMAR.
Hem parlat de factors documentats, és a dir, registrats, però ara tenim factors
vivencials, com la realitat familiar del jove i la seva narració i la seva vivència
subjectiva de la seva família, del seu itinerari pels centres acadèmics, de com han
viscut ells l’expulsió dels centres acadèmics, dels instituts, la seva realitat al carrer,
tot el que ells expliquen.
També tenim en compte el seus models referencials, que, per desgràcia, moltes
vegades, o no hi són o, podríem dir, no tenen la mínima consistència que qualsevol
jove requereix en una persona que li està servint, d’alguna manera, de guia, de
referent.
Tenim molt en compte els problemes actuals que tenen aquests joves, els problemes
actuals, problemes també persistents, problemes crònics, problemes personals,
siguin de l’àmbit biològic, psicològic o social, problemes familiars, problemes socials.
Tot això té a veure amb les vivències del nano, del jove, o no tant nano.
Tenim en compte successos o esdeveniments traumàtics. Ara me’n recordo, per
exemple, no?, del cas d’una jove que, amb sis, set anys, el seu pare se l’emportava
a les tres del matí, perquè anava a pillar heroïna i la jove estava a les tres de la
matinada asseguda al cotxe, mentre el pare anava a pillar i... o sigui, això,
òbviament, en una nena o en un nen d’aquestes edats, segurament, li deixa alguna
mena d’empremta, no?
Tenim en compte també el moment vital, eh?, la seva edat, l’adolescència, el cicle
biològic, psicològic i social.
Tenim molt en compte els malestars que ells expressen, el seu funcionament
predominant, sigui autístic, és a dir, aquells que no parlen massa, no actuen massa
i que més bé es reclouen a casa, o el perfil actuador, aquell que esclata davant de
qualsevol límit, qualsevol no, qualsevol cosa que no surt com ell vol, no?, i que, fins
i tot, utilitza la violència, l’agressió. No seria la primera vegada que haig de participar
en una contenció. Parlo de contenció, parlo de defensa, no parlo d’agressió. Parlo
de contenció, perquè aquest jove ni es faci mal ell mateix ni faci mal a un professional
ni faci mal a un altre company.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
22
Tenim en compte les regressions, l’agressivitat d’aquests joves, l’absentisme, que
està sent un problema molt gran. Abans, l’absentisme, no tan funcional, és a dir,
estar present per no fer res, sinó presencial, és a dir, no fer ni acte de presència al
lloc d’estudis, està començant a ser un problema molt gran. Abans, l’absentista,
segurament, ho era perquè tenia problemes per adaptar-se, no?, al lloc d’estudis,
perquè tenia problemes amb els companys, perquè patia algun malestar, alguna
malaltia que no li permetia afrontar el dia a dia social. Ara, no. Ara, no venen perquè
no els dona la gana, perquè no els importa, o sigui, no tenen cap interès en treure’s
el certificat i ho diuen tranquil·lament, no els importa estudiar.
I tenim en compte aquests indicis, que parlàvem abans també, o simptomatologia
prodròmica. Aquesta simptomatologia... Jo no vull avorrir massa, aniré una mica més
de pressa. Hi han molts indicis, no?, tinc, aquí, tot un llistat, però, per exemple, indicis
que una persona pot patir d’una manera més o menys immediata una crisi psicòtica,
els podem trobar quan el nano em parla de pensaments o sentiments que té
estranys, no?, o aquest jove que té un aïllament, no?, excessiu, que manifesta molta
violència; darrere d’aquesta violència i agressivitat, no?, hi pot haver una depressió,
és el que diem humor disfòric, per exemple, no? Si hi han comportaments poc
usuals, si tenen contacte amb bandes o, fins i tot, amb sectes, si hi ha una disminució
del rendiment acadèmic, que això és sempre, si hi ha un consum de tòxics, etcètera,
n’hi han més... Sí. Molt bé.
Per fer tot això, tenim un procediment, no?, i tenim tot un llistat de factors de risc que
jo crec que aquests joves els pateixen en un 90 per cent de tot el llistat. Jo faré una
selecció. Aquests joves viuen violència domèstica, precarietat econòmica a la
família, hi ha una separació dels pares en un percentatge molt alt, la convivència
familiar és conflictiva, negligent o absent, el tema de la immigració també comença
a ser com un factor predictor i el canvi de centre d’estudis.
I, per acabar, jo el que vull dir és tot això, per què ho fem? Doncs, tot això ho fem
perquè al jove li costa molt identificar el que li passa, li costa molt posar paraules;
perquè al jove li costa molt demanar ajut; perquè al jove, moltes vegades, no sap a
qui ha de demanar aquest ajut; perquè al jove que pateix aquests malestars, moltes
vegades, es fica en dinàmiques alternatives i compensatòries que, d’alguna manera,
alleugen o tapen el seu malestar; perquè els joves s’amaguen; perquè no acudeixen
als centres assistencials; perquè rebutgen tot allò que l’adult li ofereix, el format
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
23
estàndard mèdic; perquè el 70 per cent dels trastorns mentals s’inicia a
l’adolescència i primera joventut; perquè és molt important reduir al màxim els
períodes de duració de la fase prodròmica sense tractament i reduir la duració de la
psicosi sense tractament; perquè qui pateix
Fitxer 05
mateix necessita un suport i perquè tan sols allò que és bo..., o, millor dit, l’únic bo
per a un jove és el millor. I per això fem el que fem.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyor Calero. Bé, doncs, després d’aquestes intervencions jo crec que
han sorgit algunes qüestions que segur que poden suscitar algun aclariment o
alguna pregunta. Sí que us demano als grups, els demano brevetat, però obrim un
torn de preguntes o d’aclariments. En tot cas, pel Grup Parlamentari de Ciutadans
tindria la paraula la senyora Blanca Navarro. Senyora Navarro.
Blanca Victoria Navarro Pacheco
Gracias, presidente, buenos días. Bueno, utilizaré el turno básicamente para
agradecer las comparecencias y cómo nos han explicado las actividades que están
haciendo, tanto la entidad Obertament como Els Tres Turons, en Horta, y agradecer
también que creo que han empezado a poner sobre la mesa una serie de conceptos
que vamos a ir arrastrando a lo largo de la jornada, que creo que son realmente
importantes, y que el primero de todos es el concepto de recursos, recursos,
recursos, que creo que es lo que nos va a ir un poco interpelando hasta qué punto
hay programas de prevención del estigma, de prevención del suicidio, de prevención
de la patología mental que han demostrado validez pero realmente lo que importa,
más allá de saber que estos programas existen, es cómo los podemos implementar
en Cataluña, y los conceptos de prevención primaria y secundaria, ¿no?, de cómo
estos programas psicoeducativos, a nivel de prevención primaria y programas más
en el ámbito social y la sociedad civil, han demostrado eficacia, y otros programas
más de prevención secundaria en el ámbito sanitario.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
24
Entonces, bueno, agradecer que nos han empezado a introducir en estos conceptos
y animar en la línea del trabajo que estáis haciendo en Obertament, pues un poco
que además de poder decir que una de cada cuatro personas padecerán en algún
momento de su vida algún problema de salud mental, pues también invitarnos a
todos a poder decir que una de cada cuatro personas padeceremos algún problema
de salud mental, y dado que es una de cada cuatro personas yo creo que todos, en
mayor o menor medida, vamos a…, uno de nuestros familiares de primer grado, casi
en el cien por cien, uno de nuestros familiares de primer grado va a padecer a lo
largo de su vida algún problema de salud mental, con lo cual, bueno, poner de
manifiesto que este es un problema que nos afecta a todos y que no podemos
ponerlo al otro lado de la mesa, y mucho menos pensar que afecta a otros, sino que
es un problema que nos afecta a todos.
Muchas gracias.
El president
Gràcies, senyora Navarro. No sé si volen fer..., primer ho agrupem millor tots... Sí,
perfecte. Doncs en segon terme tindria la paraula el Grup dels Socialistes..., bé, no
hi ha..., d’acord. El Grup de Catalunya en Comú Podem.
Concepción Abellán Carretero
Bueno, yo seré muy breve porque comparto mucho lo que dice la señora Navarro.
Gracias por venir, sobre todo gracias por todo el trabajo que estáis haciendo. Y,
nada, sobre todo reforzar mucho lo que decíais de que faltan los recursos. Y algo
que sí que me ha llamado mucho la atención es que los casos son muy grandes
pero lo que sí que falta es la detección temprana en la adolescencia. Así que yo me
agarro a eso, y gracias por todo, y sobre todo por poner encima de la mesa todos
estos datos, que van a hacer que podamos trabajar mejor.
Gracias.
El president
Bé; després, el Grup Parlamentari Republicà, la senyora Ribas.
Rut Ribas i Martí
Hola, bon dia a tots i totes, primer de tot. També agrair-vos que estigueu avui aquí
compareixent. Des de la comissió tots els grups que en formem part, doncs, ho
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
25
celebrem perquè és una compareixença..., tot el dia d’avui que celebrarem, doncs,
que fa temps que hi estem anant al darrere perquè creiem que per unanimitat, doncs,
és molt interessant poder avui tractar aquest tema ja que al cap i a la fi és una de les
realitats més reals, valgui la redundància, en la realitat dels joves, i que se’ls ha de
donar una resposta, que avui està molt silenciada. Per tant, gràcies per estar avui
aquí, tant, d’una banda, doncs, com treballar aquesta inclusió social dels joves que
tenen aquest trastorn mental i que pateixen una discriminació a la societat, i d’altra,
doncs, com fer front a aquesta discriminació, a aquest estigma, doncs, que pateixen
aquests joves.
Jo m’he preparat unes preguntes més concretes, a veure si podien respondre. Per
una banda, Obertament ens explicàveu, doncs, que introduïu aquesta prevenció a
les escoles, i no sé si ens podríeu explicar molt breument si és de forma transversal
o més concreta, amb programes que van directament, doncs, a buscar un objectiu
més concret.
D’altra banda, també, s’ha parlat de l’estigma, que és el que treballa l’entitat, però
voldríem saber quin grau, o com s’explica l’autoestigma de les mateixes persones
que tenen un trastorn mental.
I després, doncs, també una mica més enfocat a la compareixença que feia vostè,
Toni, ha parlat d’aquesta figura com a referent per als joves, que deia que era un
educador social la figura que més, doncs, ens pot ajudar a haver-hi aquest vincle
entre el jove i la figura, en aquest cas, que parlava. Llavors, com es trasllada el que
els educadors poden aconseguir trobar en el jove cap a l'àmbit de la salut?
Ja està. Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyora Ribas. I, finalment, el Grup de Junts per Catalunya, senyora Sales.
Mònica Sales de la Cruz
Bé; gràcies, president. Jo també, en primer lloc, els voldria donar les gràcies per
haver comparegut avui; crec que ens hem de felicitar tots per la jornada que viurem
plegats durant el dia d’avui, malgrat que en alguns moments ens colpeja l’ànima a
tots el que sentim però ho fem per avançar, per treballar plegats i per millorar aquest
tema que ens ocupa i que ens preocupa.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
26
Dues qüestions molt puntuals. En primer lloc, a la senyora Tosas preguntar-li –vostè
ens deia que quan analitzàvem els temes de l’estigma, que podria arribar al suïcidi–
si vostès tenen dades que parlin, no?, sobre aquesta dada, quina xifra pot arribar a
suïcidar-se, quan vostè feia aquella anàlisi dels diferents passos i que al final podien
arribar al suïcidi.
I, després, quan comentava el tema d’aquest whatsapp, aquestes unitats didàctiques
d’ESO, m’interessaria saber quin abast territorial té aquest projecte, si és un abast
més a nivell de Barcelona o si també està més estès a nivell de tot el país. Jo, per
exemple, soc de les Terres de l’Ebre i m’agradaria saber si això està estès al llarg
del país.
Després, també, al senyor Calero una pregunta molt concreta. Vostè ens deia que
detectaven possibles persones, no?, que fossin potencial per treballar tot això.
M’agradaria saber per, també, emportar-nos una xifra o una dada una mica més
optimista, en quins casos hi ha èxit i se’ls pot apropar a aquesta xarxa assistencial
que comentaven vostès.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyora Sales. Bé, ara els compareixents tenen l’oportunitat de distribuirse més o menys el temps, o qui vulgui fer ús del torn de paraula, doncs, endavant.
Senyora Tosas.
Anaïs Tosas Fernández
D’acord. Moltes gràcies per les preguntes. M’he apuntat bàsicament tres coses. El
tema del whatsapp, una miqueta més de clarificació de com ho abordem. L’ajuntaré
amb la pregunta que ha fet vostè, i, per tant, donaré resposta una mica a la senyora
Ribas i a vostè. I després abordaré el tema de l’autoestigma.
El whatsapp és un programa, com he comentat, que és d’infusió curricular, i, per
tant, és un programa que quan nosaltres el vam anar a plantejar al Departament
d’Ensenyament van ser ells precisament qui ens van convidar a abordar-ho d’una
manera molt més transversal, precisament, de la qual nosaltres plantejàvem. I per
fer-ho el que vam fer va ser agafar-nos al currículum, doncs, d’ESO, en aquesta cas,
de quart d’ESO, incloure’l en les diverses matèries, que són bàsicament anglès, a
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
27
biologia, català, castellà, educació física i crec que un parell més..., ah, sí, cultura i
valors, per abordar dintre d’aquestes mateixes matèries la naturalització del que és
parlar de salut mental, d’acord? És un programa que des del 2005 el que vam fer va
ser avaluar-lo, vam fer una avaluació d’impacte juntament amb Ivàlua i Prisma, que
és un grup de recerca, vinculat al Sant Joan de Déu, per intentar demostrar que hi
havia canvis de comportament i que aquests se sostenien en el temps amb relació
als joves, i quina era la seva idea que tenien sobre temes de salut mental. És un
programa que bàsicament es fa gràcies al professorat, perquè el que fem és brindarlos, doncs, unitats didàctiques on ells, el dia que han d’explicar temes d’estadística
o els dies que han de parlar sobre, per exemple, anglès, doncs, temes d’anàlisi del
discurs o, no?, oral, tan escrit com oral, etcètera, doncs els donem elements perquè
ho puguin fer, és a dir, segueixin el currículum de les seves pròpies matèries parlant
de salut mental, i és una manera molt més naturalitzada. I aconseguim aquest efecte
pluja fina, perquè el que sabem és que les intervencions han de ser sostingudes en
el temps perquè tinguin un cert impacte, i, per tant, impacte es tradueix en que això
contribueix en que hi ha un canvi de comportament sostingut, i no un impacte molt
curt de fer-ho en un sol moment.
És un programa que fins ara ha estat molt vinculat als territoris on el departament
ens convidava, doncs, a començar a implementar-ho, a demandes dels mateixos
territoris, a suggeriment del mateix departament, i amb relació a les entitats amb qui
nosaltres col·laborem, o que nosaltres, com a instrument que som a nivell de salut
mental, doncs, ens estimàvem necessari en el seu territori. La característica, però,
que té..., no es fa només a Barcelona; de fet, a Barcelona ciutat no es fa, per un
tema, ja ho sabeu, de temes de Consorci d’Educació de Barcelona - Generalitat; en
temes d’educació, Barcelona és un territori més gran, més complex, i que, per tant,
no s’ha acabat de dirimir, estem en converses amb l’Ajuntament de Barcelona per
poder-ho treballar aquí, però bàsicament es treballa..., de fet, el pilotatge es va fer a
l’Anoia, però es fa al Barcelonès, al, diguéssim, Baix Llobregat, a Lleida..., a Terres
de l’Ebre encara no hi som (l'oradora riu), però la idea és que es vagi estenent,
diguéssim, i que té la vocació d’estar a tot el territori, no específicament en un...,
d’això. Com tampoc no està orientat ni a una UCE ni a una unitat que es detecti...,
on hi ha una certa problemàtica. És un programa que no està pensat per a això. El
que sabem a nivell d’evidència és que per lluitar contra l’estigma de discriminació
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
28
s’ha de fer una cosa molt transversal, no parlant de patologies ni de diagnòstics sinó
de normalització, perquè tots i totes, no?, en algun moment, doncs, ens hi podem
trobar, doncs, com bé comentàvem. I, per tant, és un programa, doncs, d’aquestes
característiques.
Les entitats..., o sigui, el programa té totes aquestes sessions que es fan, o sigui,
dintre del currículum de les mateixes assignatures, però sí que hi ha un dia que hi
ha un testimoni a l’aula, perquè a nivell d’evidència també el que sabem és que el
que funciona és l’educació en contacte, el contacte social. El contacte social positiu
és la coneixença, i en el millor dels casos la cooperació, entre persones, no?, en
igualtat de condicions, que cooperen. En aquest cas el que fem és promovem que
hi hagi un testimoni a l’aula en primera persona, és a dir, un jove que expliqui la seva
història de vida als altres joves. Això, com a colofó –nosaltres ho recomanem com a
colofó, els centres ho fan quan poden–, diguéssim, el que fa és acabar catalitzant,
no?, acabar, doncs, imbricant tota aquesta pluja fina que han tingut de coneixement
durant les diferents assignatures, amb un testimoni concret que parla d’això, i aquí
és on solen haver-hi moltes obertures, moltes sortides, no?, diguéssim, de molts
joves que poden parlar-ne, i on es produeix, segons ens diuen, no?, el professorat,
aquest trencament d’aquesta barrera que sovint hi ha entre el professorat i l’alumnat
per poder parlar-ne.
A nivell d’autoestigma, molt interessant, perquè nosaltres una altra de les coses que
promovem, i que és la principal, diguéssim, raó que nosaltres tenim també com a
projecte, és la promoció de l’activisme en primera persona, perquè nosaltres sabem,
com en altres lluites, com en temes de gènere o en temes d’LGTBI, que fins que no
és la mateixa protagonista, no?, la que lidera aquesta lluita, doncs, no hi ha garantia
total, doncs, d’acabament amb aquesta discriminació. I, per tant, l’autoestigma és la
nostra primera barrera per aixecar aquest activisme, és a dir, aquestes persones que
tenen experiència i que donen el seu testimoniatge i que participen a nivell territorial
en les seves entitats, en els seus municipis, a les seves ciutats per poder trencar,
doncs, aquest estigma. L’autoestigma opera igual que l’estigma, el que fa és,
bàsicament, aquestes assumpcions, no?, aquestes idees de..., prejudicis amb
relació a la salut mental te les fas teves, no?, i, per tant, tu creus que ets fràgil, tu
creus que això és per sempre, tu creus, doncs, que t’ho mereixes, perquè ets una
gandula o un gandul, no?, i això el que fa és..., opera de la mateixa forma, no?,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
29
aquest estigma. I aquest estigma social i aquest autoestigma intern el que fa és que
no demanis ajuda, no?, i que no arribis ni als serveis, ni arribis ni als amics, ni a les
famílies, no?, i que, per tant, això sigui un crematori intern.
I, finalment, temes de dades de suïcidi. Nosaltres no n’utilitzem, no és el tema que...,
d’això. Jo sé que l’Idescat parlava no sé si són cinc-centes morts anuals, més o
menys, o més, almenys des del 2017 jo el que tinc controlat és això. Però jo no ho
tinc estipulat en temes d’edats. No sé si el Consell Nacional té més dades, o fins i
tot professionals
Fitxer 06
però nosaltres no abordem com a tal aquesta problemàtica.
No sé si m’he deixat alguna cosa de les que m’han preguntat, crec que no.
Gràcies.
El president
Els demano, senyor Calero, brevetat, perquè hauríem de passar a la següent taula.
Antoni Calero Bautista
Sí, muy bien. Bueno, intentaré ir deprisa. Intentando responder a la primera cuestión,
bueno, el proceso que seguimos es, primero, detección, sobre el cual ya he hablado
me parece que suficientemente. Intentamos definir qué es lo que no funciona en esta
persona, procuramos confirmar que nuestra detección sea efectivamente válida;
esto lo hacemos, pues, con otros profesionales, todo el equipo, ¿no?, nos reunimos,
hablamos, si todos detectamos lo mismo, si vemos lo mismo. Cuando ya hemos
confirmado esta detección, hablamos, muchas veces soy yo el que habla con el
sujeto, con la persona; le explico que vemos en él un sufrimiento, un
comportamiento, un funcionamiento determinado, que tiene una serie de problemas,
vamos, intento enumerar muy concretamente qué es lo que le ocurre, ¿no?, a esta
persona, para que, efectivamente, él detecte, ¿no?, estas dificultades. Intento
concienciarle de que es necesaria una atención especializada, y entonces muchas
veces incluso lo acompaño físicamente ya sea al CSMIJ, al CSMA, sea al CAS,
¿no?, para un tema de atención de drogas, o de juego, por ejemplo. O, por ejemplo,
una derivación desde el CSMIJ o el CSMA a hospital de día, también, que muchas
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
30
veces no quieren, ofrecen resistencias, y, bueno, pues yo hablo con ellos e intento
concienciarles de que les puede ir bien, de que es un tiempo, de que es para mejorar
esto, lo otro, e incluso me ofrezco para acompañarlos.
Y con respecto a los porcentajes, bueno, nosotros lo que hacemos no es solamente
una primera derivación a la red de salud mental; muchas veces, incluso, los hemos
derivado a nuestros servicios, al servei de joves, ¿no? También lo que trabajamos
es que la persona mantenga el tratamiento, porque muchos ya vienen con un
tratamiento, ¿eh?, ya lo están haciendo; que lo mantengan, que no lo abandonen, y
algunos incluso que lo retomen, que ya lo han abandonado tiempo atrás…,
entonces, nosotros, por los informes, somos conscientes, o esa persona nos lo
explica: «No, no, yo lo dejé, ya pasé, porque estaba harto de tal, porque era una
tontería, porque no me decía nada, solamente hablaba yo», estas son palabras
textuales, prácticamente, de ellos que argumentan el porqué dejan los tratamientos,
¿no? Pues un poquito concienciarles de que sería interesante, ¿no?, importante
para ellos retomarlos.
Yo pienso que aproximadamente entre un 25 y un 30 por ciento de los alumnos que
acuden todos los años a los cursos de Martí Codolar, sean unitat d’escolarització
compartida, o sea PFI, o sea prelaborales, son susceptibles de requerir alguna
atención especializada. Y, obviamente, nuestra capacidad para detectar también
tiene que ver con el tiempo de presencia, ¿no?, cuanto más tiempo podemos estar
pues, obviamente, más posibilidades tendremos no solo de detectar sino de ayudar
también, y de acompañar.
Espero haber respondido más o menos.
Judith Bellvehí Oliver
Jo volia afegir una cosa amb relació a aquesta qüestió del perfil educatiu amb els
joves. A la Fundació els Tres Turons tenim diferents serveis, i quan vam obrir el
servei de joves ens vam adonar –perquè a la Fundació els Tres Turons treballen
psicòlegs, treballen treballadors socials, no hi han psiquiatres, però treballem molt
coordinadament amb els CSMIJs i CSMAs que ens deriven–, però quan vam obrir el
servei de joves ens van adonar que afavoria el vincle si la primera persona que
interactuava amb el jove era un educador, segurament perquè estan en una etapa
formativa i és el que ells consideren que els toca, no parlar amb un metge sinó parlar
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
31
amb un educador. Ara, està clar que aquest educador el que fa és el primer vincle i
sobretot crea una relació de confiança. A partir d’aquí intervenen tots els altres
professionals. I, per descomptat, ens coordinem amb els psiquiatres, intentem que
els joves entenguin que el tractament és bàsic, no?, per a la seva recuperació. És
una qüestió de la primera figura que ha d’actuar, no que les altres figures no hagin
d’actuar, eh?
Gràcies.
El president
Bé; moltes gràcies als tres compareixents, per aquestes tres compareixences tan
interessants.
I, dit això, passaríem ja a la següent taula. Suspenem per, res, dos minuts, un minut,
la sessió per acomiadar els compareixents i perquè seguin els següents.
Gràcies.
La sessió se suspèn a... i es reprèn a...
El president
Bé; reprenem la sessió, que hem d’intentar en la mesura del possible agilitzar les
coses.
Compareixença de Rafael Bisquerra Alzina, director del postgrau
en Educació Emocional i Benestar de la Universitat de Barcelona
per a informar sobre les conclusions i les línies de recerca sobre
l'educació emocional com a eina de prevenció
357-00520/12
La següent compareixença serà la de la Núria Pérez Escoda, en lloc del senyor
Rafael Bisquerra, que és el director de postgrau en Educació Emocional i Benestar
de la Universitat de Barcelona, perquè informi sobre les conclusions i les línies de
recerca sobre l’educació emocional com a eina de prevenció.
Senyora Pérez... (Veus de fons.) Aquí mateix, al costat meu.
Núria Pérez Escoda (representant del postgrau en Educació Emocional i Benestar
de la Universitat de Barcelona)
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
32
Molt bé; doncs moltes gràcies. Primer, també, agrair poder fer aquesta
compareixença. Per nosaltres, des de la Universitat de Barcelona, és un plaer poder
compartir amb vosaltres els esforços que des de l’any 1996, quan vam crear el grau
Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica
Fitxer 07
que dirigeixo, i que es dedica exclusivament a la recerca en l’educació emocional i
a l’orientació psicopedagògica per extensió, ens dediquem a fomentar programes i
millores en l’educació emocional com a mesura preventiva. Com a fruit d’això portem
des de l’any 2001, és a dir, començarem l’octubre vinent la divuitena edició del
postgrau en Educació Emocional, que dirigeixo actualment.
Per què ho fem tot això? Doncs, mireu, nosaltres creiem que hi ha tota una sèrie
d’indicadors que des de fa molt temps ens preocupen i han fet que nosaltres ens
mobilitzéssim en aquest sentit. Només per posar algunes dades més sobre la taula
–com que he vist que hi havia algunes dades que us interessaven–, a Catalunya el
14,1 per cent de la societat pateix ansietat i estrès, i estic parlant de la societat, no
només de les persones que tenen problemes de salut mental, sinó la societat en
general. Actualment, amb dades del 2014, el 18,2 per cent està tractat de depressió
i ansietat; un 10 per cent de la població amb ansietat, en un estudi del 2018 de
l’Hospital del Mar, proper a nosaltres, ens està dient que totes aquestes persones
tenen una alta incidència de patir altres trastorns, com poden ser diabetis,
hipertensió, obesitat mòrbida i altres malalties patològiques. Tot això són dades
recollides a casa nostra.
En el tema dels suïcidis, des de l’any 2000 hi ha una mitjana de quatre-cents suïcidis
a l’any, concretament l’any 2017 –dades de l’Idescat, tretes des de la web de
l’Idescat–, el 2017 van ser 504 suïcidis a casa nostra; són xifres molt alarmants, són
xifres molt altes, i això ens mou a fer prevenció, no podem fer una altra cosa des de
l’educació que prevenir i treballar de la mà amb altres professionals que, com a
educadors, metges, psiquiatres, doncs, esteu col·laborant efectivament a minvar i a
millorar tots els temes de benestar en la nostra societat.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
33
Entre el 10 per cent i el 20 per cent dels joves tenen trastorns mentals, això són xifres
que s’han dit avui. A mi em posen els pèls de punta, eh?, per tant, veiem la necessitat
de fer-hi alguna cosa.
En el tema dels suïcidis, segons l’OMS, per cada suïcidi a més a més tenim vint
intents. Això és molt greu, estem parlant de xifres molt altes. A escala mundial, la
segona causa de mort és el suïcidi, però a escala de Catalunya, estic parlant de
joves entre quinze i vint-i-nou anys, és la primera causa de mortalitat dels joves, molt
per davant del que són els accidents de trànsit. A l'Estat espanyol, altres dades ens
diuen que ha augmentat enormement el consum d’ansiolítics, concretament un 57
per cent. L’any 2012, amb les retallades a nivell de sanitat, hi va haver una davallada,
però actualment hem tornat a superar amb escreix el consum d’ansiolítics. Dades
concretes: l’any 2015 es van receptar 6,92 milions d’envasos d’ansiolítics, 6,45
milions d’antidepressius, 2,26 milions d’antipsicòtics; són xifres altre cop molt altes.
Tenim altres indicadors, en els que només cal llegir la premsa, augment de
conflictes, divorcis, problemes de violència, dificultats per controlar la ira,
comportaments de risc en els joves, en fi, crec que queda sobradament justificada
la importància de la necessitat de l’educació emocional.
Tenim estudis internacionals, Durlak, Domitrovich i altres, l’any 2015, van presentar
una important metaanàlisi sobre els estudis que durant aquests vint anys s’havien
fet en l’aplicació de programes i estratègies d’educació emocional. Què ens diuen
aquests estudis? Que no cal demostrar més la seva necessitat, que és obvia,
aquesta necessitat; ja no cal dir: cal posar en pràctica l’educació emocional?, sinó
que la pregunta que ens hem de fer ara és: com hem de posar en pràctica aquesta
educació emocional? Què hem de fer per fer-ho bé, per realment ser preventius?
Entre les diverses respostes tenim la necessitat de sensibilització professional a les
famílies, per què no, els polítics, que preneu responsabilitats i preses de decisions
importants que ens afecten a tots, i jo diria, i per extensió, els mitjans de comunicació,
per extensió a tota la societat, els agents socials.
Kessler, Parker i altres, l’any passat, concretament en un estudi que ha tingut una
gran rellevància, porta evidències sobrades de la necessitat de formar el professorat
en competències emocionals. Aquest és per nosaltres un dels eixos claus, formar el
professorat. D’aquí que dirigim des de fa divuit anys el postgrau en Educació
Emocional. Abans fèiem comptes per allà darrera i tenim properament uns 550, 600
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
34
persones ja formades en aquest postgrau, sense comptar aquelles persones que es
formen en el semipresencial i en l’IL3, i en altres postgraus que hem anat impulsant.
Creiem que estem fent una mica taca d’oli, eh?, i que aquest ha sigut un bon
començament, però necessitem suport polític, suport de les institucions per veure
quina és la millor manera de poder continuar, i que aquestes persones que estan
formades puguin impulsar realment l’educació emocional.
Tenim nombroses evidències, hi han estudis també de Durlak, Weissberg, l’any
2011, que ja ens diuen realment que l’educació emocional o la formació en
competències emocionals té grans beneficis, concretament diuen que si forméssim
en competències emocionals pujaria l’11 per cent el rendiment escolar; si pugés un
11 per cent el rendiment escolar a Catalunya seríem els primers en les llistes PISA,
aquesta és una dada també, crec, important. En aquesta línia, des del nostre grup
de recerca estem treballant conjuntament amb el Consell Superior d’Avaluació
Educativa, actualment estem aplicant uns qüestionaris de competències emocionals
a quart d’ESO per veure realment com això està incidint, influenciant els joves, i ho
correlacionarem amb les dades PISA que en aquests moments es recullen. El que
volem és justament portar això, dades que realment donin evidència, i d’una vegada
per totes, doncs, tinguem tots molt clar aquesta necessitat de fer encabir l’educació
emocional en la nostra societat.
Estem treballant també en altres àmbits, no només en l’escolar. A Terres de l’Ebre
estem treballant justament amb la Fundació Gentis amb escoles de segona
oportunitat, estem formant orientadors educatius perquè ells apliquin després unes
guies que hem elaborat sobre competències emocionals amb aquests joves.
Hem treballat en altres àmbits, eh?, i en altres llocs del territori, en temes d’inserció
laboral, d’acompanyament a joves.
Bé, què pretenem amb l’educació emocional? El que pretenem és apoderar, el que
pretenem és donar recursos a tota la població al llarg de tota la vida, el que pretenem
és generar persones més resilients, que davant els imprevistos que tenim en el dia
a dia, que tots nosaltres tindrem problemes, doncs d’alguna manera tinguin més
recursos i puguin reaccionar d’una manera més efectiva, més apropiada, més
adaptativa, i, per tant, minvar l’aparició de problemes de salut mental. Però, en
definitiva, el que volem és millorar l’empatia, millorar la resiliència, millorar les
habilitats socials, afavorir les relacions amb un mateix, l’autoestima, l’autonomia,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
35
l’automotivació, afavorir les relacions amb els altres, facilitar la resolució dels
conflictes, contribuir a la salut física i mental, contribuir a l’aprenentatge, millorant el
clima de l’aula, les relacions entre els mestres i els alumnes, i els mestres i les
famílies; bé, en definitiva, el que volem és millorar el benestar personal de cadascú,
i d’aquesta manera contribuir al benestar social. I d’això ja hi han mil estudis que en
donen proves.
Com fer-ho? Aquesta és la pregunta, no? Hi ha un debat actualment, hi ha un debat
sobre si fer una assignatura d’educació emocional, o si ha de ser quelcom
transversal. Nosaltres tenim molt clar que la resposta no és o una cosa o l’altra, sinó
són totes dues. Tenir una assignatura, un espai perquè els nanos comencin a
desenvolupar les seves competències emocionals és necessari, i alhora, la
transversalitat la veiem com l’horitzó, com l’objectiu, però actualment no tenim el
professorat preparat per treballar l’educació emocional de manera transversal, per
tant, hem de començar a poc a poc, hem de començar des d’algun espai, sigui des
de l’acció tutorial, sigui des d’una assignatura obligatòria sobre aquests temes, sigui
des d’on sigui, el que està clar és que necessitem assegurar la presència de
l’educació emocional a les escoles.
Sobre això tenim moltes experiències. En el postgrau tenim un munt d’alumnes que
són mestres, que venen voluntàriament, que apliquen programes a les seves escoles
i que en fan una avaluació, i ho tenim publicat i ho tenim penjat, accés obert, per fer
taca d’oli, justament, que és el nostre objectiu.
Per tant, bé, doncs insistir en la importància de la formació del professorat. Crec que
s’ha dit abans, no?, que a les escoles hi havia por, malestar, dubtes del professorat,
doncs, nosaltres creiem que lo que hem de fer és que se sentin segurs per poder
treballar aquest tema amb els seus alumnes, i que és una oportunitat, efectivament,
ens deia la companya d’abans, i, per tant, cal que surtin de la zona de confort, però
que surtin de la zona de confort formats, preparats, per poder-ho fer bé, perquè
estem parlant d’emocions, estem parlant de material sensible, com són els alumnes.
Nosaltres hem fet, hem impulsat, des de la facultat i des del postgrau, tesis doctorals,
tenim tesis doctorals justament sobre això, sobre la formació del professorat; no
només aquí, ja en tenim al País Basc, en tenim fetes de companys de Salamanca,
que donen evidències de que això és possible. Fa poc ens van publicar també un
article amb la millora de les competències emocionals dels nostres estudiants de
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
36
postgrau, per tant, tenim evidències de que és possible. Doncs, si us plau, ajudeunos a fer-ho.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyora Pérez. Bé, ara obriríem un torn de preguntes o d’aclariments, breu
també, com abans. En primer lloc, tindria la paraula la senyora Blanca Navarro, pel
Grup Parlamentari de Ciutadans.
Blanca Victoria Navarro Pacheco
Gracias, president. Buenos días. Igual que a los comparecientes anteriores, gracias
por haber venido a esta comisión. Yo solamente tengo una pregunta, breve, y es
que si estos programas de formación en habilidades emocionales y sociales para el
profesorado han demostrado evidencia científica por, como ha comentado, tanto en
incrementar las competencias académicas como disminuir los problemas de salud
mental, y me consta que alguno de los autores que ha mencionado también han
demostrado incluso que son eficientes a nivel económico en cuanto a que la
inversión en la formación del profesorado genera un retorno en la sociedad que
también se ha demostrado que es eficiente. Entonces, si esto es así, en el momento
actual el Pla director de salut mental o el Departament de Salut o el programa…,
Salut Pública o el Pinsap o el Departament d’Ensenyament, si esto está todo tan
demostrado, ¿cuál es el grado de implementación que estos programas tienen en el
sistema educativo actual en Cataluña?
Gracias.
El president
(Veus de fons.) Sí, acumulem les preguntes. En tot cas, ara tindria la paraula, si en
vol fer ús del torn, el Grup dels Socialistes. No? Perfecte. Passem al Grup
Parlamentari Republicà, senyora Ribas.
Rut Ribas i Martí
Hola, moltes gràcies, primer de tot, senyora Pérez, perquè avui ens pugui
acompanyar. Tenint en compte, doncs, la seva intervenció que ha fet, i celebro,
òbviament, doncs, que aquest postgrau que dirigeix, doncs, tingui tant d’èxit, això
també va acompanyat, doncs, que a la formació del grau en educació primària,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
37
educació infantil, educadors socials, etcètera, doncs, no hi hagi aquesta inserció tan
rellevant en educació emocional?, per això després hi hagi d’haver un postgrau tan
específic en aquest cas?
I, d’altra banda, també, voldria preguntar en quins altres perfils també acullen
l’alumnat que va al seu postgrau, és a dir, si hi ha doctors, medicines, etcètera.
Moltes gràcies.
El president
A continuació, el Grup Parlamentari de Junts per Catalunya, el senyor David
Martínez. Té la paraula.
David Martínez Raventós
Bé; comentar, també, eh?, i agrair-li especialment, doncs, la feina que fan.
Personalment, el tema de les competències és un tema que jo, com a formador que
he estat, doncs, l’he viscut en primera persona, i és un tema molt important. I en
aquesta línia, doncs, tindria també una
Fitxer 08
sèrie de preguntes més específiques amb relació a temes que ha comentat més a
nivell genèric, no? En primer lloc, una respecte a les dades. Les dades són
colpidores, les que ens ha donat, se sumen a les que se’ns han donat anteriorment
i realment diagnostiquen una situació, doncs, d’urgència i necessitat, que des de les
competències i el treball és evident que es pot millorar moltíssim, però concretament,
i ara ho comentàvem amb la meva companya, la diputada Sales, ens ha cridat
l’atenció de totes, especialment una que era sobre que per cada suïcidi, no?, ha
comentat, em sembla que hi han quaranta intents, si no m’equivoco.
Núria Pérez Escoda
Vint.
David Martínez Raventós
Vint intents. Sí que ens agradaria saber si passa en totes les franges d’edat, si era
concretament a la franja d’edat, doncs, que coincidiria amb joves, a partir d’aquí
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
38
podríem discutir què vol dir jove, no?, és dels grans debats també, però en tot cas sí
que ens agradaria conèixer el matís respecte a aquesta dada en concret, no?
Respecte a altres cosetes que s’han comentat. S’ha comentat el tema dels
ansiolítics, el consum. Hi ha una cosa que, escolta, ens crida l’atenció, especialment
respecte al cost que pot arribar a tenir també per al sistema de salut, i un cost que
en la mesura que es puguin solucionar, no?, amb ansiolítics molts d’aquests
problemes generats, probablement es generaria un estalvi reinvertible plenament,
per exemple en més recerca, no?, al voltant, doncs, de temes com els que s’han
comentat. Té vostè alguna dada, o han recercat quelcom al voltant, doncs, del cost
que suposa això per al sistema de salut, el sistema sanitari en general?
Una altra pregunta va amb relació a un tema que jo considero que és molt important,
des del punt de vista de les competències, ara que parlàvem, doncs, de la salut
emocional, és l’estigma al voltant de la paraula «fracàs», no? Vostès com treballen
el tema del fracàs? Ha parlat de la resiliència, no?, va associada al fracàs,
evidentment. Hi ha molts temes relacionats amb competències, doncs, que es
mouen al voltant d’aquesta banalització que hi ha al voltant del fracàs, al treball en
específic, d’alguna manera (sona el senyal acústic que indica que s'ha exhaurit el
temps d'intervenció) crec que és important fer-ho; des dels punts de vista més
inicials, fins i tot, no?, i és un tema bastant cultural, també.
I respecte al com, no?, que és on ha incidit més, i hi estic d’acord, com implementar
el tema de la salut emocional, bé, en el procés de socialització d’una persona, no?
Ha incidit en una de les fases, que és la fase de l’educació, que és un vostè s’hi troba
treballant específicament, però m’agradaria conèixer si tenen pensat o han fet algun
estudi en la resta de fases de socialització, com podria ser la família, no?, que és la
primera fase de socialització de la persona. De quina manera es pot treballar això, i
de quina manera vostès ho aconsellen, no ja des de l’educació més formal, sinó
d’altres tipus de programes, i des de l’entorn més d’amistats, que seria l’altre fase de
socialització, que la trobaríem en tercer nivell, no? Si tenen vostès algun programa
en específic al respecte.
I, finalment, jo he comentat que com a formador he entrat en contacte amb això, més
amb professionals, més amb gent que mirava i volia millorar la seva ocupabilitat. Des
de la Generalitat és veritat que podem fer segurament molt més, al voltant d’introduir,
eh?, tot el tema de les competències transversals, podríem discutir quines són, no?
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
39
Hi han estudis de David McClelland que diuen que en són unes; altres, unes altres.
Però, en tot cas, per exemple en el Consorci de Formació Contínua, que és, doncs,
línies per formar formadors –de fet hi ha un curs que és formació de formadors, no?–
, sí que introduir això en aquest cas, doncs, per formar formadors, que no venen a
ser formadors de l’educació més formal, sinó més no formal, diguem-ne, i que això
permetria, probablement, doncs, que nosaltres en altres departaments, que aquí
també hem de treballar transversalment, doncs, poguéssim introduir, doncs, el
treball en competències de la forma més transversal possible. Perquè, més enllà que
sigui un horitzó, nosaltres aquest estem disposats a tallar-lo.
El president
Bé, gràcies. Senyora Pérez, la resposta també breu, en la mesura del possible.
Núria Pérez Escoda
Bé, ho intentarem. Bé, respecte a la implicació, doncs, dels estaments públics,
nosaltres hi estem en permanent contacte, precisament per això comentava que ara
estem fent aquesta recerca amb el Consell Superior d’Avaluació. Amb Benestar hem
tingut també els nostres contactes, de fet estem treballant també ara mateix en una
petita recerca amb Sant Joan de Déu, veient diferents maneres d’implementació, si
continuada, tal. Estarem allà on ens ho demaneu, vull dir que nosaltres el que som
és un grup de recerca, que tenim la pretensió de que tot el que puguem aportar a
nivell de coneixement i de recerca en aquest sentit pugui contribuir a que això, doncs,
es faci gran, no?
Quant a –no sé si em saltava alguna cosa més– qui donem servei a la universitat,
els estudiants que venen al nostre postgrau tenen un perfil molt variat. Nosaltres
tenim un perfil obert, perquè volem ajudar qualsevol persona que es dediqui a
l’ajuda, i així ho posa en el tríptic del mateix postgrau, no? Però, d’altra banda, no
hem d’oblidar que alguns de nosaltres som professors a la universitat, concretament
a la facultat d’educació, i, per tant, doncs, tenim assignatura, una assignatura hem
aconseguit posar-la obligatòria en un màster que es diu Ciutadania i Valors, que es
diu Educació Emocional. Hem tingut en algun moment alguna optativa, però això
sabeu, doncs, que depèn dels plans d’estudis, va i ve. Però a ben segur els membres
del meu equip, allà on treballem, jo concretament treballo amb educadors socials,
doncs, fem menció de la gestió emocional de l’educador, perquè també hem
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
40
d’aprendre els professionals que ens dediquem a l’ajuda a gestionar les nostres
emocions. O quan fem formació de professorat. Com hi contribuïm? Estem dirigint
també tesis doctorals, com us explicava, que el que fan és implementar programes
de formació. Formació continua? Sí, clar. Per què ? Doncs perquè fins ara l’educació
formal no ha contemplat la formació del futur professional en educació en aquests
temes, però ho ha de fer, i aquesta és una altra de les batalles. Fa molt poc, 17-18
de maig, vam tenir unes jornades, que fem també unes jornades d’educació
emocional, i aquest any era sobre la formació del formador en educació emocional.
En el marc d’aquestes jornades vam parlar extensament d’aquest tema i vam tenir
representants també de la Generalitat, del Departament d’Educació que, bé, vam
entendre que teníem tot el suport en aquesta causa.
Sobre el tema del cost. El cost és elevadíssim. Jo no tinc avui dades aquí, però sé
que estan calculades, podríem buscar-les. Tampoc és una mica el nostre interès,
per dir-ho així, estar indagant sobre costos, sinó el que volem és prevenir que
aquests costos siguin tan elevats. Les nostres inquietuds són sí sabem que hi ha
repercussions físiques, repercussions en salut mental, evidentment això té un retorn
després, és evident. Potser a vegades no ens calen tantes xifres, ens cal més acció,
no?, ens cap una mica més del tema.
Respecte al tema del fracàs, nosaltres sempre diem que l’educació emocional
comença a casa, per tant, el fracàs comença quan un no té una vida en tota la seva
integritat. I nosaltres estem farts, els que treballem en temes d’educació, de llegir als
plans educatius «educació integral». L’educació integral no es aprendre a fer
derivades, és aprendre a sobreviure i a entomar els reptes que tindrem en el dia a
dia. La meitat dels nostres alumnes, per no dir més, no saben a què es dedicaran el
dia de demà, perquè encara no sabem quines professions tindrem, però sabem que
problemes personals i relació amb els altres els tindrem. Per tant, el que hem
d’aprendre és a viure millor, a viure millor amb nosaltres mateixos, a tenir força i
apoderament per poder, d’alguna manera, afrontar aquests reptes amb cordialitat
amb els que ens envolten. Bé, Consorci de Formació Continua, importantíssim, però
la formació inicial també és molt important.
No sé si he pogut contestar així tothom.
Gràcies.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
41
El president
Moltes gràcies, senyora Pérez. Bé, doncs acomiadaríem la compareixent, i passem
a la següent taula, gairebé sense solució de continuïtat.
Un minut i seguim.
La sessió se suspèn a... i es reprèn a...
El president
Doncs bé, continuem amb la sessió.
Compareixença d'Aina Fernández, en representació de la Unitat
de Prevenció del Suïcidi de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau,
de Barcelona, per a informar sobre la trajectòria i els resultats del
programa Codi risc de suïcidi
357-00523/12
Ara tindríem les compareixences de la senyora Aina Fernández, que ve
acompanyada de la Thaïs Tiana, de la Unitat de Prevenció del Suïcidi de l’Hospital
de la Santa Creu i Sant Pau, perquè informin sobre la trajectòria i els resultats del
programa Codi risc de suïcidi. I tenim també a la taula el Francisco Villar, coordinador
del Programa d'atenció a la conducta suïcida del menor a la Unitat de Conducta
Suïcida del Servei de Salut Mental de l'Hospital de Sant Joan de Déu, que informarà
sobre els resultats del Pla director de salut mental i addiccions del Departament de
Salut. I, per últim, tindríem el Carles Alastuey, que ve del l’associació Després del
Suïcidi per a informar sobre l'acompanyament i el suport en el dol als supervivents a
la mort per suïcidi.
Començaríem primer per la compareixença de la senyora Aina Fernández i la
senyora Thaïs Tiana, que es repartirien el temps com considerin. Sí que és cert que
ens hauríem de cenyir en principi als vint minuts que havíem dit per compareixença;
si els que sou dos se’n va una mica de temps és acceptable, però intentem cenyirnos en la mesura del possible.
Gràcies. Tenen la paraula.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
42
Aina Fernández Vidal (representant de la Unitat de Prevenció del Suïcidi de
l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Barcelona)
Hola, bon dia. Se m’escolta? Bé, primer de tot, agrair poder fer aquesta
compareixença, que creiem que és molt molt important. Ella és la Thaïs Tiana
Sastre, psicòloga i companya; jo soc la Aina Fernández Vidal, soc psiquiatra, i les
dues treballem a l’Hospital de Sant Pau portant el programa Prevenció del Suïcidi i
el Programa d’atenció al supervivent.
Avui us volia parlar una mica de dades, breument, ja s’han comentat moltes d’elles,
de factors de risc i de protecció, i després ja entrar als programes que portem a terme
a l’Hospital de Sant Pau.
Primer de tot, bé, destacar i repetir que a nivell mundial més de 800.000 persones
es moren per suïcidi cada any, i, com han dit abans, per cada mort per suïcidi, vint
persones ho intenten. També s’ha dit, que ja ho repetirem després, que el 90 per
cent de les persones que moren per suïcidi tenien diagnosticat un trastorn mental, i
que el suïcidi és la segona causa a nivell mundial de defunció entre els joves de
quinze a vint-i-nou anys.
A Espanya, el 2016, hi va haver 3.569 persones que van morir per suïcidi, això indica
que deu persones, quasi bé, van morir al dia per aquesta causa, i que va haver-hi
un suïcidi cada 2,5 hores. A destacar, hem de dir que quasi el 75 d’aquesta mostra
eren homes, d’acord?, i el 25 per cent restant van ser dones.
Aquí veiem les dades dividides per comunitats autònomes; veiem que Espanya
estava entre el 7,46 casos de suïcidi per cent mil habitants i comunitat autònoma, i
Catalunya es va trobar una mica per sota de la mitjana estatal, amb 6,75 el 2016.
Veiem que, com ja han dit, el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els
joves i les joves a Catalunya –considerem joves les persones entre els quinze i els
trenta-quatre anys–, això el 2016. Hi ha un suïcidi juvenil cada cinc dies, i malgrat
les dones tenen un risc superior, el doble que els homes, de patir una malaltia
mental, un trastorn mental, els homes multiplicaven per 2,5 el risc de morir per
suïcidi, d’acord? És a dir, les dones ho intenten més però els homes moren més per
aquesta causa.
A més a més, per cada mort, com ja hem dit,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
43
Fitxer 09
per suïcidi hi haurà més o menys sis persones al voltant d’aquesta persona que
seran supervivents, és a dir, que necessitaran un acompanyament per aquest motiu.
Pel que fa als joves, també s’ha dit abans que se sap que el 20 per cent de les visites
que van fer al metge el 2016 estaven directament relacionades amb problemes de
salut mental, sobretot ansietat i depressió.
Aquí veiem el mapa de Catalunya, pel que fa al suïcidi juvenil. Hi va haver seixantanou casos dels setze als trenta-quatre anys, vint-i-un van ser entre els setze i els
vint-i-quatre, i quaranta-vuit casos entre els vint-i-cinc i els trenta-quatre. La gran
majoria d’ells es van trobar a Barcelona.
Aquí també es veu l’evolució del suïcidi juvenil a Catalunya, des del 2005 fins al
2016; a la línia de dalt veiem els casos registrats a Barcelona, i a baix als altres
territoris. Veiem que la tendència és bastant estable, no?, però veiem que de forma
clara Barcelona sobresurt dels altres territoris.
Aquí és una gràfica, que ja té uns anys, que és del 2014, però fa una mica referència
a la importància que tenen les polítiques de prevenció en general. Veiem l’evolució
des del 2000 fins al 2016 dels casos, per exemple, d’accidents de trànsit. Veiem que
van disminuir aproximadament un 70 per cent. També van disminuir de forma
significativa, un 15 per cent, els casos de violència de gènere. En canvi, els suïcidis
es van incrementar una mica. Veiem que les polítiques de prevenció, per exemple
els d’accidents de trànsit o els casos de violència de gènere, van disminuir de forma
significativa; de fet, el 2016 el número de morts per suïcidi va doblar el número de
morts per accidents de trànsit, cosa que no era així, no?, al principi de la gràfica,
l’any 2000. Per tant, això, doncs, indica que possiblement tenir més polítiques de
prevenció del suïcidi ajudaria a millorar les xifres.
I a més a més les xifres que tenim moltes vegades són controvertides, no?, perquè
molts casos de suïcidi queden amagats als registres de dades com accidents de
trànsit, ofegaments, accidents per altres causes, no?, per tant, el nombre que tenim,
que ja és immens, encara jo crec que seria més elevat, no?, si tots els casos
quedessin ben registrats.
Aquí veiem una mica, per donar aquesta informació, quins van ser els mètodes de
suïcidi més utilitzats a Espanya el 2016. El mètode més freqüent és morir per
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
44
penjament, seguit de la precipitació des d’un lloc elevat. Les dones utilitzen molt el
mètode de la sobreingesta medicamentosa, no?, el prendre medicació, pastilles,
però veiem que aquesta no és la principal causa de mort; possiblement se sap que
és la primera causa de temptativa, no?, el fer un intent per sobreingesta, però no de
mort per suïcidi.
Pel que fa a la conducta suïcida, no?, explicar que la conducta suïcida no només
són els suïcidis consumats o els intents de suïcidi, no?; nosaltres englobem dins de
les conductes suïcides ja les idees de suïcidi, la ideació suïcida, i això comença des
d’una sensació de tedi vital, de no tenir ganes de viure, d’idees passives de mort,
no?, que poden anar progressant fins a ja planificar una temptativa autolítica, no? I
tot això té importància, perquè quan parlem de població de risc de suïcidi no només
hem de tenir en compte les persones que han fet una temptativa, també hem de tenir
en compte les persones que presenten una ideació suïcida, malgrat sigui inicial, no?,
com una sensació de tedi vital, d’esgotament, de falta d’il·lusió.
Sabem que el 15 per cent de nosaltres en algun moment de la vida presentarem
idees de suïcidi i l’1 per cent de la població farà una temptativa. D’aquests que fan
una temptativa, sabem que més o menys el 50 per cent repeteixen, per tant, també
és una població de risc.
I, finalment, 8,3 de cada cent mil moriran per suïcidi, és a dir, consumaran el suïcidi.
D’aquests, se sap que el 40 per cent havien fet temptatives prèvies, però el 60 per
cent era la seva primera vegada, per tant, hem d’incloure ambdues poblacions, les
que han fet temptatives i les que han presentat idees. Aquí agafarem tot el pool, no?,
de població en risc.
Com a factors de risc, s’han repetit, però crec que hem de fer un incís sobre això. A
nivell individual, lo que hem dit, el més important és haver fet un intent previ,
claríssim, i també el fet de patir un trastorn mental. Però això no és l’única condició.
Dins dels trastorns mentals, els més freqüents que acaben presentant conductes
suïcides serien els trastorns de l’estat d’ànim, com les depressions, com el trastorn
bipolar, també els trastorns de la conducta alimentària, molt freqüents en el jovent, i
l’alcoholisme i l’ús de substàncies, igualment freqüents. I a més a més no oblidar,
com han dit abans, els antecedents familiars de suïcidi, que és quelcom que sempre
hem de preguntar.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
45
A nivell ambiental, el patir situacions d’abús, de negligència, de violència, de tenir
relacions interpersonals conflictives, el bullying, el cyberbullying, el mobbing a la
feina, no?, i també pertànyer a col·lectius discriminats, com migrants, persones
refugiades, grups LGTBI, presos i, òbviament, i sobretot en el jovent, un dels factors
de risc més importants és patir, doncs, problemàtica ambiental, com haver patit una
ruptura sentimental, patir problemes socioeconòmics, tot això és importantíssim.
També, no hem d’oblidar factors psicològics de la persona, de trets de personalitat,
com és el tenir una elevada impulsivitat o patir desesperança.
El gènere, com hem dit abans, els homes moren més per suïcidi però les dones ho
intenten més, amb aquesta ràtio.
L’edat, malgrat el jovent és una població de risc, es sap que a major edat, major risc
de suïcidi.
I altres factors genètics i biològics que avui no hi entrarem.
Com a factors protectors, doncs, tenir una bona salut emocional, no?, i per això és
necessari, doncs, com han comentat abans, uns bons programes d’educació
emocional, tenir espais emocionals en totes les etapes educatives, des de la
infància, tenir habilitats socials i poder-les treballar, capacitat per resoldre
problemes, un bon suport familiar i social, perquè moltes vegades la família falta,
tenir accessos als recursos de salut, i, com han dit, polítiques de salut emocional. I
no només això, no?, tota la societat, crec que som responsables, no?, d’actuar com
a factor protector.
I també altres temes, com qüestions d’infraestructura, no?, el posar una tanca al
centre comercial de les Arenes o posar unes tanques de seguretat el metro, això
també són factors protectors, no?, per disminuir la conducta suïcida.
A l’Hospital de Sant Pau es porta a terme el programa Prevenció del Suïcidi, que va
començar amb la doctora Tejedor, després amb el doctor Duran, i ara ho portem la
Thaïs Tiana i jo mateixa. És un programa que va néixer el 2005, com veieu ja fa
bastants anys, com un programa pilot comunitari per orientar i conèixer i prevenir les
conductes suïcides que es portaven a terme. És un programa que va treballar molt
en comunitat, no?, des de centres cívics a associacions religioses, hospitals, centres
educatius, i el que fèiem és oferir atenció intensiva, tant psiquiàtrica,
psicoterapèutica, individual i grupal, limitada en el temps, amb pacients que estan
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
46
en un alt risc de suïcidi. Té com a finalitat prevenir la recurrència de la conducta
suïcida, és a dir, que la persona no repeteixi les temptatives, i secundàriament influir
en la prevenció de la mortalitat per suïcidi.
El programa Prevenció va néixer en l’Hospital de Sant Pau, al servei de psiquiatria,
conjuntament amb el centre de salut de la Dreta de l’Eixample. Nosaltres agafem
només els pacients de la nostra zona territorial, que seria la Dreta de l’Eixample, el
Guinardó, Gràcia i ara Sant Andreu, i el que fem és..., se’ns deriven pacients que
han realitzat una temptativa o bé que presenten idees de suïcidi. El que fem són
visites psiquiàtriques, que normalment al principi solen ser setmanals, o més d’un
cop per setmana, i a mesura que el pacient millora es van allargant en el temps.
I la Thaïs, per la seva banda, fa teràpia individual, també setmanalment al principi,
sobretot basada en la teràpia d’acceptació i compromís, i fa una teràpia grupal un
cop a la setmana, els dimarts, no?, amb aquests pacients d’alt risc, amb un grup
d’habilitats de regulació emocional.
Com funciona? Doncs, un pacient que arriba a urgències de psiquiatria del nostre
hospital o que està ingressat a la sala d’aguts, perquè ha fet un intent de suïcidi, o
perquè presentava una ideació de suïcidi elevada, o des del CSMA, se’l deriva al
nostre programa i en menys de set dies se’l visita, o bé per la Thaïs o bé per mi.
Aquí l’incloem al programa i comencem a fer tota l’atenció que us acabo d’explicar:
psiquiatria, psicologia a nivell individual i grupal. Això ho solem allargar durant tres,
sis mesos –això és la idea, a vegades no és així i necessitem més temps–, i un cop
el pacient s’estabilitza el que fem és derivar-lo al circuit, no?, estàndard. Moltes
vegades no cal ni tan sols que el pacient sigui derivat a un centre de salut mental,
moltes vegades pot anar al centre d’atenció primària.
A més a més, el programa va demostrar la seva eficàcia mitjançant un estudi de cas
control, i es va veure que es van reduir les taxes de recurrència i la conducta suïcida.
Com veiem a la taula, no?, els pacients que van ser seguits..., lo que es va fer va
ser agafar un pool de pacients que es van incloure al programa Prevenció del Suïcidi,
148, i un altre grup de pacients, que va ser el grup control, que van fer el seguiment
habitual, no?, l’estàndard. Es va veure que dels pacients que estaven en el programa
Prevenció, un 11 per cent van repetir la temptativa de suïcidi al cap d’un any, en
canvi en el grup control la taxa de repetició va ser del 32 per cent, s’hi va triplicar. A
més a més, va augmentar el temps fins a repetir la segona temptativa i van disminuir
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
47
les taxes d’hospitalització d’aquests pacients. Van ingressar un 18 per cent dels
pacients del grup control, mentre que en el grup Prevenció del Suïcidi va ingressar
menys d’un 10 per cent de la mostra.
Vam veure que el programa Prevenció del Suïcidi va reduir els ingressos hospitalaris
i la duració dels mateixos, i que podia evitar la cronificació i la psiquiatrització
d’algunes persones que patien un trastorn adaptatiu, és a dir, que no arribaven a
patir un trastorn mental en si; redueix la repetició de temptatives de suïcidi, el temps,
fins a la següent, i afavoria un retorn a l’atenció primària, evitant la..., d’això, com
hem dit, la psiquiatrització. A més a més, facilitava que la persona podia utilitzar
noves estratègies d’afrontament en el futur davant l’aparició d’un patiment psicològic
o davant l’aparició de nova ideació suïcida en un futur, i això també podia prevenir
noves conductes suïcides.
Per altra banda, també portem el programa d’atenció al supervivent, conjuntament
amb l’associació Després del Suïcidi - Associació de Supervivents, DSAS. Els
supervivents, com ja explicarà el Carles, són les persones que han perdut algú
significatiu per suïcidi, i s’estima que hi ha entre cinc i quinze supervivents per cada
persona morta per suïcidi. A més, la investigació indica, no?, que el dol per suïcidi
és clarament diferent a l’experimentat per altres morts, no?, ja que presenta un major
risc de dol complicat, així com un major risc de comorbiditat mèdica i psiquiàtrica. I
malgrat la importància, no?, d’una atenció psicològica especialitzada amb aquest
grup de risc, els recursos específics fins al moment són escassos. El programa
d’Atenció al Supervivent és el 2013, a l’Hospital de Sant Pau, en col·laboració amb
DSAS, amb la idea de poder donar assistència professional específica a aquests
supervivents, tant a nivell de psicologia amb la Thaïs com a nivell de psiquiatria en
els casos que fa falta. Per intentar cobrir necessitats no portar-los a la xarxa
assistencial de salut mental, perquè poguessin tenir un espai íntim, els supervivents,
a part dels grups terapèutics que fan a la mateixa associació, i donar resposta a les
preguntes més freqüents. Així i tot, així també poder detectar, no?, i tractar, si hi ha,
doncs, actes com morbiditats, com depressions, o altres comorbiditats mèdiques.
Aquí hi ha un petit estudi que vam fer fa poquet. Ja portem més de cent deu
supervivents atesos des d’aquests anys, no?, i hem vist que en un any de tractament,
que és el que solem oferir, doncs, hi ha una milloria en les puntuacions d’aquesta
escala, que és una escala de dol complicat, en tots els pacients, tant homes o dones.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
48
Volia deixar-ho aquí. Simplement, crec que aquesta tarda us parlaran sobre el Codi
risc, no?, que és una mica... El programa Prevenció del Suïcidi va servir com a
model, com a estudi pilot, per poder crear després el que es denomina el Codi risc
suïcidi, no?, que es tracta d’un complex que s’ha creat per poder oferir una
continuïtat assistencial a les persones que arriben a urgències amb idees de suïcidi
o amb temptatives autolítiques. El que fa és que quan una persona arriba amb
aquestes condicions s’activa des d’urgències aquest Codi risc i s’ofereix a la persona
una visita psiquiàtrica en menys de deu dies, en cas dels adults, i en menys de
setanta-dues hores en els casos del jovent, d’acord?, en aquest cas de menors de
divuit anys.
I també se fa, s’intenta assegurar, no?, que la persona vagi a aquesta visita, si no
se la truca, i després hi ha un seguiment telefònic al cap de l’any per veure què ha
passat amb aquest pacient i que no es perdi, no?, que no es perdi en el seguiment i
que s’asseguri dins de lo possible.
Bé,
Fitxer 10
moltíssimes gràcies per escoltar-me.
El president
Bé; ara, si la senyora..., el cognom era...?
Thaïs Tiana Sastre (representant de la Unitat de Prevenció del Suïcidi de l'Hospital
de la Santa Creu i Sant Pau, de Barcelona)
Tiana.
El president
Tiana, perfecte. Doncs té també..., li quedarien...
Thaïs Tiana Sastre
Sí; no, de fet... –està connectat?. (Veus de fons.) Ah, perdó. D’acord, ara. És que
com que estava citada l’Aina com a compareixent, doncs, havíem cregut oportú,
doncs, que fos ella, i, ja estic que aquí, no?, només ressaltar que els adults que
nosaltres veiem han sigut joves. Tot sovint ens diuen els nostres pacients que no és
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
49
que volguessin morir, el que no volien era viure així. Quan fem una mica l’historial,
la història personal de la persona..., abans s’ha parlat del fracàs, la forma d’afrontar
el fracàs, potser no en moments tan crítics com en el moment de pensar en morir,
però sí que ens expliquen, no?, doncs, o traumes o situacions difícils de les quals
s’han hagut d’escapar com bonament podien. I probablement en el futur, quan ja són
adults, i quan hi han encara més probabilitats de sentir-se fracassats, que no és el
mateix que fracassar, o més reptes, doncs moltes vegades aquesta és la solució
més fàcil en el cap, no?, si estic patint molt, en el contínuum que us presentava
abans l’Aina de la conducta suïcida, no?, doncs acabar amb això pot significar,
doncs, acabar amb tot el malestar.
Llavors, quan nosaltres parlem de vegades, no?, del tret de personalitat, de rigidesa
de les persones que venen, o moltes de les persones que venen a la nostra unitat,
el que estem parlant no és de gent que sigui tiquismiquis sinó que potser té poca
flexibilitat a l’hora de reaccionar al seu malestar. Llavors, creiem que, no?, aquesta
promoció de flexibilitat, aquesta promoció de dotar la persona de noves eines, noves
estratègies, o reforçar les que ja té però que potser no ha fet servir, és el que caldria,
no?, no a Sant Pau i a Sant Joan de Déu, i..., sinó a tots els hospitals, i al final a tots
els essers humans, vinguin o no a una unitat tan específica com la nostra.
I ja acabo.
El president
Perfecte, gràcies per la brevetat.
Compareixença de Francisco Villar, coordinador del Programa
d'atenció a la conducta suïcida del menor a la Unitat de Conducta
Suïcida del Servei de Salut Mental de l'Hospital de Sant Joan de
Déu, de Barcelona, per a informar sobre els resultats del Pla
director de salut mental i addiccions del Departament de Salut
357-00524/12
A continuació tindria la paraula el senyor Francisco Villar, coordinador del Programa
d'atenció a la conducta suïcida del menor a la Unitat de Conducta Suïcida del Servei
de Salut Mental de l'Hospital de Sant Joan de Déu. Té la paraula, senyor Villar, per
un temps de vint minuts.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
50
Francisco Villar Cabeza (coordinador del Programa d'atenció a la conducta suïcida
del menor a la Unitat de Conducta Suïcida del Servei de Salut Mental de l'Hospital
de Sant Joan de Déu, de Barcelona)
Moltes gràcies, i volia començar per agrair la invitació, i transmetre a la sala que estic
molt content de que s’estigui parlant d’això amb aquesta..., no?, fora de salut, no?,
les clíniques de la joventut.
(Pausa.)
D’acord. Jo, com us ha explicat, soc el coordinador del programa d’atenció; nosaltres
no fem ni prevenció, d’entrada estem focalitzats completament a l’atenció, o sigui
que podríem dir que a la majoria dels casos ja arribem tard.
Jo voldria començar.., l’índex..., una miqueta de presentació serà aquesta, parlaré
als primers quatre punts per situar la problemàtica, i només en l’últim punt faré una
reflexió des de la meva experiència, perquè jo entenc que lo que se m’ha demanat
aquí, perquè jo les dades del Codi risc suïcidi, d’implantació i això, no les tinc, o no
les tinc o ni hi tinc accés, o no soc qui... Però lo que sí puc traslladar és la meva
experiència d’abans o després, lo que jo crec que s’ha aconseguit amb la implantació
del Codi.
Volia començar per animar-vos, perquè esteu entrant en un món molt difícil, tan difícil
d’abordar com que el primer problema que tenim, no resolt encara, és la mateixa
definició de la conducta suïcida, o sigui, no hi ha un acord clar del que considerem
conducta suïcida, i això et porta molts problemes a l’hora de, doncs això, comparar
dades, de comparar resultats d’estudis. Actualment..., va començar a entendre’s la
conducta suïcida com qualsevol cosa, fins i tot, doncs, conductes de risc, com podria
ser el «puenting» o qualsevol cosa que pogués posar en risc la teva vida; es va anar
acotant amb una intenció de morir i un dany físic, però no acabava com de quedar
clar, o l’important era la intencionalitat final. Llavors, ara mateix el que es considera
conducta suïcida és aquesta intenció, però algun grau d’intenció de morir, perquè de
vegades també tenim com el problema de definir..., «no, no, és que no ho volia en
realitat», no entrem en això, però, clar, l’ambigüitat per intentar afinar acaba generant
una altra dificultat afegida, especialment amb els adolescents, perquè tothom els
escoltem parlar de la mort, de l’amistat, i, bé, doncs de la mort passa lo mateix, lo
que passa és que això no vol dir que el discurs no estigui molt embastat; que no
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
51
sàpiguen ben bé encara lo que és la vida no vol dir que no puguin atemptar contra
la seva vida.
Nosaltres, finalment, acabem, això, situant, i d’acord amb les companyes que han
parlat abans, doncs lo que nosaltres consideraríem conducta suïcida, i amb aquest
grau de gravetat.
Això és només..., o sigui, lo que sí que estaria clar és que el gest suïcida seria ja
arriscar, a partir d’aquí... Però la ideació també pot estar dintre de l’alt risc, perquè
si la ideació té a veure amb una planificació molt clara, amb una intencionalitat, tot i
que sigui encara en l'àmbit intern de la persona, això ja es consideraria d’alt risc. I
amb aquests problemes de nomenclatura nosaltres quan parlem de gestos suïcides
volem dir lo que seria la traducció d’actes preparatoris per fer la temptativa, perquè
també, fins i tot dintre dels nostres, doncs, dels companys, de professionals de salut
mental, que en principi haurien de tenir això com molt clar, de vegades s’utilitza
aquest terme per parlar de temptatives que no són d’alta gravetat o d’alta letalitat.
Parlant de les dades, a nivell d’Espanya, aquestes són les dades de nanos de deu
a catorze anys, de catorze a dinou, i aquesta realitat només la trobem en aquesta
franja d’edat, de deu a catorze anys. A partir d’aquí, ja torna això de la paradoxa del
gènere, i moren més homes que dones en totes les etapes de la vida. Estaríem
parlant d’una problemàtica del voltant, a nivell estatal, de setanta persones menors
de dinou anys.
Aquí us poso unes gràfiques dels últims quinze anys. No hi insistiré molt, només en
una cosa: les dades estan infrarrepresentades, o sigui, això no és la realitat del que
ens trobem. Precisament parlant de la taula anterior, de l’estigma, tot això, o sigui,
en el moment que hi hagi un gènere de dubte cau en una altra..., accidental, o en
alguna cosa.
I, després, mai reflecteixen una altra realitat molt dramàtica, que són les
conseqüències d’algunes temptatives. Aquestes passen com no res, i hi han
incapacitats, hi ha molta cosa que queda oculta. El fenomen és molt greu i es
resisteix a disminuir per si mateix. Aquestes són les dades generals –Barcelona,
Lleida, Girona i Tarragona– de totes les edats. És un fenomen que es resisteix a
disminuir per si mateix.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
52
Quin és l’impacte? Doncs l’impacte en els joves, que és lo que tracta això, entre
quinze i vint-i-nou anys, és responsable del 15 per cent de les morts a tot Catalunya,
d’acord?
Lo que comentava, intentaré passar ràpid. Hi ha una altra realitat que és prèvia a
aquesta i que està preparant tota la cuina perquè finalment es doni aquesta
temptativa o aquest intent de suïcidi. La ideació suïcida s’estima que està al voltant
del 10 per cent de les persones sanes, o sigui que a una classe de trenta nanos, de
vint-i-cinc nanos, una o dues persones haurien d’estar pensant en la mort com a
possibilitat. Les temptatives, un 4 per cent de la població, ho torno a dir, sana; les
dades anteriors eren crues, les taxes són sobre cent mil habitants, això és de
persones sanes. L’estudi, que també té les dificultats aquestes, publicant en escoles
catalanes, situava en un 14 per cent el fenomen suïcida. Tornem a tenir problemes,
perquè això del fenomen no acaba de quedar clar, però aquesta és la realitat que
trobem en aquesta...
Nosaltres què fem? Nosaltres estem a l’Hospital Sant Joan de Déu, rebem al voltant
de 270 urgències, una mitjana de 270 urgències anuals, i una miqueta amb
aquesta..., des que vam començar el programa, que va ser a finals de 2013, les
dades de 2014 i 15 fins 18, vam experimentar un decrement en 2016, que estàvem
molt contents, i continuant d’un increment. Això, per posar-li una miqueta de context,
s’ha incrementat també alhora que les urgències de psiquiatria d’altre tipus, o sigui,
aquest augment va compassat amb l’increment de les situacions estressants.
Factors de risc. Aquí vull ser crític, perquè no es dona solució. O sigui, s’ha invertit
molt, i jo crec que s’havia de fer, i. Finalment, aquest estudi és una revisió feta per
gent molt important, la publicada aquest any, de la psiquiatria, de salut mental
catalana i a nivell estatal, i les conclusions, tornem a lo mateix que..., doncs això,
d’asseverar l’observació d’Oquendo (2006), que tenen molt poc valor predictiu en si
mateixos. O sigui, tu agafes un factor de risc i ens trobem llistats de factors de risc
que cadascun d’ells per separat no et pot dir que aquesta persona farà un intent de
suïcidi. És una miqueta més complicat. A més es van afegint, doncs l’ús de webs
prosuïcides, estan també relacionades amb un increment de la conducta suïcida.
Són molt útils els factors de risc en un segon punt, una miqueta de poder fer net de
veure la gent que ja està aquí, que ja està amb el risc de suïcidi, veure quins poden
tenir pitjor pronòstic que altres, però en una primera entrada...
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
53
Respecte als factors de risc, perquè ho he escoltat de vegades, i no sé si és que a
això hi ha una tendència una miqueta d’adults, i jo volia situar-me molt en lo que jo
treballo. Jo, després dels divuit anys, no veig cap nano, i això de vegades..., hem de
parlar, eh?, o sigui, del suïcidi hem de parlar, i ho hem de visibilitzar. Però jo diria
que amb la delicadesa i amb el bon fer que fa la Cecília Borràs, que fan des de
l’associació suïcidi, focalitzant molt en el patiment de la família, de lo que queda...,
perquè això és un factor essencial amb la decisió final de fer un intent de suïcidi. I
aquest estudi de 2015 deixa molta evidència de l’efecte Werther este, que de
vegades es posa una miqueta en qüestió, els nostres joves tenen..., o sigui, hi ha un
efecte de que jo aprenc d’una forma d’afrontar una situació amb la qual jo
m’identifico, que és molt real. El consell? Això, que parli el que pugui parlar, i el que
hagi de parlar que segueixi els consells. Hi ha molts consells, o sigui, està molt
orientada; s’ha de parlar però amb cura.
I, això, una crítica a la societat. Què fa la societat amb aquest tema tan difícil, tan
difícil d’abordar, tan difícil de predir, tan difícil...? Doncs, o no mirem, o mirem cap a
un altre costat, o, quan no tenim més remei, doncs ens creem uns idearis i unes
idees que després la gent que està implicada en la prevenció del suïcidi volem lluitar,
però que jo tinc la sensació de que ho tenim difícil, perquè són tremendament útils
per justificar la inacció de la societat. Fixeu-vos que tots els que anomena l’OMS, la
persona que parla de suïcidi no ho intenta. Llavors, si parles de suïcidi ja em puc
quedar tranquil, no? No aniré com..., ja entenem que si estan aquí situats... La
majoria de suïcidis no es poden prevenir perquè surten així com de cop, com un
bolet, i aquesta persona estava tan tranquil·la i es mata, no? Totes aquestes coses
que l’únic que aconsegueixen és que la gent es quedi tranquil·la. El problema que
té? Doncs que de vegades és assumit també per part dels professionals de salut
mental, i jo vull pensar que jo no era d’aquests però no ho tinc del tot clar, segur que
ara no.
Dues pinzellades també de la prevenció. Prevenció universal, selectiva i prevenció
indicada. Jo ja estic en l’últim nivell, i tot lo que nosaltres fem ja és prevenció
indicada, quan la situació ja s’ha donat, i aquest fet és suficientment greu com que
no hi hagi suficient amb una atenció a urgències, sinó que precisa una miqueta més
de contenció.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
54
Però sí que parlaré dels altres, perquè han sortit per aquí i m’han semblat molts
interessants. Euregenas, jo m’ho apuntaria, la gent que vol..., perquè suposo que ho
coneixeu tots, però si no m’ho apuntaria, perquè és un grup europeu que està
treballant i està treballant en moltes línies de la prevenció del suïcidi, i també tenen
un document per com aprendre a [#13.53] i com fer les intervencions en premsa. I
aquesta concretament és de la de les escoles, lo que vindria a ser que..., una
miqueta, on tenim tots els nens de l’edat que jo els tracto? Doncs a l’escola. Generen
un document i lo que recomanen..., totes les conclusions que tenen són extretes de
les publicacions fetes fins al 2014, i jo us donaré una miqueta més de..., posterior al
2014.
Un programa, programa Empathy, superchulo, no?, molt ben portat, increïble el
disseny i tot, i un clar exemple de com la política pot incidir en positiu o en negatiu
en els problemes. Tenen uns resultats provisionals fantàstics. Va haver-hi un canvi
de govern i va decaure el finançament i no es van poder tirar a terme. Segueix la
línia, una miqueta, de les anteriors, unes intervencions en diferents àmbits, la
identificació precoç de nois amb problemes, una intervenció ràpida, una intervenció
universal
Fitxer 11
a les aules, capacitats adolescents, treballar amb la capacitació dels adolescents. I
lo que s’ha comentat aquí també de treballar amb els professors de capacitat, els
gatekeepers.
Un estudi encara més interessant que aquest. Deu països europeus, una mostra
increïble, i volen posar una miqueta fil a l’agulla de dir: «D’acord, però nosaltres,
quan fem intervencions globals en diferents àmbits, no sabem què és lo que està
funcionant.» Ho fan amb intervencions a diferents escoles, una intervenció en cada
grup d’escoles, en cada mostra. Els resultats: la que té més eficàcia en la prevenció
de les temptatives de suïcidi és la capacitació i el treball amb els mateixos alumnes,
capacitar els adolescents perquè puguin –i els infants– afrontar els vericuetos de la
vida o tot lo que els pugui venir. Aquesta era l’única que ho aconseguia; les altres,
la de gatekeeper, formació de professionals, generen més satisfacció en els
professionals, estaven més tranquils a l’hora d’afrontar les situacions.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
55
Quant a la prevenció indicada, els programes que més eficàcia han demostrat, per
sobre de tractaments cognitius conductuals, de tractaments farmacològics, és una
intervenció amb crisi en el moment en què es dona la situació de crisi i una vinculació
amb un seguiment posterior. Aquest model de tractament és lo que demostra, això,
més eficàcia en la prevenció de la mort per suïcidi. I aquest el porto perquè és
superinteressant, perquè va un miqueta un pas més enllà. O sigui, aquest grup
d’investigadors lo que fan és que la persona que és ingressada per risc de suïcidi,
la persona, no, l’adolescent entre tretze i disset anys, ell mateix anomena tres o
quatre persones adultes que els considera el seu grup de seguretat, el seu grup de
crisi, però de la societat, o sigui, el seu cosí, el veí del cinquè i el «profe» de mates,
que tinc molt bon rotllo amb ell. I el treball es fa amb capacitar aquestes persones...,
o sigui, el treball és tractament as usual per al noi, i es fa un treball específic de
suport amb aquestes tres persones identificades. És superinteressant perquè fan un
seguiment d’entre onze i catorze anys, lo que és un seguiment fantàstic, perquè sí
que hi ha moltes recaigudes i molt risc, i aconsegueixen una cosa que és finalment
el que volem, i és una reducció de la mort per suïcidi, perquè a l’estudi anterior hi
havia una reducció de les temptatives.
Aquesta no me’n puc estar de posar-la. S’està fent una feina des del món acadèmic
impressionant, o sigui, hi han unes teories fantàstiques per embastar, per entendre
el fenomen, per acabar d’entendre com s’entrellacen aquests problemes des de la
ideació, com fa el trànsit la persona des de la ideació a l’acció. S’està fent un esforç
que jo crec que és un bon moment perquè li posem l’ull a això.
Què fem nosaltres? Fonamentalment, atenem persones, atenem famílies, aquesta
és la nostra raó de ser o lo que fem allà, i a això dediquem tots els esforços.
Què fem també? Doncs això, ens posem, doncs a això, a disposició de tots vosaltres,
del que tingui una miqueta d’interès, del que vulgui saber una miqueta, el que vulgui
saber quina és l’experiència nostra. Hem treballat amb el grup del CRS, amb el grup
específic d’adolescents; el Consell Nacional de la Joventut ens van cridar, ens va fer
molta il·lusió i ens vam desplaçar allà; amb la sessió del Consorci d’Educació de
Barcelona, que està fent un treball amb el Consorci de Salut de Barcelona, que ens
van també cridar, molt difícil tot però també..., o sigui, hi ha molta gent movent-se.
Des de les Illes Balears –l’observatori, que estan fent una feina també fantàstica–
també ens han cridat. I quan tenim una miqueta de finançament i..., bé, sí, una
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
56
miqueta de finançament, perquè puguem reforçar l’equip assistencial, podem fins i
tot intentar respondre preguntes i dubtes que generen una miqueta de coneixement
i compartir-ho amb tothom. Coneixement, fonamentalment, per les nostres
característiques, molt imbricat dintre d’aquest cos teòric que ens ajuda a entendre la
situació, i molt adreçat a trobar respostes que no trobàvem, com per exemple això,
si el principal factor de suïcidi és l’haver fet una temptativa de suïcidi, doncs ho tinc
difícil, perquè tots els meus nois han fet una temptativa, ho tinc molt difícil.
Si és amb els factors de risc, què fem nosaltres? Intentem definir quin és el perfil de
nois que tenen més probabilitats de repetir aquesta... Què ens dona això? Ens dona
la probabilitat de si haig de fer una decisió entre si envio al CSMIJ o els tinc en un
hospital de dia, faig una derivació a l’hospital de dia pel tipus de perfil.
I què més? Situar una miqueta i conèixer també quina és la nostra realitat, quins són
els tipus de nanos que presenten conducta suïcida. Jo, en això, ni encaixo amb la
idea aquesta de que el 90 per cent dels nanos que fan un intent de suïcidi, o de les
persones que fan un intent de suïcidi, tenen una malaltia mental, em sembla que
està molt en dubte actualment, a mi no m’encaixa amb la meva realitat que parlo. I
jo faig aquesta proposta i és una proposta que el que ens permet és dir unes
intervencions generals per tot nano que tinguem en aquesta situació, i unes
específiques orientades depenent del perfil del nano que tenim. Per cert, a nosaltres
ens surt un 30 per cent, o sigui, la realitat és que la majoria dels nanos que nosaltres
atenem no és fruit d’estar patint en aquell moment; una altra cosa és que no tingui
patiment, patiment clar que hi ha.
Prevenció de..., la meva opinió del Codi risc suïcidi. M’hagués encantat fer-la a mi,
o sigui, és una intervenció fantàstica, o sigui, va directament adreçada a un problema
que..., o sigui, que era essencial. Us situo també, o sigui, és un programa, una
intervenció de prevenció indicada; nosaltres abans de la incorporació del Codi risc
suïcidi teníem un nano a urgències que ha fet una temptativa de suïcidi, i teníem
dues opcions: l’enviàvem a casa amb un informe i amb una recomanació de fer una
vinculació al CSMIJ que podia trigar fins a dos mesos, o l’ingressàvem a una planta
de psiquiatria. Home, això no..., fèiem coses estranyíssimes, des del nostre
programa, que les assumíem nosaltres, aquests dos mesos, els vinculàvem, després
posar-los..., tornar-los a vincular. Era una anomalia. Jo estic encantat d’aquesta
intervenció, em sembla que és, a més, dificilíssim, perquè ha posat en contacte tota
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
57
la xarxa de salut mental, ni que sigui. Jo crec que la implantació haurà d’anar
millorant.
Això era una realitat, o sigui, el 40 per cent dels nanos que feien temptatives
autolítiques no es vinculaven, però jo no sé si em vincularia o no a la xarxa de salut
mental si em diuen «ves al psicòleg», jo vaig allà i em comencen a posar com
dificultats, i d’aquí a dos mesos t’atendrem. Això, tampoc posava el professional...,
no sabia el professional la realitat que hi era, perquè quan mirava el que li arribava,
li arribava la meitat. I ara mateix està arribant tot, de forma urgent i ens està fent
moure, doncs, els pocs recursos que tenim però reorganitzant-los amb una cosa que
és, doncs, de lo que la gent mor. Això què ha generat? Ha generat que jo he estat
de vegades, no sé, amb una derivació en un centre d’atenció comunitària, una hora,
dues hores al telèfon, treballant els aspectes i..., o sigui, hi ha un interès, també, per
la formació i per estar una miqueta sensibilitzats. Ho torno a dir, des de nosaltres,
també. I, això, i sobretot també una miqueta que ens donen una miqueta de suport,
perquè és bastant dur, ja, aquesta realitat, treballar-la diàriament i sense els recursos
adients.
Una altra cosa que no volia tancar. L’OMS diu que hi ha un intent de suïcidi..., per
cada suïcidi consumat hi han vint intents de suïcidi. Això ho diu l’OMS. Això no és
real a l’adolescència. Això, també hi ha una part... En l’adolescència està estimat en
dos-cents intents de suïcidi per cada suïcidi consumat.
L’adolescent, diuen que és la mateixa població, eh?, també, que aquesta població
s’acaba matant quan acaba adquirint aquesta capacitat per al suïcidi. Hi insisteixo,
les línies teòriques, felicitar-vos a vosaltres perquè està, la prevenció del suïcidi, on
jo crec que ha d’estar; nosaltres, de salut, no podem.
I el cos teòric, doneu-li un cop d’ull que ajuda moltíssim.
Moltes gràcies.
El president
Bé, gràcies. Havia vist pocs compareixents que quadressin tant el temps.
Compareixença de Cecília Borràs, presidenta de Després del
Suïcidi, per a informar sobre l'acompanyament i el suport en el
dol als supervivents a la mort per suïcidi
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
58
357-00525/12
I res, l’última compareixença d’aquesta taula serà la del senyor Carles Alastuey, que
compareix per informar sobre l'acompanyament i el suport en el dol als supervivents
a la mort per suïcidi. Senyor Alastuey, té la paraula.
Carles Alastuey Sagarra (representant de Després del Suïcidi)
Bé; bon dia a tothom. Moltes gràcies per convidar-nos. Estem també molt contents.
Jo voldria donar les gràcies especialment a la gent del Consell de la Joventut pel seu
interès i per la seva feina en la que hem pogut tenir l’honor de participar. Estem molt
molt satisfets d’aquesta feina i esperem poder col·laborar. Vull donar les gràcies
també molt especialment a la diputada Rut Ribas per la seva atenció específica, ens
va atendre, vam parlar, i en aquest moment crec que és molt important això que deia
el company, que els polítics heu de prendre, diguem-ne, el testimoni d’aquesta
problemàtica. Jo vull donar les gràcies molt molt especialment a la gent de Sant Joan
de Déu, a la gent de l’Hospital de Sant Pau, crec que són uns professionals pioners
a tot l'Estat espanyol en els temes d’intervenció i de prevenció i crec que treballar
amb ells és un honor absolut, i us ho agraeixo de tot cor.
Permeteu-me que insisteixi una mica en coses que ja hem estat dient, però que crec
que és molt important que reblem el clau. L’Organització Mundial de la Salut situa la
conducta suïcida, la problemàtica del suïcidi, com una pandèmia, és a dir, una
epidèmia mundial, que afecta la totalitat dels països en un nombre tan preocupant
que és fonamental que els estats i els governs dels estats prenguin mesures de
prevenció per reconduir les xifres tan alarmants de suïcidi. El suïcidi no és un
accident, és una conducta que forma part de la conducta humana, i, per tant, no
acabarem amb el suïcidi però és claríssim que si es fa una bona intervenció les xifres
es poden reduir. No insistiré en aquestes xifres tan desbordants, diguem-ne, però
crec que és important recordar que en l'Estat espanyol hi han unes xifres d’una
constància que són aclaparadores pel que fa al nombre, però que, malgrat que el
suïcidi és invisible, encara és molt més invisible la mitjana, diguem-ne, de persones
que viuen afectades per una pèrdua per suïcidi. Calculem que, això, entre tres, sis
persones en l’entorn familiar, en l’entorn més proper d’una persona que s’ha suïcidat,
queden profundament afectades per la pèrdua..., per una mort per suïcidi, però si
aquesta pèrdua es produeix en un centre de treball o en un centre escolar l’afectació
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
59
és massiva; es calcula que més de seixanta persones quedaran afectades per
aquesta pèrdua.
Si ho transportem a Catalunya, les xifres són també aclaparadores. L’any 2016 es
van suïcidar 491 persones, de les quals, diguem-ne, una part molt significativa, més
de cinquanta persones, eren joves. L’any 2007, que és l’últim que tenim
comptabilitzat, aquesta xifra va augmentar una miqueta, no és un element
significatiu, perquè la xifra és molt constant, però quan la comparem amb altres
països europeus ens desagrada profundament que es digui que són baixes, les
xifres, en el nostre país. Jo crec que això no és cap consol; que se suïcidin cinccentes persones anualment a Catalunya, al nostre país, és un element que ens ha
de preocupar profundament. Però si apliquem la mateixa regla de càlcul de
l’afectació, estem constatant que més de tres mil persones anualment quedaran
afectades profundament per una pèrdua per suïcidi.
L’OMS ho situa en aquesta xifra tan bèstia, no?, que si cada quaranta segons hi ha
una persona que se suïcida en el món, cada quaranta-un segons hi ha una persona
que es pregunta per què, que queda afectada per aquesta pèrdua.
Quan parlem de «supervivent» copiem un terme que és provinent de la cultura
anglosaxona, especialment dels Estats Units, on hi han moltes associacions que
parlen de supervivent en el sentit de sobreviure a una pèrdua. És un concepte que
pot confondre i que per això el vull precisar –tot i que algun company..., l’Aina em
sembla que ja ho aclarit–, diguem-ne, no és una persona que ha sobreviscut a una
temptativa de suïcidi, que també és un supervivent, evidentment, però que en el
nostre cas creiem que la pèrdua per suïcidi és un dol que té unes característiques
profundament traumàtiques; no és l’únic, també ho és una pèrdua per un assassinat,
una pèrdua per un accident múltiple, una guerra, hi han molts dols molt traumàtics,
diguem-ne, però el cas del suïcidi té unes característiques tan precises que en lo
que seria, diguem-ne, els estudis s’ha fixat tant que creiem que és un element que
el situa d’una forma preeminent en la problemàtica del que diríem és el dol patològic,
un dol que no evoluciona correctament, d’acord? Per tant, el supervivent és la
persona que sobreviu, que fa el que pot per sobreviure després d’una pèrdua per
suïcidi propera, perquè la pèrdua per suïcidi, quan t’afecta, és perquè és una
persona que estimes, forma part del teu entorn més proper, de l’entorn familiar o de
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
60
l’entorn de les amistats més profundes, diguem-ne, eh?, no només seria el cercle de
les famílies.
Quan parlem del dol per la mort per suïcidi, diguem-ne, efectivament estem parlant
d’un dol que té unes característiques més intenses, més profundes,
Fitxer 12
que un dol, que és absolutament respectable, tota pèrdua és dolorosa, i és un
element, diguem-ne, que malgrat que forma part de la nostra vida, la pèrdua, des
d’una pèrdua de treball a una separació de parella, una mort, encara que sigui d’una
persona que per edat té la lògica del cicle biològic, doncs és una pèrdua que ens
ocasionarà un procés adaptatiu, que molts psiquiatres parlen clarament d’un
trastorn; no diem una malaltia perquè com que el patim tots i d’una forma tan habitual
en la nostra vida, que, bé, doncs que ho hem normalitzat. Però el dol és un procés
adaptatiu difícil, que en el cas del suïcidi suposa la gestió psicològica, i per això
posem aquesta foto, no?, d’aquests edificis devastats per un terratrèmol, és la gestió
psicològica de dos fets devastadors. D’una banda, el fet d’acceptar la notícia
inesperada de la mort d’una persona per voluntat pròpia, i, d’una altra banda,
gestionar el perquè aquesta persona ha encaminat la solució de la seva vida cap a
la mort voluntària. La Catherine Le Galès-Camus ho situa en un àmbit que no és
només personal; el suïcidi és una devastació emocional, efectivament, és una
devastació social, però en molts casos també suposa una gravíssima problemàtica
en l’encaix familiar, econòmic i personal. Pensem, per exemple, quan es suïcida el
pare de família, la mare de família, que porta l’economia, que porta la gestió del dia
a dia d’aquella casa, el sentiment d’abandonament que colpirà aquests nens,
aquests fills que no comprenen per què el seu pare o la seva mare els ha abandonat;
quan mor una parella, quan mor el teu fill ni us explico el que suposa per a un pare
o una mare acceptar que el seu fill ha volgut marxar, diguem-ne.
El llibre aquest del No time to say goodbye, situa això, la narració d’una dona, d’una
dona americana, que el seu marit es va suïcidar, que va viure clarament el trauma
de tornar a la feina i de trobar-se que ningú sap com acompanyar una persona que
ha mort per suïcidi, els seus familiars, el seu entorn, tothom no sap què dir-te, i si et
diu alguna cosa normalment tendeix una mica a ficar la pota, no?, «has de passar
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
61
plana»..., bé, totes aquestes fórmules que formen part d’aquest mite que
acompanyen també el suïcidi i la pèrdua, el dol en general, que la nostra societat en
general porta tan malament, no?, tota la qüestió emocional, tota l’educació
emocional, pel que fa a la pèrdua i a la mort és fatal, diguem-ne, ho hem de revisar.
Quan parlem d’aquest dol, d’aquesta pèrdua, la societat americana de psiquiatria i
molts professionals situen la pèrdua pel suïcidi com un dol especialment greu, i és
comparable, diguem-ne, a un nivell de patiment d’un nivell extraordinari, com podien
ser els camps de concentració o com són en general totes les qüestions del xoc
posttraumàtic del que parlem quan parlem d’una guerra, quan parlem, diguem-ne,
d’un impacte emocional de la màxima gravetat.
L’acte suïcida dominarà a partir d’aquell moment, del moment de la mort, del moment
quan ja no arribem a temps amb tots aquests professionals que treballen per evitarho i que, desgraciadament, moltes vegades no arribem a temps; obligarà l’entorn
proper a una profunda revisió permanent del que va passar. Aquesta revisió
biogràfica en la que entren en l’entorn familiar i en l’entorn de l’amistat dominats per
un seguit de preguntes, diguem-ne, que són: per què? Per què ho va fer? Què
hagués passat...? Tots els escenaris alternatius es revisen d’una forma obsessiva i
patològica, eh? Què hagués passat si jo hagués intervingut, si no hagués intervingut,
si no li hagués dit, si li hagués dit?, això forma part d’una revisió obsessiva, i aquests
«i si no», «i si jo hagués fet una altra cosa, haguera pogut evitar aquesta conducta,
haguera pogut que el meu fill, que el meu marit, que la meva dona, que el meu germà
s’hagués suïcidat?» I, sobretot, quina influència va tenir la meva conducta en la seva
decisió? Això és un element profundament pertorbador, i que marcarà per sempre la
vida d’aquestes persones. Jo us ho dic per pròpia experiència, perquè tots els que
formem part de la nostra associació som supervivents d’una pèrdua per suïcidi. Hi
ha un abans i un després d’una mort per suïcidi en l’entorn personal.
Haurem d’abordar, en aquest treball terrible que han de fer les persones que han
patit una pèrdua per suïcidi, preguntes molt dures, no?: «Per què em vas fer això?»
Sobretot en l’entorn de la família, no? «Per què em vas abandonar? Si jo t’estimava,
per què em vas deixar? Si tu em vas dir que m’estimaves, per què em vas deixar?»
I això, en el cas de les relacions paternofilials, és duríssim, i en el cas de les parelles,
òbviament també, però molt especialment en les paternofilials; si és un pare que s’ha
suïcidat la sensació d’abandonament per part dels fills és brutal, però si és un fill que
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
62
s’ha suïcidat la part d’abandonament per als pares també és terrible, diguem-ne; hi
ha un profund sentiment de culpa que suposarà un dels treballs més durs, diguemne, que ha d’abordar una pèrdua per suïcidi, que són els sentiments de culpabilitat.
N’hi han també tots, molts, que tenen a veure amb això que parlàvem dels temes de
salut mental, etcètera, no?, l’estigma, el tabú al voltant de què pensarà el meu
entorn, al voltant d’una pèrdua per suïcidi, això, què vaig tenir jo a veure amb aquesta
mort, no? Què li passava? Li devia passar alguna cosa, no?, si es va suïcidar?
Aquesta pregunta me la van fer infinitud de vegades al funeral, diguem-ne, del meu
nebot: «Què passava?, alguna cosa devia passar, no?» Doncs no passava res; no
passava res, perquè efectivament no és veritat que les persones que se suïciden
majoritàriament pateixen una malaltia mental. Tenen una crisi vital profunda que els
fa pensar que no hi ha solució en la lògica de la vida, però no sempre hi ha una
malaltia mental.
Hi ha una profunda preocupació, sobretot si tenim fills, de «es tornarà a repetir? La
meva família està marcada? Se suïcidarà algú més? Corro aquest risc? Què puc fer
per evitar-ho?» I, evidentment, per a cadascú dels que hem perdut una persona hi
ha un sentiment d’autodestrucció, quin sentit té que jo continuï amb la meva vida
després d’això, no?.
La devastació en els rols familiars. Insisteixo en aquest tema perquè és fonamental
perquè comprenguem què és el que passa. Penseu en una família que ha perdut un
fill, o sigui, la programació dels pares, que és preservar i protegir el seu fill, ha
fracassat completament. El seu fill s’ha suïcidat. Com continues amb la teva parella,
per exemple? O sigui, quina relació reconstruiràs a l’entorn d’aquesta parella, no?
Tot l’element de cura, no?, dels germans grans amb els germans petits, tot això entra
en una crisi profunda.
L’estigma i el tabú que acompanya la mort per suïcidi és tan bèstia que encara en
alguns països es multa econòmicament i amb presó les persones que han fet una
temptativa; es condemna les famílies que han tingut un suïcida a l’expulsió social,
igual que antigament, aquí, les persones que s’havien suïcidat eren enterrades fora
del camp sant, fora del cementiri cristià, del cementiri catòlic, i antigament també es
perseguia la família i arrossegaven un deute social, encara avui –encara avui– en
molts països del nostre món es multa i es passa pena de presó si fas una temptativa
de suïcidi i va i tens la sort de que no et mors, és curiosíssim però és així.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
63
Evidentment, les persones que pateixen una mort per suïcidi moltes amaguen
aquesta condició, l’amaguen, l’amaguen perquè no es veuen amb cor d’explicar en
el seu entorn, l’entorn social, i més si són comunitats petites, que aquella persona
coneguda de tothom s’ha suïcidat. I, per tant, és molt habitual aquesta confessió
d’una fotògrafa extraordinària, que ha fet de l’experiència del suïcidi un treball
documental, fotogràfic molt interessant, que deia això, bé, «la meva mare es va
suïcidar, no?, i jo el que vaig pensar és tan de bo hagués estat un càncer o un
accident». Fixeu-vos si és terrible, no?
El dol per suïcidi, com dèiem, està clarament situat com un dol de risc. No és l’únic.
Insisteixo en això, perquè no vull que sembli, diguem-ne, que fem una distinció
especial pel que fa, diguem-ne, a la nostra història, però la volem situar en la realitat
del que passa perquè us hem de demanar ajuda, d’acord? La pèrdua per suïcidi
desplega un dol més complicat que perdurarà en el temps durant molt més temps
que un dol, durant molt més temps; durant molts anys, les persones que han perdut
algú per suïcidi tindran problemes per adaptar-se a la seva vida «normal», entre
cometes, diguem-ne, no? És més probable, en un 40 per cent, que despleguin un
dol patològic, el que és un dol, diguem-ne, que es cronifica, que pot evolucionar en
algun tipus de malaltia mental, fins i tot de trastorn de la conducta, en el que hi ha
un establiment crònic d’aquest tema de les preguntes, d’estar, diguem-ne, en un
cercle viciós del que no ets capaç de sortir, que t’invalida per treballar, per portar una
vida normal, diguem-ne, habitual. Fixeu-vos que és divertit, això, diguem-ne, i quan
ho has normalitzat en la teva vida, perquè molts aconseguim reconstruir, diguem-ne,
la nostra trajectòria: quan ens casem ens donen quinze dies de permís; quan es mor
una persona propera només ens donen dos, tres dies, i en algunes empreses encara
s’ho qüestionen. És terrible –és terrible–, d’acord?
Correm risc de desplegar conductes addictives, de desplegar, com deia, malalties
mentals, i les persones que han patit una pèrdua per suïcidi tenen un risc molt més
elevat també de desplegar una conducta suïcida, perquè, efectivament, t’enfronta a
un element crític en la teva vida.
La nostra entitat es posiciona, arran d’aquesta experiència, de l’experiència
personal, de que una persona de la nostra família se suïcida, i que descobrim que
no hi ha cap recurs, cap recurs específicament orientat per atendre les persones que
han perdut algú per suïcidi. Me’n recordo molt bé que li vaig preguntar: «Bé, què faig
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
64
amb això?», al psicòleg d’emergències que ens va atendre, i em va dir: «Bé, doncs
no prenguis moltes medecines, si és possible, i mira de passar el dol en cru,
d’acord?» Em va dir: «Et trucarà algú.» No em va trucar ningú, i a partir d’aquí el
camí el vam haver de fer sols.
Nosaltres ens posicionem, precisament, en què s’ha d’atendre les persones que han
perdut algú per suïcidi, i que a més el nostre testimoni és un element clau per canviar
aquest paradigma d’invisibilitat del suïcidi i de les seves conseqüències. Creiem
profundament en aquestes dues coses, d’acord?, que és necessari que es destinin
recursos a les persones que hem perdut algú per suïcidi, però que nosaltres hem
d’adquirir un compromís també de posicionar-nos obertament –i m’encanta el nom
de la vostra plataforma–, obrir obertament aquesta problemàtica crec que és
fonamental. Per tant, volem això, trencar el silenci, que es millorin els sistemes de
prevenció, i que les administracions es comprometin a la dedicació d’esforços i
recursos. Som la primera entitat a Catalunya i també a l'Estat espanyol, i m’agrada
molt dir que som llavor, perquè arran de la nostra aparició, doncs, han aparegut
moltes associacions que s’han posicionat al nostre costat, diguem-ne, en aquest
tema.
Hem trencat aquest tabú, perquè és efectivament un problema parlar del suïcidi, com
abans era problema parlar del càncer, com ho era parlar de la sida, era un problema,
ningú no s’atrevia, i el fet de que persones parlem de les conseqüències és un
element que ha ajudat, diguem-ne. Els mitjans de comunicació ens truquen: «Com
hem de parlar?»; els grups polítics, molta gent s’interessa per aquesta tema, i no és
cap mèrit, perquè ojalá que no estiguéssim aquí, de debò, eh?, però ja que hi estem,
diguem-ne, ens comprometem a parlar-ne obertament.
La nostra associació, tot i que és molt petiteta i que fa poc que existeix, en aquests
llargs sis anys de desplegament de la nostra associació hem atès pràcticament dues
mil persones, que han acudit, que ens han trucat, que ens han escrit, que han vingut
a parlar amb nosaltres, des d’arreu del món, des d’arreu del món, sobretot de l'àmbit
hispà, diguem-ne, per què?, perquè no hi ha diguem-ne, massa a Hispanoamèrica
sobre aquest tema, i, per tant, ens escriuen d’arreu del món, demanant-nos consell,
ajuda, testimoniatge, i sobretot demanant-nos atenció i recursos, no? Directament
nosaltres hem atès, per la via personal de l’entrevista i de l’atenció, més de 780
supervivents. Però, com us deia, nosaltres ens hem posicionat en visibilitzar la
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
65
situació de la supervivència organitzant actes on convidem, diguem-ne, mitjans de
comunicació, etcètera, com és el Dia Internacional del Supervivent, com es va
establir als Estats Units, i també fent jornades de portes obertes perquè la nostra
associació es conegui.
Però hi ha una altra part que també hi hem estat profundament compromesos, que
és el treball, diguem-ne, amb les administracions. Creiem que és vital que hi hagi
una aliança, aquesta aliança nosaltres
Fitxer 7cpj13.docx
...quan es va desplegar el Codi Risc Suïcidi vam tenir l’orgull de poder participar.
Permeteu-me, de tota manera, que digui que el Codi Risc Suïcidi no està
implementat en tot el territori català i que no s’ha desplegat en la seva totalitat, i hem
de demanar que és un programa pioner que comença a comptabilitzar un element
que és fonamental, que comprenguem que és el de les temptatives. El suïcidi no
baixarà si no afrontem les temptatives, i no només el suïcidi que ja s’ha consumat,
diguem-ne. És un element que ajudarà, diguem-ne, i és pioner en tot l’Estat
espanyol, el Codi Risc Suïcidi, però està estancat i és fonamental que es desplegui
en la seva totalitat.
Hem col·laborat, hem tingut també l’honor de col·laborar amb el Consell Audiovisual
en la redacció d’un primer document de recomanacions als mitjans de comunicació
per parlar del suïcidi. Ens vam adreçar personalment a Mossos d’Esquadra perquè
teníem una profunda preocupació per les primeres intervencions. Els serveis
d’emergències no saben com tractar les persones que han perdut una persona per
suïcidi. Per part de la policia és comprensible, perquè primer has de mirar d’aclarir
que ha estat un suïcidi, realment, i a vegades no és tan evident, i per tant hi ha un
criteri de preocupació; però un cop això està aclarit, l’abordatge d’aquelles persones
que estan intentant encaixar amb una visió que és profundament traumàtica. Les
morts per suïcidi són morts amb unes visions violentíssimes, perquè la major part
dels suïcidis s’aborden amb una situació de profunda violència contra un mateix. Per
tant, l’entorn de la persona que ha mort per suïcidi és un entorn de profund trauma
en aquell primer moment, quan a més a vegades et trobes que eres la primera
persona que es troba aquella persona morta.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
66
Nosaltres vam tenir la gran sort que Mossos d’Esquadra van ser molt receptius. Vam
poder fer un programa de formació adreçat als caps de servei, diguem-ne, per donar
aquesta primera informació, per donar aquest primer informe a les famílies, que és
duríssim. Col·laborem amb ells; nosaltres tenim un telèfon específic d’atenció que
poden donar els serveis de Mossos d’Esquadra perquè les famílies ens puguin
trucar, i aquest és un procediment que ens alegra dir que, tot i que tampoc està estès
en tot el territori català, doncs, en aquest moment encara és vigent.
A més, hem fet experiències perquè ens preocupa molt el tema del suïcidi juvenil.
Hem fet experiències de tallers d’intervenció, diguem-ne, dintre de les presons.
Penseu que la població que està empresonada és un dels col·lectius de més risc de
conducta suïcida. Entrar a la presó evidentment que no és fàcil, tots ho tenim molt
present últimament, diguem-ne, que no és gens fàcil, i en els joves ocasiona
efectivament una multiplicació de la conducta suïcida, i també hem pogut tenir la sort
de participar en tallers, diguem-ne, a les presons de joves de Catalunya.
Hem tingut, a més, una intervenció molt directa quan han aparegut fenòmens que
en el cas de la població de joventut són tan impactants com el cas de la balena blava
o l’aparició de sèries tan directes pel que fa, diguem-ne, a parlar del suïcidi com és
la famosa «Trece razones» de Netflix, diguem-ne. Nosaltres vam treballar
específicament amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya perquè creiem que és
fonamental que hi hagi una política d’intervenció en les xarxes. Pel que fa a la
població juvenil, nosaltres ja no, però pel que fa la població juvenil, és el seu planeta.
El seu planeta són les xarxes socials, i és fonamental que hi hagi un posicionament
clar i indiscutible de perseguir determinades planes que conviden obertament al
suïcidi o a conductes de risc, anorèctiques, etcètera, etcètera. I evidentment hem
tingut l’alegria el 2018 de participar amb el Consell Nacional de la Joventut en
aquesta guia adreçada a les entitats juvenils, que ens omple d’orgull, haver-hi pogut
participar.
Nosaltres us demanem, a tots els grups polítics del Parlament, us demanem la vostra
ajuda i la vostra complicitat, perquè hem de trencar una desigualtat, i aquesta
desigualtat, no vull que es mal interpreti, però des de l’any 2008 a Catalunya i a
l’Estat espanyol la primera causa de mort no natural és les morts per suïcidi. En el
cas de l’Estat espanyol, estem parlant de més de 3.500 persones que moren per
suïcidi, i a Catalunya, de més de 500 persones. Si fem aquesta multiplicació de les
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
67
persones afectades durant aquests últims deu anys, 180.000 persones han quedat
afectades per una pèrdua per suïcidi, i en el cas de Catalunya podríem al voltant de
30.000, i l’únic recurs específic que existeix en aquest moment per atendre els
supervivents és el pla que hi ha a Sant Pau, que és un conveni amb la nostra
associació, i és l’únic que hi ha específicament, un recurs no ben bé públic però sí
amb suport públic, diguem-ne, i estem molt contents que almenys existeixi aquest,
perquè aquest no va a persones. Nosaltres podem adreçar a qualsevol persona del
territori català a aquest servei de Sant Pau. Però, clar, és una gota en un oceà. I
evidentment, no pot ser que aquestes xifres no ens preocupin. És intolerable.
Ha sortit aquesta xifra, abans, aquesta diapositiva. No tenim clar que les polítiques
de prevenció, etcètera, tinguin una clara afectació en la reducció. Ens ho hem de
preguntar, eh? Però algú pensa en una campanya publicitària com les de trànsit
sobre suïcidi a la televisió? Algú pensa en una campanya igual que les de violència
de gènere a la televisió que parli del suïcidi? Doncs ens ho hem de preguntar, perquè
aparentment l’única xifra que es manté constant o que augmenta és la del suïcidi.
Les altres han baixat. I insisteixo, no vull semblar irrespectuós amb qualsevol mort,
però si imaginem i comparem les xifres de suïcidi, d’accidents de trànsit, d’assassinat
o de morts per violència de gènere, la diferència comparativa és aclaparadora. Per
cada mort per suïcidi la proporció és aquesta. I els diners que es destinen no són els
mateixos, i això és fonamental que ho visualitzem. Insisteixo, i, si us plau, us demano
que no s’interpreti malament, aquesta xifra. Jo no estic faltant al respecte a cap
d’aquestes persones que moren, eh? Sinó simplement insistir en una qüestió
quantitativa que ens ha de preocupar com a societat. Si nosaltres invisibilitzem
aquestes xifres, si no parlem d’això, tenim un problema gravíssim, perquè les
úniques que no estan descendint són les morts per suïcidi, i per tant augmenten les
persones que han perdut algú per suïcidi, i això és un problema social d’una
magnitud que no podem ignorar.
Damián Alcolea va participar en una sessió del parlament espanyol, diguem-ne. És
una persona que està malalta, que té una malaltia mental i que parla obertament de
la seva problemàtica, i deia una cosa que jo l’haig d’assenyalar, de dir: Aquesta lluita
és molt gran. Hem de canviar moltes coses. No és acceptable l’assistència d’un
psicòleg cada quatre mesos. Això és el que passa quan algú va a la nostra xarxa de
salut pública, que és a més una de les millors, i es troba que li donen hora per un
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
68
problema de salut mental amb aquesta diferència. Però és que moltes persones, ell
el que diu és això: Jo vaig tenir la sort que em vaig poder gastar els diners. Vaig
poder buscar-me la vida, però moltes persones no poden, perquè no tenen aquest
recurs, i per tant és fonamental que fem mans i mànigues perquè aquesta xifra sigui
viable, perquè tots puguem tenir aquesta assistència emocional, perquè és cabdal
per al futur de la nostra societat.
És fonamental que ens posicionem a les xarxes. Les polítiques de prevenció no
poden ignorar que a les xarxes en aquest moment la informació sobre el suïcidi és
brutal, i perdem la guerra, la perdem. Les planes que parlen a favor del suïcidi són
visualment molt atractives –us ho asseguro perquè les consultem–, i en canvi les
que parlen de prevenció són habitualment molt més avorrides, són poc atractives, i
la població jove tendeix a consultar-les. Això són les xifres brutals de consultes que
es poden fer en aquest moment a YouTube i a Google, diguem-ne. Només en
castellà, els resultats són mig milió de planes favorables al suïcidi. És fonamental
que destinem recursos i que perseguim políticament amb els mitjans que tenim
aquestes planes en el nostre estat.
Per tant, us demano que es faci una profunda reflexió, no solament sobre un pla de
salut mental, sinó específicament un pla de prevenció de la conducta suïcida, i
aquest pla ha de ser un compromís adquirit que tingui continuïtat, que sigui factible
la seva implementació, amb pressupost i recursos i personal, amb una planificació i
una priorització de l’actuació. Penseu que hi ha una bona part de les professionals
de la salut mental que no tenen una formació específica per atendre el suïcidi. Quan
un suïcida, quan una persona ha fet una temptativa de suïcidi i acudeix a les
urgències del nostre país, normalment té una entrevista i se li dona l’alta. Marxa,
encara que manifesti obertament que no té clar si tornarà a intentar suïcidar-se.
Primer, perquè no hi han pràcticament llits per ingressar-lo, i segon, perquè la visió
sobre la llibertat en la temptativa suïcida és un element que hem de revisar
profundament.
Ha d’afectar transversalment moltes coses. No és només, com deia el Ferran, no és
només un tema de salut, no és només un tema de professionals de la salut. Els
mitjans de comunicació, les administracions, els periodistes, altres professionals han
d’intervenir en aquest tipus de pla, perquè si no, estem perduts. Hem de compartir
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
69
la informació i hem d’adaptar aquesta informació perquè la puguem fer amb tota
aquesta prudència que efectivament s’ha de donar.
És molt important que hi hagi una atenció específica a les conductes suïcides
infantojuvenils perquè els que no es morin poden suïcidar-se de més grans,
efectivament, i per tant hi ha un entrenament, hi ha un aprenentatge en la temptativa
que hem de tenir com a prioritat fonamental. És la temptativa, on s’ha d’intervenir, i
no en el suïcidi. És en la temptativa.
Evidentment, és fonamental que contempli recursos a les entitats de supervivents,
perquè nosaltres no tenim local. Gràcies a la generositat de l’Hospital de Sant Pau i
d’alguna altra entitat podem atendre, fer grups d’acompanyament, atendre
individualment, però som una entitat petita que no pot fer més perquè no tenim més
recursos al nostre abast, diguem-ne, no? I és fonamental que hi hagi un full de ruta,
un calendari, diguem-ne, perquè el puguem avaluar.
Res més. Només insistir en una cosa que ja hem dit, diguem-ne, i que Edward
Snyman, un dels precursors de tota la investigació sobre el suïcidi als Estats Units,
va dir que és que un dels elements de prevenció més importants que existeix és el
nostre testimoniatge. Que les persones que estan considerant suïcidar-se vegin les
conseqüències que té en l’entorn proper la conducta suïcida és un element preventiu
de la màxima magnitud, i per això us demanem que ens tingueu en compte, que
compteu amb nosaltres, perquè nosaltres ens comprometem a ajudar-vos i a intentar
salvar alguna d’aquestes vides.
Bé, moltes gràcies per la vostra atenció.
El president
Gràcies, senyor Alastuey, per la seva compareixença, interessant i m’atreviria a dir
que colpidora, si m’ho permet.
Ara passaríem a un torn de preguntes molt breus i d’aclariments que puguin demanar
als compareixents els grups, i en primer lloc tindria la paraula la senyora Blanca
Navarro pel Grup Parlamentari de Ciutadans. Senyora Navarro, té la paraula.
Blanca Victoria Navarro Pacheco
Gracias, president. Bueno, tenía, tengo varias preguntas. Intentaré ser breve, y la
verdad es que tenía intención de hacerlas en orden como se había comparecido,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
70
pero voy a empezar por el final, agradeciéndole la comparecencia, que ha sido
realmente movilizadora y sobre todo porque creo que lo que ha hecho es compartir
con nosotros el sufrimiento, e incluso este sentimiento de culpa que yo creo que es
importante que lo haya compartido con nosotros, porque a menudo es el sentimiento
de culpa el que es muy movilizador, y creo que es muy importante que nos lo
transmita y que lo podamos asumir como propio también.
Un pequeño comentario también, que este sentimiento de culpa a menudo también
lo tenemos los profesionales de la salud mental cuando nos enfrentamos a tener que
ayudar a nuestros pacientes, y realmente nos vemos que no tenemos los recursos
que necesitamos, y aquí hay profesionales que quizá puedan compartir esta
vivencia, y cuando sabemos que lo que necesitarían nuestros pacientes a lo mejor
es una visita semanal, pero lo único que podemos proporcionar es una visita cada
dos meses, que es la media de visitas en los centros de salud mental o infantojuvenil
de Cataluña, y realmente lo quería plantear como pregunta, pero casi que me estoy
contestando yo sola. Quizá hago la pregunta para que nos pueda alargar un poco el
concepto, y es: Las personas que a lo mejor han podido contactar con la asociación
han podido tener ayuda en cuanto a intervenciones individuales o de grupos, pero
mi pregunta es: ¿y el sistema sanitario de Cataluña, qué es lo que le está ofreciendo
ahora mismo a los catalanes, a los pacientes, a los usuarios, a los familiares para
poder abordar este duelo? ¿Qué diferencias hay entre los territorios? ¿Todos los
catalanes tienen derecho a, cuando han perdido un familiar
Fitxer 7cpj14.docx
...tener un psicólogo que les pueda ayudar, entendiendo que no estamos delante de
un duelo «normal», entre comillas, sino que el propio hecho de una muerte por
suicidio ya entraría dentro de los «duelos patológicos», entre comillas, ¿no? Esta
sería una pregunta.
Tanto el último compareciente como los anteriores hemos mencionado el Codi Risc
Suïcidi. El Codi Risc Suïcidi tiene muchas excelencias, y realmente ha permitido que
en muchos entornos se haya podido hablar más abiertamente del suicidio, pero,
vamos, se ha comentado que no está implantado en todos los territorios, no está
implantado completamente, y una pregunta que también quiero plantear: realmente
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
71
el Codi Risc Suïcidi no es un código, es un planteamiento, es un programa de
detección secundaria, o de detección precoz de prevención secundaria, no es un
programa de prevención en sí mismo, y en qué medida en los diferentes territorios
nos pueden informar que el Codi Risc Suïcidi está vinculado a programas de
intervención psicoterapéutica, porque, claro, un poco lo que comentaba, ¿no?
Muchas veces delante de una situación en la que se detecta un caso de Codi Risc
Suïcidi se le da visita en diez días y se da el alta, o en la mayoría de los casos en
los que hay tentativas autolíticas en urgencias, bueno, se diagnostica un trastorno
adaptativo, o reacción adaptativa, y no se hace una intervención psicoterapéutica.
entonces, sí que soy consciente de que desde el inicio del Codi Risc Suïcidi algunos
de estos casos tienen esta revisita en diez días, a veces en el programa de soporte
a la primaria, no llegan a ir al centro de salud mental, pero bueno, también un poco
cuál es la experiencia en cuanto a que el Codi Risc Suïcidi ha permitido hacer
intervenciones psicoterapéuticas de prevención, porque me parece que no mucho.
Pero bueno, creo que los expertos nos pueden ilustrar.
Quería preguntar también... ¿Me ha parecido entender que el programa específico
de prevención del suicidio del Hospital de San Pablo es como un programa
intermedio entre el servicio de urgencias y el centro de salud mental, o es un
programa del centro de salud mental? Es lo que no he acabado de tener claro. Y
entonces, claro, mi pregunta es, y también un poco para..., entiendo que la unidad
de Sant Joan de Déu es la de Esplugas, ¿no? Porque es la de infantojuvenil. Y un
poco compartir unos datos que realmente me preocupan y que quizá creo que es
importante que nos ilustren también, y es que la central de resultados en salud
mental habla de que a nivel infantojuvenil en el año 2017 se han atendido 66.501
menores, niños. La población de Cataluña es 1.370.000 menores. Estamos
hablando de que se ha atendido el 4,8% de la población en los diferentes CSMIJ. Lo
que pasa es que los estudios de prevalencia epidemiológica hablan de que en la
población infantojuvenil, entre un 15 y un 25% de los niños tienen algún problema
de salud mental. Incluso si cogemos el porcentaje más bajo, que es el del 15%, si
los CSMIJ de Cataluña solo han atendido un 4,8% de la población y los estudios
epidemiológicos nos dicen que en el mejor de los casos un 15% de la población tiene
patología mental, ¿qué está pasando con el 11,2% de los niños de Cataluña que
epidemiológicamente hay estudios que dicen que tienen algún problema y la central
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
72
de resultados dice que no se están atendiendo? Estamos hablando de 153.000
niños, 153.350 niños. Me parece que es un dato que si... Lo conocemos, está
publicado, está publicado en gencat.cat, los datos de la central de resultados.
Realmente me preocupa, porque estamos hablando de un volumen de población
muy alto, que ya sabemos que tiene algún diagnóstico, incluso si cogemos el
porcentaje más bajo.
Y también preguntar que también la misma central de resultados lo que nos está
diciendo es que la frecuencia, la media de visitas anuales, tanto en CSMIJ como en
CSMA, en CSMIJ es de seis visitas al año, estamos hablando de que los pacientes
se visitan una vez cada dos meses, visitas individuales, familiares, con el psiquiatra,
el psicólogo, el enfermero, el trabajador social; todo el paquete completo, solamente
una vez cada dos meses, de media, y de 6,5 en los CSMA. Y volviendo un poco la
pregunta: ¿qué es lo que está ofreciendo ahora mismo el sistema sanitario en salud
mental público a la población, cuando las guías de práctica clínica hablan de que un
tratamiento eficaz en salud mental puede ser visitas quincenales, mínimo?
Entonces, realmente es algo que... Asumo el sentimiento de culpa que nos transmite,
y realmente creo que debemos ser la voz de esta situación, y algunos hemos dado
el paso de ser profesionales de salud mental a la política precisamente por este
compromiso en que es necesario cambiar las dotaciones de recursos, que al final es
de lo que estamos hablando, porque la otra pregunta era: bueno, se ha hablado de
programas de prevención del suicidio que han demostrado eficacia, como por
ejemplo el [# 5:25] que ha comentado. Entonces, mi pregunta sería: ¿bueno, cuál es
el grado de implementación de estos programas, en Cataluña? Si sabemos que son
eficaces... ¿Si no estuviésemos hablando de salud mental, sería posible que en otro
ámbito de la salud, o sea, enfermedades infecciosas, o cáncer, sería posible que
estuviésemos hablando de que hay tratamientos eficaces pero que no los podemos
administrar? ¿Sería posible que si un tratamiento antibiótico demostrado eficaz y
administrándolo cada ocho horas, un sistema sanitario dijera que solo lo puede
administrar una vez cada cuarenta y ocho horas? No, pero estamos hablando de
salud mental. Entonces, quisiera que también, un poco, nos... Bueno, realmente es
una situación que creo que es preocupante.
También, hasta qué punto, más allá del Hospital de Sant Pau, personas que están
siendo atendidas en otros territorios, ¿qué es lo que tiene contratado Catsalut para
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
73
ellos? Porque realmente, si no estamos delante de un sistema sanitario atomizado,
con una gran inequidad en el acceso a los recursos. ¿Las personas que viven por
ejemplo en Granollers o en Terres de l’Ebre, qué es lo que Catsalut ofrece para
ellos?
Y luego, un tema que también ha mencionado, que es el concepto de conducta
suicida, y el concepto de los registros. Es que estamos... Los datos de Idescat, el
concepto de suicidio, la coordinación con los servicios de medicina legal de los
juzgados, que al final son los forenses los que hacen el diagnóstico de suicidio, no
tienen nada que ver los registros de los institutos de medicina legal de los juzgados
con los registros de los registros civiles, y estamos hablando con datos que a todas
luces están infradiagnosticados, los suicidios, pero es que además tenemos dos
fuentes de datos que ni tan siquiera entre ellas convergen. Entonces, con el permiso
de la Mesa, querría que pudiesen también profundizar un poco en estas cuestiones.
Gracias.
El president
Gracias, señora Navarro. El següent torn de la paraula el tindria el grup dels
Socialistes i Units per Avançar, senyor Castillo.
Carles Castillo Rosique
No, no farem preguntes. Només un agraïment a les xerrades que ens han fet i a la
informació que ens han donat.
El president
Perfecte, gràcies.
Té la paraula, ara sí, el Grup Parlamentari de Catalunya en Comú Podem, i disculpi,
que abans no l’he vista, perquè ha fet un joc de les cadires i no l’he vista.
Concepción Abellán Carretero
No pasa nada.
Siempre se han... Bueno, cuando siempre hemos hablado del suicidio sí que es
cierto que siempre ha habido como una especie como de tabú, aunque algunas lo
hablábamos un poco como más abiertamente, es cierto que yo hasta hace
relativamente poco no sabía ni lo que eran los supervivientes. Luego lo viví en
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
74
primera persona, y a partir de ahí es cuando empecé desde hace un año aquí a ver
un poco, y sí que es cierto que te das cuenta de esa falta de necesidad de apoyo
hacia todos los familiares y amigos alrededor de esto.
Yo no sabía que estaba lo del Codi Risc Suïcidi. Comentas que había..., bueno, que
es pionero, que sí, y ahora me lo miraré bien, pero que dices que está estancado,
pero que sí que algo se llegó a implementar. Entonces, si era..., bueno, sí que saber
un poco dónde está implementado, y en qué zonas creéis que hay más necesidad
de su implantación.
El president
Gràcies, senyora Abellán. Ara el torn de paraula el té el Grup Republicà. Senyora
Ribas.
Rut Ribas i Martí
Gràcies, president. Primer de tot, doncs, donar l’agraïment a tots els compareixents
que avui heu estat aquí explicant-nos els vostres objectius, ja sigui des de les vostres
àrees dels hospitals en qüestió o l’entitat de Després del Suïcidi.
Primer de tot, voldria agafar el fil una mica amb les paraules que ens deixava el
senyor Villar, que celebrava que en aquesta comissió, doncs, poguéssim parlar avui
de salut mental i de suïcidi. Nosaltres també, des de la nostra perspectiva, també ho
celebrem, perquè al cap i a la fi les polítiques dels i de les joves no deixen de ser
unes crítiques transversals que depenen de tots els departaments, i també és molt
important, doncs, parlar d’allò que està al dia a dia dels joves del nostre país i d’arreu.
Per tant, doncs, nosaltres també celebrem que avui puguem estar parlant aquí d’un
tema no casual, perquè al cap i a la fi no és un tema casual, i si no és un tema casual
també és potser perquè encara està força silenciat, i creiem que aquesta també és
la manera, doncs, de visualitzar-ho.
S’ha parlat que a dia d’avui el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre
els joves, perquè han baixat els accidents de trànsit, i també una de les reflexions
que volia compartir, que el Carles també ja l’ha fet, és que és una evidència que la
prevenció dona resultats. Per tant, jo aquí dono la paraula que crec que és molt
necessari, des del punt de vista que es pugui fer, perquè el senyor Villar també ja hi
feia referència, que és un tema en què el tacte ha de ser-hi molt present, però sí que
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
75
és una evidència que cal aquesta prevenció, que a dia d’avui deu ser inexistent. Per
això hi ha tanta diferència entre unes causes i les altres.
També voldria fer referència que sembla que hem avançat, ni que sigui una mica, en
l’atenció de la salut mental i també les temptatives, però és una evidència que no
hem fet cap pas endavant en el tracta amb els supervivents, i la compareixença del
Carles ha sigut totalment una evidència. A dia d’avui encara s’oculta, queden
invisibles, com ell deia, i no hi ha manera de trencar aquest tabú i tota aquesta esfera
negativa que acompanya els familiars i tot l’entorn, com bé explicava. Per tant, sí
que des d’aquí agafem aquest guant que falta tot aquest suport psicològic i tot el que
vagi més enllà per poder atendre després els supervivents, o què s’hauria de fer
després per gestionar tot el que envolta el suïcidi d’una persona.
Voldria fer tres reflexions. A principi de tot la senyora Aina Fernández parlava que
els recursos són molt escassos a dia d’avui. Llavors, no sé si podria fer alguna
puntualització de quins creu que són més necessaris a dia d’avui, doncs, per poder
fer front ja a la salut mental i que a dia d’avui encara no estan del tot implementats i
que creieu que són del tot necessaris.
També voldria fer una reflexió, segons el que han anat comentant els quatre
compareixents, que hi ha una realitat molt diversa entorn al suïcidi entre els infants,
els adolescents, els joves i els adults, i també feien referència que els factors de risc
no ens donen aquesta predicció. La meva pregunta anava, doncs, sí que és cert que
les temptatives o les causes són totalment diferents entre un infant i un adult i els
factors de risc, doncs, potser, durant aquest període de les edats no tenen res a
veure entre si. No sé si això és cert o no.
I d’altra banda, també, una aportació que ens han fet des de Després del Suïcidi,
d’atenció després de la temptativa, que si van a urgències a demanar ajuda sanitària,
doncs, no són rebuts perquè no hi han llits. No sé si de cara a un futur una atenció
domiciliària més estricta o més freqüent seria una millor solució que no un ingrés, ja
que d’aquesta manera no treus el pacient en aquest cas del seu entorn familiar i del
seu entorn.
I d’altra banda, doncs, també agafo la paraula i el compromís que s’ha fet la petició
que el Codi Risc Suïcidi no està ben estès arreu del territori ni hi ha la relació. Per
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
76
tant, doncs, des d’aquí farem tot el possible perquè el Govern faci aquesta extensió
del Codi Risc Suïcidi.
Moltes gràcies a tots per haver vingut avui.
El president
Gràcies, senyora Ribas. I per últim, el Grup de Junts per Catalunya, senyora Sales.
Mònica Sales de la Cruz
Gràcies, president. Bé, jo també, en primer lloc us vull donar les gràcies per aquestes
compareixences. Crec que a mesura que va avançant el dia tots anem prenent més
consciència del problema i de la necessitat de posar-hi solucions. Des d’aquí també
dir-vos que no ens quedarem de braços creuats davant d’aquestes demandes que
ens heu llançat, d’aquestes evidències que heu posat sobre la taula, amb relació per
exemple a la no implementació a tot el territori català d’aquest Codi Risc Suïcidi, i
per tant ens hem de posar a treballar tots plegats perquè això sigui una realitat i
perquè el territori català en la seva extensió i en la seva totalitat
Fitxer 7cpj15.docx
...tingui aquests pla, aquest Codi Risc Suïcidi implementat a tot arreu, i per tant
tothom se’n pugui afavorir.
A més a més, potser convindria també que aquest debat es pugui elevar d’una
manera o d’una altra a la Comissió de Salut, per veure si es pot abordar algun punt
en concret d’alguna manera per continuar treballant en aquesta línia. Aquí treballem
els temes d’una manera més transversal, però potser també particularitzant-ho en
l’àmbit de la salut, en algun tema més concret, continuar treballant en aquesta
direcció.
Jo els voldria fer algun comentari, que m’ha sobtat que fins ara estem parlant
contínuament que les xifres de suïcidi van augmentant, a diferència d’altres xifres
que van disminuint, potser perquè se’n fa publicitat, potser perquè se’n fa difusió,
perquè ho donem a conèixer. M’agradaria preguntar-los si hi ha evidències que
relacionin aquest increment del suïcidi amb la irrupció d’aquestes noves formes de
comunicació, de les xarxes socials, aquest ciberbulling. Encara no ha sortit gaire
aquest debat aquí, en aquesta comissió, i em sobta, no? Perquè és cert que potser
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
77
sí que hi ha un cert boca-orella que parla d’aquesta nova forma d’assetjament que
porta a aquesta finalitat del suïcidi, encara no se n’ha parlat gaire. Jo els voldria
preguntar si tenen evidències que això pot estar relacionat, aquest increment de les
noves formes de comunicació, amb la presència de xarxes socials amb aquesta
continuïtat d’increment del suïcidi.
Després, també, m’ha cridat molt l’atenció aquesta terminologia per adreçar-se als
familiars o a l’entorn de la persona que mor en suïcidi, no? Aquest supervivent. La
meua pregunta és si tenen també una altra manera per designar qui intenta suïcidarse i sobreviu, que també és un supervivent, o si utilitzen la mateixa terminologia per
adreçar-se a tots dos tipus de col·lectius, i quin paper tindria o creuen que ha de tenir
aquesta persona que precisament intenta suïcidar-se i no se suïcida, no? Perquè
crec que també pot aportar en certa part molt de suport o molta ajuda, en el cas que
ho vulgui fer, evidentment, a totes aquestes persones que estan vivint una situació
d’aquesta complexitat, bé sigui familiars o bé sigui persones que han tingut una
temptativa de suïcidi.
I després, ens ha cridat molt l’atenció, i ho comentàvem, no? Abans dèiem, havíem
rebut la xifra que per cada suïcidi hi havia vint intents, i aquí el senyor Villar ens deia
que en casos d’adolescència per cada suïcidi hi havia dos-cents intents. Entenem
que això és una dada col·lectivitzada, però sobta molt veure que per cada intent de
suïcidi en adolescents hi ha dues-centes temptatives. Aquesta xifra crec que ens ha
de fer reflexionar molt a tots, i certament a partir d’avui hem de continuar treballant
perquè això no quedi en l’oblit. Aquesta sessió d’avui ens ha de remoure a tots les
consciències, i per tant ens comprometem a fer-los costat i a continuar tirant
endavant tots aquests temes.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyora Sales.
Ara, abans de sentir els compareixents, ens havien demanat des del Consell
Nacional de la Joventut fer una intervenció, la senyora Isaura González. No sé si us
sembla bé ara, una breu intervenció. Molt breu, perquè anem fatal de temps, perquè
els compareixents de la tarda hauran de fer també la seva compareixença a l’hora, i
és a les 3 que els tenim citats, o sigui que, en la mesura del possible, brevetat.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
78
Gràcies.
Isaura González (secretària del Consell Nacional de la Joventut)
Bé, en primer lloc, agrair, doncs, que s’hagi celebrat aquesta sessió monogràfica
que demanàvem des del consell nacional que es fes, i per tant estem agraïdes que
s’hagi acabat realitzant. També, a tall anecdòtic, doncs dir que s’adequa a la
temàtica del Dia Mundial de la Salut, que és el 10 d’octubre i que aquest any està
dedicat a la prevenció del suïcidi. Per tant, veiem que és una problemàtica que
ressona a nivell internacional.
Sí que també ens agradaria, doncs, agrair molt tota la presència de les entitats, totes
les intervencions que hi ha hagut, i de les persones expertes, i ens agradaria
destacar algunes de les visions que han sortit, algunes de les dades que van en la
línia del que com a consell nacional també defensem, com per exemple la
importància de l’educació per evitar que hi hagi aquest tracte injust i aquesta
discriminació que ens parlava des d’Obertament, que es faci èmfasi en l’educació
emocional, que a més a més s’inclogui de forma competencial, doncs, això a les
escoles és un tema que recollim i que estem contentes que hagi sortit, perquè hi
treballem i hi estem d’acord. També des del grup de recerca de la UB ens parlava
de formar el professorat i de dotar d’eines el professorat també per a aquesta
prevenció del suïcidi, doncs també ho recollim, també hi estem totalment d’acord.
També estem d’acord amb la perspectiva de fer-ho des de l’empoderament, no? Des
d’empoderar els i les joves en la seva pròpia salut emocional.
Des de Tres Turons es parlava de la prevenció i detecció precoç del malestar
psíquic, i també, doncs, d’aquesta primera figura de l’educador, com una manera
d’arribar als joves més fàcilment. També per arribar als joves fàcilment ens ha
semblat destacable la utilització d’espais que no siguin els clàssics o tradicionals
CSMA i CSMIJ, que potser des de la joventut ens en sentim allunyats i que per tant,
doncs, també seria important que des de les institucions es treballés per espais més
adequats, no? Al jovent, que ens fessin sentir més còmodes, a nosaltres.
També Tres Turons parlava de context, no? De col·lectius més vulnerabilitzats, i que
per tant, doncs, tenen també més risc. Això també combrega, doncs, amb la nostra
visió del suïcidi juvenil com a..., influenciat per diferents..., com a multifactorial, no?
És a dir, que la persona que acaba cometent suïcidi, doncs, hi ha un munt de factors
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
79
darrere, i un d’aquests també és el context i també se li ha de donar rellevància i
importància.
Finalment, agraïm també les darreres intervencions i ens sumem a la demanda
perquè hi hagi més recursos, perquè..., la necessitat de polítiques públiques per
acabar d’implementar el Codi Risc Suïcidi, que no només hi hagi un recurs a
Barcelona dedicat, doncs, en aquesta temàtica. Ens agrada molt també la proposta
de DSAS d’un pla específic de prevenció de la conducta suïcida.
I finalment, doncs, comentar-vos que us hem portat per a tothom qui vulgui la guia,
que també s’ha anomenat en alguns moments, que hem treballat des del Consell
Nacional de la Joventut en col·laboració amb moltes entitats, i que, bé, bàsicament,
doncs, es donen diferents dades de com està el suïcidi juvenil actualment al territori
català, a més a més també es dota d’eines, doncs, a les entitats o a qualsevol espai
per a la prevenció del suïcidi juvenil. Per tant, us animem que les agafeu tothom que
vulgui.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyora González.
I bé, ara, demanant-los també brevetat, doncs, els agrairia que responguessin en la
mesura del possible al que els han preguntat, i tenen la paraula, en l’ordre que
considerin oportú. Qui vol començar? Senyora Fernández, sí? Perfecte.
Aina Fernández
Hola. Primer de tot, explicar el Programa de Prevenció de Suïcidi. El Programa de
Prevenció de Suïcidi és una unitat que està dins l’Hospital de Sant Pau, al servei de
psiquiatria. Es porta a les consultes externes de l’hospital, i quan es va crear, es va
crear amb la col·laboració de l’ICS CSMA de la Dreta de l’Eixample, que feien el
mateix però al seu CSMA, però nosaltres sempre hem treballat des de l’hospital,
d’acord?
L’altra cosa que m’havia preguntat és com actuàvem. Des de les urgències o des de
la sala d’aguts, o dels altres CSMA, com Guinardó o Gràcia, que no tenen aquest
tipus de recurs, doncs, ens deriven els pacients de forma ràpida quan detecten un
risc o una temptativa o una ideació suïcida, i nosaltres els veiem en menys de set
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
80
dies. Intentem que sigui menys. Nosaltres visitem a partir dels 18 anys, perquè Sant
Pau no té servei de psiquiatria infantil.
El que proposaríem seria que una de les maneres d’assegurar una equitat sanitària
és que hi hagués un programa de prevenció únic que estigués implementat a tots
els CSMA, CSMIJ, no? Individualitzat, òbviament, en cada cas, però que tota la
població de Catalunya pogués disposar d’aquest recurs. Això es va crear d’una
manera totalment gratuïta i després se va dotar d’una petita donació de diners per
poder seguir fent aquest programa que assegura, doncs, una atenció setmana, o
bisetmanal, i després quinzenal, i després cada tres setmanes, que creiem que és
el necessari en aquest tipus de pacients i de casos.
Per altra banda, el Programa d’atenció al supervivent que es va crear amb associació
amb la DSAS i és suprasectorial. O sigui des de la DSAS, o ara, inclús, que s’ha
anat coneixent, des dels CAP, o familiars mateixos, o altres supervivents, ens arriben
supervivents de qualsevol lloc de Catalunya. Òbviament, si han de venir des de les
Terres de l’Ebre, doncs, serà difícil; però podem dedicar-los un espai. Clar, estaria
bé que hi hagués diferents llocs d’implementació, també. Seria l’ideal.
La dotació és molt, molt escassa, trista. Vull dir, perquè us en feu una idea, la Tais i
jo disposem de divuit hores setmanals per dedicar en això, és a dir, menys d’un quart
de jornada laboral cada una, i això des de fa molt, molt poc, perquè durant anys s’ha
fet això totalment gratuïtament, i creiem que això s’hauria d’implementar a nivell de
tot el territori.
El president
Bé, no sé... Digui, perdoni.
Thaïs Tiana Sastre
Perdó. No, perquè crec que no s’ha de pensar tampoc que seran pacients que
estaran molt de temps, sinó potser amb un format més intensiu, acotat en el temps
però intensiu, que la persona pugui estar rebent també tractament. Potser no és
quelcom de llarga durada.
El president
Els senyors Villar, Alastuey, si volen afegir alguna...
Francisco Villar Cabeza
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
81
Bé, jo volia dir que tota la reflexió que has fet és súper interessant. Molta cosa ja
està resolta en la mateixa pregunta. Que nosaltres... Bé, no, ho sé, almenys per la
meva part, jo no conec el nivell de desplegament, perquè en principi el que conec és
conceptualment el que s’ha de fer, i una de les coses també que m’agrada a mi del
Codi Risc Suïcidi precisament és això, que deixa de ser quelcom com molt
centralitzat en Hospital de Sant Pau, Taulí i nosaltres, que tenim un interès, doncs
no ho sé, en el nostre cas, perquè sempre dediquem esforços a abordar el patiment
humà, des de la creació de la Unitat d’Abusos Sexuals de la Infància, des de... El
nostre programa mateix va estar crear sense dotació, ni té cap reconeixement, ni
res; l’únic és que es fa, doncs això, de cara a aquest compromís.
El Codi Risc Suïcidi, la sensació que tenia jo és que això ho canviava, perquè ho
posa a l’abast de tothom. El que també és veritat és que en cap moment he dit, ni
penso que pugui ser possible, que ja estigui absolutament implantat, perquè és d’una
dimensió i d’una feinada que és espectacular. El que sí que m’agradaria és que amb
els canvis aquests del que sigui, de director, que això..., intentaré quedar-me
aquesta tarda, a veure què em diuen, que siguin en aquesta línia, que segueixin en
aquesta línia, perquè, o sigui, està molt ben conceptualitzada, molt ben pensada, i
està obligant gent que no tenia aquest interès a assumir la situació d’una
determinada forma. Llavors, així a mi em sembla com molt interessant.
Amb les formes noves de patiment, amb les xarxes socials i tot això, clar, acaben
sent noves formes de patiment, però acaben entrant dintre del primer concepte,
perquè en principi el primer element que està relacionat amb la ideació de mort és
una situació de patiment. Si aquest ve ara per les xarxes socials... Tampoc són el
dimoni, perquè també hi ha molta cosa de les xarxes socials que el que li dona són
altres opcions per poder fer unes altres coses. És a dir, és com s’utilitzi l’eina. No és
una eina per demonitzar, però sí que és veritat que aquesta via de patiment genera
un major malestar.
Un element fonamental és el malestar que genera, que tots aquests factors de risc
que per si mateixos no ens permeten predir això, si els englobem dintre del patiment
que generen, això ja sí que és un concepte que sí que podem assumir, d’on vingui.
Aquest patiment amb una desesperança és el que s’entén que qualsevol persona
amb un patiment i que pensi que ni acabarà ni és capaç d’afrontar-ho, no ho podrà
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
82
superar, i pensar en la mort és una cosa que, doncs, no sé si estaríem lliures ningú
d’aquí.
I després, ja, és un element fonamental, i per això la importància que mai em canso
–o sigui, no vull parlar, quan estic amb vosaltres, de veritat, no vull parlar, perquè
penso que sou vosaltres els que heu de parlar sempre–, és aquest element
fonamental en la decisió. O sigui, la persona que vol morir no només vol defugir una
situació o acabar amb una situació de patiment, és que acaba pensant que el millor
que pot passar pel seu entorn és morir ell. O sigui, aquí és quan es trenquen tots
els..., no? Les formes d’entendre. Un pare no està preparat per assumir, de cap de
les maneres. O sigui, jo tinc nanos amb temptatives greus, i el pare intenta aferrarse a allò tan dur, i que lamentablement alguns professionals també entren, de la
crida a l’atenció.
Fitxer 16
Un nano que s’intenta suïcidar no està fent una crida d’atenció, està demanant ajuda,
ho vulguis com ho vulguis fer. Si ho sabessin fer millor ho farien millor, però volen lo
de sempre, això de la focalització aquesta amb l’èxit, amb l’èxit i el fracàs. Això és
una llosa que és que no... No, no, però si és que això és per a tots, o sigui tàctiques
d’una determinada forma... Són elements fonamentals les associacions, poder-los
donar un sentit, que tinguin un projecte, que estiguin vinculades amb alguna cosa,
però amb alguna cosa de baix nivell, no orientades a l’alt rendiment. De vegades
tens nanos que estan allà mig aïllats...: «Escolta, surt, ves al futbol.» Al futbol se’l
mengen, perquè està tot orientat al rendiment i tornen a assenyalar-los de...
Intervencions d’aquestes com totes les que han estat aquest matí que permeten
donar això, un espai, de compartir un projecte que no estigui, no?, orientat a
objectius són fonamentals.
Però, hi insisteixo, hi ha un element clau, i per això la importància del testimoni del
familiar. O sigui, això és troncal. O sigui, no pensen què és el millor per a ells i què
ells volen, perquè dius «egoista, valent...». No –no, no–, és que pensen que és el
millor per a tots: «Soc un problema, només porto problemes a casa, tothom estaria
més tranquil si...»
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
83
S’ha de transmetre als nostres adolescents que estem encantats de que tinguin
problemes i que portin problemes a casa. Ja és això, no? Li posem el jutge de
menors, un jutge que amb la mateixa conducta ells..., els renyem i nosaltres anem a
presó, no els deixem votar, no els deixem conduir, no els deixem... O sigui, si això
està així, per què el discurs és d’aquesta pressió com..., no?, impossible d’assumir.
O sigui, ens han de fer patir i estem encantats de que ens facin patir. Preferiríem que
no? Sí, i això arribarà o arribarà a menys. Però és important que sàpiguen que
preferim patir amb ells i que ens facin patir que anar al tanatori. O sigui, això ha de
quedar... Sí, i aquest és el canvi.
Per això no deixo de fer que citar-los. I de veritat que quan veniu estic encantat i no
vull ni parlar perquè...
Carles Alastuey Sagarra
Bé, jo molt ràpidament, perquè ja portem molta estona aquí tancats tots. Primer, a la
xarxa pública en aquest moment no hi han serveis destinats a l’atenció a les
persones per pèrdua per suïcidi perquè, en general, l’atenció a la salut mental a la
nostra xarxa pública és del que està més infradotat en aquest moment.
Històricament ha sigut així i, desgraciadament, amb les problemàtiques
econòmiques que tots coneixem, doncs, s’ha agreujat. El Codi risc de suïcidi no és
un pla d’intervenció preventiu, transversal; és un protocol de detecció de la conducta
suïcida dintre del mecanisme del Departament de Salut. Per tant, és un procediment
importantíssim, però no pot ser l’únic i, evidentment, com a mínim, aquest s’ha de
mirar de desplegar.
Jo ara no et sé dir quin és el seu nivell de desplegament. El que sí que tinc clar és
que no s’ha pogut desplegar en la seva totalitat perquè, tal com diu el Francisco, és
d’una gran complexitat, però estic molt esperançat, perquè sé la gent que ho porta,
en parlem. I pel que fa, per exemple, a la comptabilització de temptatives, és la
primera vegada que nosaltres podem comptabilitzar temptatives reals, i és un
element fonamental per poder orientar en les polítiques de prevenció. D’acord? Però
en cap cas confonguem Codi risc de suïcidi amb un pla d’intervenció o de prevenció
de la conducta suïcida, perquè és només un protocol.
Les xifres de suïcidi no estan augmentant com perquè destaquem això. El que no
estan és descendint, aquest és l’element que crec que és fonamental. És a dir, hi
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
84
han oscil·lacions. En un primer moment, quan amb l’adveniment de la crisi
econòmica es van disparar aquestes xifres tothom va fer una associació que no s’ha
de compartir. O sigui, la conducta suïcida és un procés multifactorial i els elements
socials temporals o circumstancials tenen a veure, evidentment, però associar, per
exemple, suïcidi-desnonament és un error que cometen els mitjans de comunicació
de forma permanent, però és una pràctica que s’ha de rebutjar completament perquè
simplifica la conducta suïcida d’una forma no admissible. O sigui, què passaria: si no
hi haguessin desnonaments la gent no se suïcidaria? Doncs això no és veritat. Se
suïciden les dones a l’Afganistan i se suïciden els rics als Estats Units. Aquesta és
la conducta i sobre això ens hem de preguntar.
Per tant, és important, diguem-ne, pensar que en l’Estat espanyol i a Catalunya per
què sempre estan tan estables? És la pregunta. Tot i que tinguem una punta més
amunt o més avall, diguem-ne, eh?
Les xarxes socials, efectivament, no són el dimoni, com no ho era la tele, com no ho
eren els cotxes quan vam passar del vapor al motor d’explosió, eh? És només un
mecanisme amb el que els joves se senten molt còmodes, i que, per tant, qualsevol
política de prevenció de salut mental, en general, i de prevenció del suïcidi ho ha de
tenir com un recurs fonamental en la seva actuació. Simplement. No és ni bo ni
dolent, però és un mecanisme que et facilita arribar a un col·lectiu de risc.
Simplement, d’acord?
Em sembla que... Ah, bé, perdó, «supervivent», efectivament, se li diu de la mateixa
manera; «survivor», en anglès, diguem-ne, en el terme anglosaxó, sí que és veritat
que les persones que han sobreviscut a un suïcidi i que es posicionen a donar el seu
testimoni tenen una potència tan brutal com els familiars. Jo tinc present alguns
documentals d’una noia –ara no em surt el nom, disculpeu-me– que va amb cadira
de rodes que va fer deu intents de suïcidi fins que un bon dia es va quedar sense
cames, diguem-ne, per un atropellament amb un ferrocarril i que presta el seu
testimoni, i que veure-la, veure-la dir «jo ara soc feliç, no tinc cames però soc feliç
perquè ja no penso en suïcidar-me» és un element clarificador de què és la crisi
suïcida i durant quan de temps es perllongarà en la teva vida i de que, malgrat això,
la pots superar. Sí, sí, efectivament, és un element de prevenció brutal.
El president
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
85
Bé, moltíssimes gràcies a tots per les seves compareixences, pels seus testimonis.
Els agraïm, en nom de tota la comissió, molt sincerament les seves aportacions.
I, dit això, suspenem la sessió fins a les tres de la tarda. És menys d’una hora per
dinar, però jo crec que val la pena.
Gràcies a tots.
La sessió se suspèn a... i es reprèn a...
Fitxer 17
El president
Bé, bona tarda. Si us sembla, reprenem la sessió d’una vegada, que ja va amb una
mica de retard, però, en tot cas, prou bé de temps.
Compareixences acumulades
356-00424/12, 356-00425/12, 356-00426/12, 356-00428/12 i 356-
00429/12
Tenim ara les següents compareixences. En primer lloc –un segon–, compareixerà
la directora general de Planificació de Salut, la senyora Pilar Saura, per informar
sobre els plans del Departament de Salut en salut mental i suïcidi juvenil. En segon
terme, compareixerà el senyor Jordi Blanch, que és el director executiu del Pla de
salut mental i addiccions, per informar sobre el Pla director de salut mental i
addiccions i el protocol Codi risc de suïcidi. Després –l’Anna Figueras ja no–
compareixerà la senyora Magda Casamitjana, que és directora del Programa
d’abordatge integral dels casos de salut mental d’elevada complexitat, per informar
sobre el Programa i les actuacions de sensibilització, coordinació i implicació de les
institucions. I, per últim, compareixerà la senyora Carmen Cabezas, subdirectora
general de Promoció de la Salut, per informar sobre les polítiques de promoció de la
salut mental i contra el suïcidi juvenil.
Sense més dilació... (Veus de fons.) M’he equivocat en alguna cosa? (Veus de fons.)
Perdona, ja gairebé et diria que si m’ho vols comentar... Sí. (Algú diu: «Només... La
directora era aquell canvi que havíem dit de la 14 a la 15 i que és per Salut i Escola
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
86
i no pel...») Exacte, perfecte. Perdona, i tenies tota la raó, perquè a més m’ho has
dit quaranta vegades, però he tornat a fallar. I per informar sobre les accions relatives
a la detecció de problemes i situacions de risc en l’àmbit de la salut mental, aquesta
és la que decau. Perfecte. I llavors és la de..., i la que he dit no era...? (Algú diu:
«Una representant de Salut i Escola és...») D’acord; perfecte, una representant de
Salut i Escola. Perfecte, doncs. En tot cas, la senyora Carmen Cabezas.
I, amb aquest ordre, tindria la paraula la directora general, la senyora Pilar Saura,
per un temps màxim de vint minuts, però, vaja, en funció de les seves preferències.
La directora general de Planificació en Salut (Pilar Saura Agel)
Bé, bona tarda a tothom. En primer lloc, bé, no ens coneixem i em presentaré una
miqueta perquè pugueu conèixer una miqueta el meu perfil. Jo soc doctora en
Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig fer medicina clínica, o sigui
soc especialista en medicina intensiva. Vaig estar quinze anys treballant com a
metge especialista hospitalari. Vaig fer també recerca clínica en aquell moment. I els
últims deu anys he estat fent gestió sanitària, gestió de serveis, gestió de centres,
eh? –amb alguns de vosaltres hem pogut compartir etapes professionals. I, bé,
durant una setmana i mitja, doncs, que soc la nova directora general, eh? Aquest és
el motiu pel qual algunes qüestions tècniques potser, doncs, les haurem de compartir
amb la taula, eh?, perquè encara no he pogut aprofundir en el coneixement de totes
les polítiques, que evidentment no comencen amb mi, sinó que ja venen de lluny.
Però sí que avui venim a parlar del tema del suïcidi.
En primer lloc, dir que és un tema molt important, un tema rellevant en tots els països
avançats, que malauradament no es coneix la profunditat del tema perquè ha estat
molt estigmatitzat i, per tant, quan parlem de la situació –jo faré una miqueta de
repàs de com està la situació a l’àmbit de Catalunya–..., però sí que hem de pensar
que molt probablement el fet d’estar estigmatitzat fa que no aflori el coneixement al
voltant d’aquests fets. I el primer pas que hem de fer com a Govern de Catalunya i
de tots els països, doncs, és desestigmatitzar per tal de millorar lo que són els
registres, i a partir de tenir disponibles els registres podrem donar magnitud al
problema i també planificar millor les polítiques al respecte, eh?
En primer lloc, dir que és l’Organització Mundial de la Salut a partir de l’any 2012
que posa de relleu la importància d’aquest fet, el suïcidi, la magnitud del problema
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
87
de salut que suposa. Actualment, a Catalunya ha passat a ser el primer motiu de
mortalitat en la joventut, per davant dels accidents de trànsit, i ja hi ha una previsió
de que a l’any 2020 representarà el 2,2 el total de càrrega de malaltia en els països
desenvolupats, eh?
Sabem també que té una incidència superior en els països desenvolupats que en
els països menys desenvolupats, que una part pot ser també per aquest problema
que comentàvem de la manca de registres, eh? Bé, sabem que..., això, ho
comentàvem: molt important com a causa de mort en els joves; que els factors de
risc fonamentals són els trastorns mentals, per tant, per tal d’afrontar-nos en aquest
procés del suïcidi hem de també treballar tot lo que són els trastorns mentals que
afecten la joventut.
Sabem que, a més a més, per cada suïcidi dut a terme hi ha vint intents per la
persona que acaba suïcidant-se, hi ha vint intents previs. Per tant, tenim aquest
recorregut, aquesta oportunitat per tal de poder efectives polítiques de prevenció.
Sabem també que les polítiques que s’estan duent a terme estan demostrant o
estem començant a conèixer que hi ha efectivitat al voltant d’aquestes polítiques,
com, per exemple, doncs, millorant l’accés als serveis sanitaris; com, per exemple,
limitant l’accés a les armes letals, com, per exemple, són els tòxics, els fàrmacs, les
armes de foc, els plaguicides, per exemple, eh?
En fi, que..., bé, aquesta és una prioritat del Govern, eh?, i nosaltres, doncs, a partir
d’aquesta proposta de fer una estratègia fonamental de l’Organització Mundial de la
Salut, l’any 2012 Catalunya i Espanya s’han sumat, com dic, a totes aquestes
propostes.
Si entrem una miqueta més a parlar sobre la incidència, ens trobem que Espanya
està en un nivell d’incidència diríem que no molt elevat, eh? O sigui, si mirem els
països on hi ha més incidència, com Corea del Sud o Lituània, tenen vint-i-vuit, vinti-nou casos per cent mil habitants; nosaltres estem en 7,6 casos a Espanya, i si
mirem Catalunya a dintre d’Espanya estem una miqueta per sota de la mitjana, eh?
O sigui, a Catalunya tenim, l’any 2016, registrats 6,75 casos per cent mil habitants,
un punt per sota del que trobem a Espanya. Torno a dir que tot està supeditat als
registres, eh? O sigui, entenem que quan millor registrem podríem trobar més
incidència en algun país que registra millor que un altre, eh? O al contrari, eh?
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
88
Podríem trobar algun país que té poca incidència per manca de registre. Per tant,
aquesta és una situació que ens fa estar una mica inestables, però que sí que ens
reforça amb la idea de potenciar la millora dels registres en tots els àmbits, eh?, i per
això, com comentava, també, el fet de desestigmatitzar ens ajudarà, doncs, a millorar
els registres.
(L’exposició de l’oradora és acompanyada d’una projecció de xarts, els quals poden
ésser consultats a l’expedient de la comissió.)
Bé, si analitzem una miqueta en diferents talls poblacionals, com us comentava, hi
ha una diferència entre Europa, Espanya i Catalunya –no sé si ho podem observar–
: Europa té un nivell superior a Espanya i a Catalunya, o sigui, estem... (Veus de
fons.) Ah, no l’hem posada? (Veus de fons.) No la podeu veure. Com podem fer per
passar-la? (Veus de fons.) Bé, podem explicar una miqueta, eh? Per no dilatar més,
us explico una miqueta sense veure les diapositives, tot i que sempre ajuda una mica
més quan parles d’incidència.
A Europa, l’any 2015 estaríem a 10,9 casos per cent mil habitants, tres punts per
sobre d’Espanya, quatre punts per sobre de Catalunya. O sigui que en aquest cas
diríem: la mitjana d’Europa està per damunt d’Espanya i Catalunya. Pel que fa a
Catalunya, doncs nosaltres tenim registrats 491 morts per suïcidi l’any 2016, eh?,
6,6 –dèiem– casos per cent mil habitants. Això és el global, eh?, no ens espantéssim,
que no són joves tots.
La diferència entre gèneres és 9,3 homes per quatre dones, eh? O sigui, tindríem
una incidència superior en homes que en dones, eh? I això sí que o comentàvem:
és la primera causa de mortalitat en la franja d’edat entre vint-i-cinc i trenta-quatre
anys, eh? Això ha desplaçat la causa dels accidents, com comentàvem. Això també
no sabem si és bo o dolent, perquè, evidentment, que baixi la incidència de morts
per accidents també és una notícia positiva, eh? Un 37
Fitxer 18
per cent homes entre trenta-cinc i seixanta-quatre anys. I això també és una altra
dada d’incidència. I també una altra franja d’edat molt afectada és per damunt dels
seixanta-cinc anys, doncs una afectació del 18,4 per cent dels homes, eh? En aquest
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
89
cas també tindríem una incidència molt superior entre els homes que en les dones:
18 casos en els homes per 6,2 en les dones, eh?
Bé, i lo que sí que observem, i això és el «motiu» –entre cometes– que ens ha de
fer estar més alerta, doncs és que aquesta incidència observem els últims anys com
té una tendència a anar cap a més, eh?
Mites sobre els suïcidi que hauríem d’intentar treure del davant, no? Primer, que qui
és suïcida és perquè es vol matar. Això, entre cometes, «no és cert», perquè la
persona que se suïcida és que està malalta, eh? Aquesta persona, quan està millor
de la seva malaltia, doncs, llavors és quan t’adones que no es volia matar, o que no
es vol matar, eh?
Parlar del suïcidi incita a fer-ho, és una altra mentida, eh? Això no és veritat, eh? O
sigui, parlar del suïcidi ens ajuda a tenir més elements per tal de conformar-nos tots
una idea de com podem ajudar en el cas de que siguem persones pròximes, o el
mateix malalt com trobar eines per defensar-se sobre aquesta situació.
I un altre mite que no és veritat és qui ho diu o qui ho fa no ho diu o qui ho diu no ho
fa, eh? Això és mentida, perquè ens trobem que les persones que acaben suïcidantse han fet crits d’alerta, eh? O sigui, han demanat ajuda d’una manera directa o
indirecta als amics o a les famílies. Per tant, sí que és cert que quan alguna persona
demana ajuda, doncs, la societat, entre tots nosaltres hem d’intentar afavorir que hi
hagi possibilitat de donar suport a aquesta demanda, eh?
Bé, comentàvem que l’OMS va llançar una iniciativa a través del projecte que se’n
diu Supre, que és el que va, diguéssim, definir les estratègies per tal d’afrontar la
prevenció del suïcidi. En aquest estudi, en aquestes estratègies s’hi han sumat més
de cent vuitanta països, per tant... I nosaltres, evidentment, com no podia ser d’una
altra manera, estem en ello.
A nivell de Catalunya, dir que també formem part de l’Aliança europea contra la
depressió des del 2005, entenent que la depressió, com comentàvem, dintre dels
trastorns mentals, és un dels factors de risc més rellevants, més substantius a l’hora
de produir-se el suïcidi, eh? I nosaltres basem la nostra actuació a nivell de quatre
pilars fonamentals. En primer lloc, les mesures per informar la ciutadania, eh?, en
aquesta línia que dèiem, desestigmatitzar, o sigui poder parlar de que això és una
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
90
malaltia, la depressió, i la ideació suïcida, que ens pot passar a tots, i, per tant, no
hem de posar estigma al damunt d’això, sinó al contrari.
Cooperació amb els metges de família. Hem d’intentar que aquells nivells
assistencials més pròxims als ciutadans tinguin totes les eines, eh?, per tal
d’identificar –que això és primer punt– els casos, i a partir de la identificació poder
aplicar les polítiques i buscar la solució.
Un altre punt important és intervenció en grups de risc. O sigui, molt important és
identificar quins són els grups de risc per tal de, també, adequar les polítiques i anar
directament a aquests grups de risc. Ja comentàvem això de persones amb
afectacions i trastorns mentals, un d’ells.
I un altre pilar seria la cooperació amb altres estaments, eh? Avui en dia, els
problemes complexos no es poden afrontar des d’una única òptica, i en aquest sentit
nosaltres, doncs, el que apostem és per polítiques que facin..., bé, que puguem fer
un abordatge integral des de diferents òptiques, i no només des de la conselleria de
Salut.
Bé, pel que fa a les campanyes informatives, sí que s’ha fet alguna campanya
informativa, concretament durant les proves pilot que es van dur a terme tant a
Sabadell com a la dreta de l’Eixample. Dir que sé que algú pot pensar: «Ostres, s’han
fet algunes accions en alguns territoris i no està exactament extrapolat a tot arreu»,
però penseu que nosaltres, en salut, sempre treballem amb proves pilot, eh? O sigui,
fas una prova pilot, mires el resultat i a partir d’aquí pots extrapolar, eh? Per tant, les
proves pilot que es van fer per avaluar la idoneïtat del Codi suïcidi, el Codi risc suïcidi,
s’han fet a Sabadell i a la dreta de l’Eixample. I en aquests territoris es va fer també
el desplegament de la campanya informativa per tal de desestigmatitzar, eh? Alguns,
si sou veïns d’aquests territoris, ho podreu..., ho deveu recordar. Jo, que soc veïna
de Sabadell, doncs recordo perfectament haver-ho vist.
Una altra línia d’actuació que us comentàvem era la cooperació amb els metges de
família. Penseu que el metge de família és el que té el primer contacte, el que té el
contacte més directe i més proper amb la població, però també, com que és amb
tota la població, lo que hem de fer és dotar d’elements perquè pugui orientar-se,
perquè, si no, és com si..., com diríem..., el metge de família l’estem convertint en
una superdona o en un superhome, i és complex. Per tant, hem de dotar d’eines el
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
91
metge de família perquè pugui actuar adequadament en aquests casos, i això ho
hem basat en quatre pilars: un, el diagnòstic i el tractament de la depressió –ho
comentàvem, eh?, la depressió és un factor de risc–, per tant, si som capaços de
detectar a temps la depressió i tractar-la podríem evitar arribar a la situació del
suïcidi.
Dos, informació als pacients, eh? O sigui, això que comentàvem, eh?, que el pacient
sigui conscient, que pugui sentir a parlar del que li passa i ho pugui normalitzar abans
de buscar la solució, eh? Sessions de formació per a metges de família, això que
comentàvem, eh? O sigui, hem de dotar de coneixement i d’eines els metges de
família. No em cansaré mai de repetir-ho, perquè són fonamentals per al nostre
sistema sanitari.
I, finalment, també, els fòrums de pacient, d’expert, eh? O sigui, que lo que fas és
ajuntar pacients a efectes de depressió o amb idees suïcides amb una persona
experta, que és la que –entre cometes– «pot explicar» si és una situació que ja has
superat o pot donar eines als altres malalts, i entre ells poden també reforçar l’ajuda
mútua. Aquesta és una experiència que també ens està donant bons resultats.
Un altre punt que us comentava, la cooperació amb altres estaments, o sigui això
que us deia: no es pot intentar resoldre un problema complex des d’una única òptica,
i, per tant, el que nosaltres volem és polítiques de coordinació amb centres de culte,
amb serveis socials, amb els cossos de seguretat, amb farmàcies, amb escoles, amb
centres residencials, amb hospitals generals, i, concretament, amb els mitjans de
comunicació, eh? Al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, doncs, lo que hem fet és
comentar quines són les línies que hem d’intentar mantenir en lo que és la
comunicació a nivell d’això, dels mitjans de comunicació.
Per exemple, doncs hem de fer una aproximació respectuosa respecte al tema i de
forma molt prudent. Hem d’evitar ser sensacionalistes, eh?, sobretot; controlar, per
exemple, casos, doncs, de famosos que donen una mica peu a comentar de forma
diguéssim superficial o banal. Hem d’intentar també conèixer i donar descripcions
diguéssim globals, evitar entrar molt en el detall, eh? Evitar també associar valors
positius, eh?, no és un heroi aquell que es suïcida, és una persona malalta que no
ha pogut rebre ajuda en el moment adequat.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
92
Bé, sabem que és una munió de factors molt complexos i, per tant, hem de ser
respectuosos i fer un abordatge, doncs, des del respecte a la complexitat que
suposa, eh? I sobretot, també molt important, el respecte a les famílies, a les famílies
i als supervivents. Nosaltres parlem de supervivents d’aquelles persones que han
tingut una relació íntima amb una persona que finalment s’ha suïcidat, i aquestes
persones sabem que queden molt afectades, tenen un dol complicat, eh?, molt difícil
de superar perquè sempre hi ha aquella sensació, doncs, de culpabilitat, de no haver
pogut actuar a temps. I, per tant, també ens plantegem un abordatge específic per
als supervivents, persones familiars i amics íntims.
I, bé, finalment, ja simplement com a resum de tot el que comentàvem és això, és
un abordatge integral, inclusiu –amb tots els actius que vulguin participar en aquest
abordatge–, però sobretot amb aquestes línies estratègiques i, sobretot, també amb
l’avaluació d’allò que sí que ha sigut efectiu i allò que no ha sigut efectiu, eh?
I lo que he parlat al principi també: reforçar tot lo que és la política de registres, eh?,
i ara us ho explicaran. En el Codi de risc de suïcidi hem fet molt èmfasi en fer una
bona recollida tenint registres exhaustius per tal de que no se’ns escapi ningú,
perquè, com dèiem, cada malalt que aconsegueix arribar al suïcidi de mitjana ha
tingut vint intents; per tant, ens dona un espai per intentar, doncs, practicar les
polítiques preventives.
Dono, si de cas, ara la paraula al doctor Blanch, que ell ens concretarà millor tot lo
que fa referència al Codi de risc de suïcidi.
El director executiu del Pla de salut mental i addiccions (Jordi Blanch)
Gràcies, senyora directora. Bona tarda a tothom. Doncs jo potser també aprofitaré
per presentar-me, perquè potser molts no em coneixeu. També porto poc temps al
departament, des de l’1 de març, més o menys. Soc psiquiatre de formació, he estat
vinculat a Hospital Clínic pràcticament des de que vaig estudiar-hi, fer la residència
i també, posteriorment, com a coordinador del Centre de Salut Mental. Després, de
coordinació també a l’hospitalització, conjuntament també en un edifici nou que es
va fer l’any 2015, a Numància, pertanyent a Parc Sanitari Sant Joan de Déu.
I, com us deia, doncs, des de l’1 de març, pràcticament, que he deixat una part –no
tota– de l’activitat assistencial; segueixo fent assistència d’un tema, que és el meu
tema, diguéssim, d’expertesa, que és el VIH, o sigui problemes de salut mental en
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
93
persones amb VIH i sida. I això segueixo fent-ho i, si em deixa la directora, intentaré
seguir-ho mantenint, perquè una mica d’activitat assistencial, doncs, sí que vull
seguir fent per un tema vocacional, més egoistament.
Doncs també, moltes coses que explicaré són fruit d’una feina, evidentment, en què
he participat o hem participat com a coordinador de centres dispositius, però és una
feina que s’ha fet amb persones molt abans de mi i, evidentment, com s’ha citat,
doncs, grup també tant de la dreta..., de Sant Pau, dreta de l’Eixample. Aquí també
està el doctor Joan Vegué i el Víctor Pérez, que són les persones que han fomentat
el que us explicaré ara; i, sobretot, també molt important, el Diego Palau, amb el total
equip de Salut Mental de Parc Taulí Sabadell.
Això és una iniciativa molt molt «xula», s’ha de dir. És a dir, tots hem participat, i
evidentment que té unes limitacions que van una mica pel tema més tècnic potser,
però a nivell conceptual i a nivell també de l’objectiu de tot plegat és un programa
molt interessant i que realment la nostra experiència servirà també, suposo, per a
altres llocs, perquè el puguin també anar implementant. És un programa, com us
explicaré, bastant jove. Actualment està pràcticament implementat a tot el territori
català, i comencem a tenir dades de resultats. Encara és una mica d’hora per poder
veure si aquest programa és eficient o no. Com s’ha comentat, el que hem de mirar
també és no només que siguin útils i que semblin aparentment interessants, sinó
que també tinguin una eficiència i que amés serveixin en aquest cas, com us
explicaré, per reduir la incidència de suïcidi consumat a la nostra població.
Com s’ha dit, el tema és molt extens. Hi han diferents nivells per poder intervenir i
per reduir la taxa de suïcidi. El suïcidi és, com sabeu, doncs, una causa de mort
prevenible, i sobretot que afecta els professionals de salut mental. I, per tant,
qualsevol cosa que puguem fer, qualsevol suïcidi consumat que puguem evitar
evidentment serà benvingut, i qualsevol esforç que puguem fer en aquest nivell és
important. Però també s’ha de mirar que siguin intervencions que també puguin ser
realistes, puguin ser útils, puguin ser eficients. I ja us explicaré aquest programa,
que veureu que realment sembla bastant realista i eficient.
La intervenció, com s’ha comentat, per prevenir el suïcidi té diferents nivells: un és
a nivell més universal, d’informació a la comunitat. Ja s’han esmentat tots els
problemes que hi ha hagut i les intervencions que hi ha hagut també de
sensibilització... Mai és suficient, sempre és necessari a nivell de mitjans, a nivell de
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
94
potser també accessos a internet, limitar segons quines..., bé, formes a vegades de
divulgació, doncs, que poden ser tòxiques, per entendre’ns, per al procés general,
en el sentit de que poden facilitar alteracions conductuals, i entre elles, també,
conductes de suïcidi. I, per tant, tot això és útil i necessari, però està a un nivell més
d’intervenció, de prevenció primària i sobretot de formació i sensibilització.
Un altre nivell que també s’ha esmentat és a nivell d’atenció primària, o sigui
professionals de la salut que tenen persones que han assistit, que han atès persones
que després faran una conducta suïcida. Doncs això és un tema important, perquè
s’ha vist que un percentatge molt important és que cada quatre persones que
després fan un suïcidi consumat han estat visitades per un professional de l’atenció
primària. Inclús fins a un 18 per cent també es diu que en el mateix dia han fet una
visita al metge d’atenció primària.
Per tant, tenim un lloc on es pot fer una atenció selectiva, és a dir, un lloc on podem
incidir per detectar, si més no, doncs, persones de risc.
I després ja hi ha, evidentment, un dels factors de risc. Aquí les persones que us
dediqueu a salut mental ho sabeu, típica pregunta d’examen MIR, no?: quins són els
factors que poden estar associats al suïcidi consumat. És..., era una pregunta difícil
de contestar, perquè les variables són múltiples. Hi han moltes variables que poden
coincidir i poden estar associades al suïcidi consumat, però n’hi han unes que són
variables molt dures, que diem, que es repeteixen constantment a la majoria
d’estudis. Una d’elles és la presència d’un trastorn mental, la presència d’un
antecedent de conducta suïcida, per tant... Hi ha altres, eh? Sexe home per sobre
de les dones, etcètera, no? Són variables dures, variables que es repeteixen i que
diferents estudis ho han demostrat.
Doncs la presència d’un antecedent de patologia mental o inclús l’antecedent d’una
conducta suïcida prèvia ens poden alertar de que aquella persona té un risc
elevadíssim de cometre un suïcidi consumat. I només amb això ja tenim una
informació prou valuosa per poder prevenir aquesta conducta.
Per tant, un dels programes que s’ha encetat, que és el que us explicarà, és el Codi
risc suïcidi. Es diu «Codi risc suïcidi», però, de fet, és una alarma, eh? De fet, el nom,
d’entrada, ja rep crítiques, eh?, però, bé, és igual. És més una alarma que un codi,
com el Codi ictus, Codi agitació, etcètera, o Codi infart, etcètera. Però és més una
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
95
detecció que no un protocol d’actuació sensu stricto. Doncs aquest codi que us
explicaré el que volia o el que vol és, justament, una persona que ja ha fet una
amenaça i ha fet
Fitxer 19
una verbalització d’una conducta suïcida, evitar que realment passi a l’acció en un
futur immediat, o que realment es pugui atendre el màxim possible per evitar-ho.
(L'exposició de l'orador és acompanyada d'una projecció de xarts, els quals poden
ésser consultats a l'expedient de la comissió.)
Bé, sí que està bé que us ensenyi unes diapositives, perquè sí, perquè il·lustren
millor. Bé, següent... S’ha de dir..., només un incís, perdoneu; també hi ha un altre
lloc on també hi ha una incidència elevadíssima, és del cinquanta..., de taxa de
suïcidi. Hem parlat de sis, set, més o menys al nostre entorn, cada cent mil habitants,
eh? Sis, set, més o menys, és de les més baixes d’Europa, d’acord?, però cada
persona compte. Això és com aquell famós anunci de trànsit, no?, que «si poguessis
escollir aquesta persona...» –a més a més, un familiar teu–, és a dir, cap persona
hauria de morir-se per una causa evitable com és el suïcidi. I, per tant, qualsevol cas
és necessari evitar, però tenim, per sort, unes taxes més baixes, de les més baixes
d’Europa. Però altres llocs, altres col·lectius com, per exemple, la població
penitenciària, tenen taxes de més d’un cinquanta casos per cent mil habitants, la
qual cosa és bastant dramàtic i també..., i no ens hi ficarem tant, en això, però també
és un entorn que també estem treballant.
Doncs centrar-nos... Següent, una altra, la següent, sí, això és penitenciari; d’acord,
aquí comença ja..., sí, següent. D’acord, aquí és una mica..., també explica que
abans de o dintre de la feina d’elaboració d’aquest codi, d’aquesta alarma, d’aquesta
alerta, aquest protocol també ha passat per diferents filtres, no només per la
proposta de col·lectius professionals mèdics, sinó també, evidentment, per qüestions
ètiques, no? Aquí també hi ha un tema que us explicaré amb més detall, de
confidencialitat, qüestions ètiques, fins a quin punt una persona que té el desig de
voler morir realment té el dret o no té el dret, és a dir, que hi han aspectes més
complexos que no hi entraré, però que també s’han debatut abans de tenir..., una
mica portar a terme aquest codi, aquesta alarma, eh?
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
96
Centrar-me més en el tema més pràctic i més de protocol, pròpiament. Després, si
hi han preguntes, doncs intentarem de respondre-les, i potser també aquí el
professor Víctor Pérez i el Joan Vegué, que han estat persones clau en l’elaboració
d’aquest codi i que tindran molta més informació i coneixement que el que pugui tenir
jo.
Següent. A partir d’aquí es va establir una instrucció de CatSalut, és a dir, tots els
dispositius en aquest cas d’urgències havien d’aplicar aquesta alerta. El model –ja
us ho explicaré d’aquí a una estona– no és només que l’alerta es faci des dels serveis
d’urgència, sinó que en el futur es pugui alertar des de qualsevol entorn, sobretot
sanitari, però també altres agents –educadors, policia, etcètera–, és a dir, que l’alerta
es pugui fer de forma molt més precoç que no pas es pot fer ara, que és quan la
persona ja s’atén a urgències. Però, tot i així, igualment se sap que un percentatge
molt important de les persones que s’han atès per una conducta suïcida al cap d’un
any, el 50 per cent, més o menys, ho repeteixen. Per tant, el fet que hagi anat a
urgències ja ens permet detectar-la. Doncs aquesta instrucció ha permès que la
majoria, pràcticament tots ja en el territori, de dispositius d’atenció urgent ja puguin
disposar d’aquest protocol i el puguin activar.
Bé, aquí teniu els objectius del... –vaig aquí al davant–, és una mica..., bé, sobretot
és lo que acabo d’explicar, eh?, reduir la mortalitat, evitar conductes posteriors i
també, evidentment, qualsevol conducta autolítica que pugui haver-hi, amb el fi
també, evidentment, de que..., i les persones que van a urgències o fan una nota
d’alerta per altres coses, però també pel suïcidi, puguin rebre també, després, una
atenció psiquiàtrica de salut mental, psicològica, la que calgui, per millorar el seu
estat d’ànim, per millorar la seva situació clínica i sobretot, també, això, aquest
objectiu, aquest codi també s’ha muntat de la manera que pugui haver-hi una bona
coordinació entre els dispositius –urgències, hospitalaris...–, també d’atenció
comunitària, que és, sobretot, on s’atendrà més la persona. No només..., aquí teniu
centres de salut mentals –adults, infantil–, però té hospitals de dia i els centres
d’atenció a les drogodependències, els CAS, que en diem nosaltres. Que també hi
ha una xarxa, com sabeu, paral·lela, que atén persones amb problemes d’addiccions
o consum de substàncies, que també tenen la possibilitat de fer un seguiment
psicològic i psiquiàtric d’aquestes persones.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
97
Següent. Ah, bé, això és..., és igual, entrem aquí directament, per no entretenir-nos
més. Veieu aquí que la majoria d’activacions provenen de la zona verda, és a dir, de
professionals estrictament de la salut, sobretot d’urgències, urgències hospitalàries.
La proposta d’aquest model és que la detecció es faci inclús de forma més precoç,
si tots els serveis de sanitaris..., inclús altres agents, com us deia abans; o sigui, no
només des de les urgències hospitalàries psiquiàtriques, sinó també des dels
ambulatoris, des dels CUAPs, des de..., bé, en fi, qualsevol proveïdor sanitari pugui
activar aquesta alerta.
Aquesta alerta, doncs, després, es deriva, com us explicaré a continuació, a la
continuació de l’especialitzada. És que quasi no ho veig, allí tan petit. (Veus de fons.)
No, no; aquí, aquí. Aquí sí que ho veig, només faltaria. (Rialles i veus de fons.)
D’acord, el següent. Això, també hi ha hagut tot una sèrie d’informació divulgativa,
que tampoc m’hi entretindré massa.
El següent, si us plau. D’acord, aquí tenim una mica el mapa de desenvolupament
d’aquest programa. Pràcticament està tot el territori, eh? Tota persona que va a un
servei d’urgències. S’ha de dir també que la..., pràcticament totes, no totes, però
pràcticament totes les urgències psiquiàtriques s’atenen a hospitals generals, i això
també és molt important, perquè quan hi ha una conducta suïcida no sempre es
verbalitza com a tal. És a dir, una persona pot tenir un accident de trànsit i apareix a
urgències per un accident de trànsit, però darrere d’això pot haver-hi una conducta
suïcida. Una persona ha fet una sobreingesta farmacològica o tòxica i darrere d’això
hi ha una conducta suïcida, i no sempre es verbalitza o el motiu de consulta és
conducta suïcida.
Per tant, és molt important que hi hagi un dispositiu, uns programa, uns professionals
de salut mental en els hospitals generals, en les urgències dels hospitals generals.
Doncs aquí és on realment es fa l’activació, actualment, eh?
Doncs ja veieu aquí al mapa que, de forma esglaonada, des de l’any més o menys
2014 que, com ha comentat la directora, es van fer els plans pilot, tant al Vallès com
també a la dreta de l’Eixample, i a poc a poc s’hi van anar afegint tota la resta de
regions sanitàries del territori, i pràcticament la cobertura és del cent per cent,
pràcticament.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
98
Ara ve el pas de fer-ho, i fer-ho bé, i de registrar tota l’activitat que fem, perquè a
partir d’aquí, a partir de la informació que tinguem podem saber motius,
procediments, si fem bé o no fem bé aquesta derivació posterior, si atenem bé
aquestes causes de temptativa de suïcidi. Per tant, ara bé la feina encara més
important, que és analitzar totes aquestes dades d’aquesta feina que s’està fent
actualment a tots els centres.
També s’ha de dir que –us deia abans– l’aplicació, doncs, també té certes dificultats.
Per tant, a vegades, amb la dinàmica d’urgències, que si més o menys us feu la idea,
a vegades la rapidesa o els mecanismes d’actuar ràpid dificulten a vegades el poder
complimentar aquesta aplicació. Per tant, aquí encara hi ha molta feina a fer, quant
a tècnica també de millorar l’aplicació. És a dir, és el principi i, per tant, encara hi ha
molta cosa a desplegar i molta cosa a millorar, tant des del concepte [#06.53 IMI]
com també de l’aplicació del programa.
El següent, si us plau. Aquí teniu dades..., són les darreres dades que una companya
del departament ens ha facilitat. Té estat de juny del 2019, o sigui que pràcticament
fins abans-d’ahir. Una mica..., a veure, veient una mica les dades que es tenen de,
epidemiològiques en general, doncs ja teniu també les diferències entre conductes
suïcides sobretot..., evidentment, molt més en adults que en menors, està clar, i
també hi ha una certa preponderància de les conductes en dones, noies, respecte a
homes, nois.
Teniu aquí també a la vostra dreta, teniu també la gràfica que mostra que hi han una
sèrie d’edats crítiques i per destacar, sobretot, i pel tema que ens ocupa avui, l’edat
d’adults, joves, sobretot en el sexe femení, que veieu que té dos pics, i un
fonamentalment a l’edat d’entre els deu i els vint anys.
Això són conductes o gestos, o amenaces, o verbalitzacions suïcides, eh? No... Va
des de «m’he fet un tall», «m’he pres dues pastilles», «m’he pres una caixa», o
realment «m’he intentat precipitar», o «m’he tancat a l’habitació d’un hotel sense
haver deixat el meu nom o una nota de comiat», etcètera. És que aquí, evidentment,
tenim molta cosa, eh?, i ara el que cal és una mica esbrinar què és cada causa i per
què ve cada causa i tenir una foto una mica més adequada. Però, bé, aquí ja es
perfilen alguns patrons que són, bé, d’alguna manera bastant replicables en altres
estudis.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
99
Us volia comentar..., no surt aquí la gràfica, però un dels problemes que comencem
a veure a partir d’això, a partir d’aquest programa és que no tant potser les conductes
de suïcidi en general, sinó les autolesions realment comencen a ser un problema. I
potser sí que veureu dades que una certa tendència a la baixa hi ha hagut, eh? Hem
de mirar-ho una mica amb lupa i amb precaució, perquè estem registrant i, per tant,
el registre l’hem de veure sempre a llarg termini, perquè un registre, encara que
portem dos anys, no és mai suficientment realista. Hem de veure una mica com
evoluciona això. Però sembla que la tendència és no anar augmentant sinó abaixar
conducta suïcida, però, en canvi, el que sembla que augmenta són les conductes
autolesives, eh? Persones..., sobretot nois adolescents i noies que es fan talls o es
fan actes autolesius que no sempre estan darrere d’una ideació suïcida, eh? Això
s’ha d’explicar bé, d’acord? Poden ser formes de descàrrega de tensió, formes
impulsives, etcètera, eh? Hi han moltes maneres de justificar o explicar una conducta
autolesiva. Només perquè us ho explico arran d’aquesta gràfica.
Següent. Aquí són interessants aquestes dades que veureu a continuació. Això són
una mica els motius que es pregunten, és a dir, l’aplicació fa una sèrie de preguntes,
eh?, i no és molt extens, quant a la formulació, però hi ha una sèrie de preguntes
clau que sobretot tenen a veure... –perdó, eh?, que vaig a posar-me allò més gran
perquè, si no... Veureu una mica les..., sobretot les causes, no?, el que s’explica una
mica com a desencadenant o com a possible causa, eh? Destaca sobretot l’última –
a baix de tot–: trastorn mental. Això també replica en molts estudis, ja us ho he dit
abans. És a dir, la causa principal és trastorn mental, malaltia mental i també
conductes suïcides prèvies, això també queda bastant palès aquí en aquesta gràfica.
Però sobretot veieu tot el que són esdeveniments personals, eh?, o sigui factors...
Bé, us podria explicar anècdotes personals, amb el vostre permís, i recordo un cas
que hi penso sovint, moltíssim, d’una persona que estava prou estable després
d’haver fet també una..., haver superat una depressió, haver fet conductes suïcides,
estava prou estable, un servei en ambulatori, inclús pràcticament li vaig donar l’alta,
i al poc temps em vaig assabentar que per una circumstància molt..., bé, doncs
anecdòtica, per entendre’ns, perquè li havien fet la revisió de la seva invalidesa
laboral, l’hi havien denegat i això havia estat causa de frustració i havia fet un intent
de suïcidi consumat. Per tant, una situació puntual, una persona pròpiament estable,
eh?, va desencadenar un suïcidi consumat.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
100
I, clar, el que compta és el suïcidi consumat, o sigui més igual tot l’esforç que havíem
fet prèviament, tota la millora, tota l’estabilitat, tota la fase d’eutímia que havia tingut.
Simplement, aquell esdeveniment... Clar, per això us vull visualitzar que a vegades
la variabilitat és tan ampla i condicionar-ho és tan difícil que, bé, no acabarem mai,
sempre hi haurà un risc; evidentment, sempre hi haurà risc. Però, almenys, aquell
risc que coneixem, poder-ho mitigar el màxim possible, i si realment detectem la
persona que aquesta pugui rebre una atenció al més ràpidament possible i al més
eficient possible, eh?, perquè aquesta persona serà d’alt risc. Però, clar, els factors
ambientals no els podrem controlar mai, i això són totalment aleatoris.
D’acord, aquí destaca, doncs, una mica el que explicava abans. Bé, simplement
explicar-vos que hi havia un alt percentatge..., d’1 per cent de persones que tenien...,
que s’havia fet un ingrés una mica més llarg, però la majoria, tres quartes parts,
pràcticament, s’havien detectat des de les urgències. És a dir, que la persona feia la
valoració i, bé, es contenia una mica la situació crítica i després es podia donar d’alta.
Però per què es podia donar d’alta? Doncs perquè aquest mateix protocol estableix
que, en el cas dels menors, a les setanta-dues hores –abans de tres dies–, han de
rebre una visita ambulatòria en el Centre de Salut Mental Infantojuvenil, i en els
adults abans de deu dies han de rebre una visita ambulatòria en el seu centre de
salut mental de referència. O sigui l’aplicació, a partir de les dades clíniques que
introduïm i de l’adreça de la persona, detecta quin és el seu..., l’equip d’atenció
primària que li toca per zona i també, automàticament, quin és el centre de salut
mental que li toca per zona. Llavors, automàticament, surt un avís en el centre de
salut mental o en els CSMIJ, dient: «Aquesta persona ha estat a urgències. Cal que
li doneu una visita abans de deu dies» –en adults–, «abans de tres dies» en els
CSMIJ. A vegades alguns llocs no ho atenen als CSMIJ, sinó als hospitals de dia
infantojuvenils, però és igual. En qualsevol cas han de rebre una visita en el termini
de setanta-dues hores.
Això, per què és? Doncs per facilitar la continuïtat, perquè realment aquella persona
pugui rebre una atenció al més aviat possible i amb un dispositiu, amb un ambient
comunitari, no necessàriament calgui fer una hospitalització, eh? Perquè aquella
persona potser ha tingut una situació de risc, aquesta situació crítica ha remès i, per
tant, pot fer un seguiment ambulatori. Ara, sí, hem d’aconseguir que aquest
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
101
seguiment ambulatori sigui al més ràpid possible, eh?, que s’atengui al més
ràpidament possible.
I, a més a més, com a factor de control –que això també va ser un tema molt discutit,
eh?, jo us ho explico–, als trenta dies es rep una trucada des de CatSalut Respon;
és a dir, una trucada des del Servei Català de la Salut, comprovant que aquesta
persona ja ha rebut citació i també si hi ha anat o no hi ha anat. D’acord? Això en el
seu moment es va discutir, perquè vam dir: «Home, millor que truquem des del
mateix CSMIJ o des del mateix CSMA, allà on hagi hagut d’anar la persona, i si no
hi ha anat als deu dies, doncs trucar-lo. Però es va demanar, com una forma també
de revisar de que el protocol s’aplicava correctament, doncs que una entitat una mica
més neutre, per entendre’ns, com és el Servei Català de la Salut, faria aquesta
supervisió com una espècie de monitoratge de que es complien les condicions.
Per tant, als trenta dies, amb l’autorització de la persona, és a dir, la persona quan
s’atén a urgències se li explica el protocol, sí que es fa el registre de la situació de
conducta suïcida i, llavors, se li diu: «Miri, vostè que ha fet aquest acte, aquesta
conducta, aquest pensament, aquest..., hi ha un cert risc de que això pugui tenir un
risc que es repeteixi, li oferim la possibilitat de que faci un seguiment ambulatori en
el seu centre.» Amb els menors no es discuteix però en el cas de persones adultes
s’ha de demanar el consentiment, eh?, perquè és una informació que després
quedarà en un sistema i se li farà una trucada i se li farà una citació. Per tant, se li
demana a la persona si està d’acord en que es donin les seves dades. I si la persona
dona el seu consentiment verbal, es fa constar i, llavors, s’activa la segona part, que
és l’activació pròpiament del codi, que és: si aquesta persona surt des d’urgències o
quan, si l’ingressem, surti des d’hospitalització, rebrà aquesta visita que diem. Per
tant, ha de donar l’autorització perquè puguem procedir, però aquest procediment
consisteix en això, en activar aquesta..., és a dir, la persona que..., el metge que
està a urgències, a banda de registrar, ha de fer un segon gest, que és activar; i a la
persona que quan ingressa també, el metge que li dona l’alta ha de saber que
aquesta persona va ingressar amb l’alerta activa enregistrada, i després ha de fer
l’activació quan el pacient surt d’alta. Si aquest pacient se’n va a un altre centre, es
trasllada d’un centre a un altre, se li ha de comunicar
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
102
Fitxer 20
«escolta’m, perdona, que sàpigues que aquesta persona se l’ha registrat i s’ha
d’activar l’alta». I, també, lo mateix, eh?, estic a un altre centre, també s’ha d’activar.
Això també obliga a una coordinació, o sigui, que hi ha una sèrie de dificultats
tècniques que tampoc són fàcils, eh?, i s’ha de mirar de millorar aquesta coordinació,
que no sempre és eficient, d’acord?
Aquí teniu, a sota de tot posa: «63 d’alt risc.» És a dir, les persones, quan arriben a
urgències, es fa una mesura del seu risc de suïcidi, i si és un risc per sobre de
moderat, moderat o risc alt, és quan s’activa, eh? Si el metge que està a urgències
considera que no requereix activació, per tant, fa el registre però no fa l’activació
posterior. Clar, això és un criteri subjectiu, tot i que hi ha unes escales, eh?, o sigui,
el metge s’ha de comprometre a omplir una escala breu a urgències, o a l’alta,
evidentment, i després decidir si realment aquesta persona es vincula o no es
vincula, eh?, es fa l’activació o no es fa l’activació. Però, en qualsevol cas, que
sapigueu que estava justificat el fet que aquestes persones anessin a urgències,
perquè més del 60 per cent realment tenien un risc alt al moment d’arribar a les
urgències.
Bé, això és que són dades que potser... Si de cas, per no allargar-ho massa, si m’ho
permeteu, anem a una que..., dono dades de menors de trenta-cinc anys. D’acord.
Simplement que vegeu –és una diapositiva una mica densa, perdoneu, eh?– però a
la vostra esquerra a dalt veieu per diferents edats com ha estat l’evolució dels
registres, o sigui de l’aplicació del Codi; evidentment, des del 2014, que és quan van
començar, hi ha hagut un creixement, eh?, no tant pel fet de que hi hagi més sinó
que realment es registra més i es registra millor i res registra a més llocs, eh? Per
tant, a partir d’aquí, que ja pràcticament tenim tot el territori cobert, sí que haurem
d’anar veient i, evidentment, encantat de poder tornar a estar aquí si ho considereu
convenient, d’aquí a un any o d’aquí a dos anys, per veure d’explicar-vos –o si no tot
això, evidentment, també està a la vostra disposició–, doncs, veure una mica com
ha estat l’evolució de la implementació d’aquest programa, eh? Però, com veieu, un
creixement, i que no hi ha massa diferències, sí que hi ha la franja de menors de
dotze anys, pràcticament és indetectable, però que la majoria doncs..., és una realitat
que tenim, eh?, que tenim persones joves que van a urgències, són remeses a
urgències, amb una situació de conducta de risc.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
103
Com us deia abans, sobretot són –això no està aquí però us ho explico– conductes
autolesives, eh?, que no sempre responen a una ideació suïcida clara, eh?
Com ja us explicava abans, sobretot noies, més que nois, evidentment. I, bé, això
és una mica... I si veieu a la gràfica de baix, a la vostra dreta, veieu també..., és el
mateix, eh?, per l’evolució una mica per, també, grups d’edat, eh? A les primeres
edats, de menys de dotze anys, tant homes i dones, nois i noies, patiments
indetectables, i també el creixement del registre, doncs, en cada situació, és a dir,
menors d’entre dotze i divuit, dinou - vint-i-cinc o vint-i-sis - trenta-quatre, any a any
va augmentant, eh?, perquè també, evidentment, el registre cada cop és millor, eh?
I això ve un moment, dades 2018, fiables, perquè 2019 encara, evidentment, no
podem massa especulacions, sembla que el registre cada cop és millor o cada cop
es registren més casos, feu la lectura que vulgueu, però no és un problema menor,
eh?, realment la incidència és prou important, eh? Jo recordo, ja quan era més
jovenet i feia guàrdies, que el cas que vingués un noi adolescent a urgències era
remot, era escàs, pràcticament escàs. I això vol dir que ara estem pitjor que abans?
No, jo crec que ara estem millor perquè ara hi ha més sensibilització i realment
aquests casos que potser abans no es detectaven, doncs, ara es detecten. Que
potser ara hi ha més incidència perquè realment ara hi ha més patologia o hi ha més
factors estressants o hi ha més factors més...? Bé, doncs potser sí, que potser hi ha
més risc actualment que al passat, però també, evidentment, una dada clau és que
es registre més i es registra millor, i algunes de les diferències que hi han per països,
eh?, que s’ha esmentat fa un moment, països, doncs, que hi ha menys incidència,
Turquia o inclús Grècia, no? Grècia, quan va haver-hi la situació de crisi econòmica
va despuntar, però ara ha tornat a nivells molt baixos. Doncs, sospitem. Alguns
països llatinoamericans..., nosaltres sospitem que és també una deficiència quant al
registre, no que realment reflecteixi la realitat, per tant... Per això vull donar molt
d’èmfasi a la importància de registrar bé, no en això sinó en moltes coses que fem i
que dediquem a l’atenció sanitària, que hem de registrar bé per saber el que ens
estem trobant.
I em sembla que... Bé, el següent. Bé, sí, aquí també teniu el mateix per a menors
de trenta-cinc anys, o sigui, hem seleccionat un subgrup de gent jove, i també veieu
aquí, doncs, que hi han uns factors crítics, de nou la presència de trastorn mental, a
baix de tot, i de nou el fet d’haver-hi esdeveniments estressants importants són
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
104
factors importants. Però fixeu-vos aquí, també, important, trets com la impulsivitat,
eh?, que és molt freqüent sobretot en nois, més que en noies, i sobretot en edats
joves. Veieu que aquí també és un dels factors claus, la impulsivitat, que pot ser en
presència de malaltia mental o no, per exemple el trastorn de dèficit d’atenció és un
dels trastorns que es caracteritza per la impulsivitat, però pot haver-hi trets
d’impulsivitat que en unes edats pròpiament de l’adolescència o preadolescència,
doncs, són habituals. Per tant, aquí, factor de gran risc, eh?, en aquest cas conducta
suïcida, però en el futur..., bé, altres casos de suïcidi consumat. I sobretot idees de
desesperança, que per aquí també hi ha molta feina a fer, no només en l'àmbit potser
tant de l’atenció sinó de la prevenció, no?, educació per a la salut, educació
emocional, etcètera, no?, i detecció en altres llocs, com pot ser en l'àmbit d’educació
o en altres àmbits, on trobarem aquestes persones, sobretot d’aquestes edats, no?
I..., d’acord, això és el mateix, una mica també... Amb aquests quatre factors de risc,
doncs, també veieu una mica la distribució per edats, eh? De nou la impulsivitat, que
són es columnes de color groc, sobretot predominantment en nois més joves, eh?,
en edats més joves on la impulsivitat és un tret més característic, i en canvi altres,
sobretot trastorn mental en adults joves, hi ha adults joves i els joves, en general,
doncs són també factors claus, eh? Però sobretot amb trets com la impulsivitat
poden ser claus en edats, diguéssim, preadolescents.
I això és una mica el que us volia explicar, dades molt..., bé, doncs del poc que tenim,
eh? Està bé, perquè és una primera foto, i també és interessant veure l’evolució de
tot plegat. I sobretot «vendre-us» una mica, entre cometes, el que ens aporta aquest
protocol. Aquest Codi jo crec que és fonamental. I de fet també, crec, he entès que
a nivell de l'Estat espanyol també hi ha la intenció d’implementar-lo, per tant, això
també és una experiència que pot servir en altres llocs també per poder seguir en
aquesta línia, no? Això, el doctor[#06.38] està implicat també a nivell del plan
nacional i també estrategia nacional, perquè aquests tipus d’iniciatives, eh?, com us
comentarà la directora.
També s’ha de veure que serveixin, eh?, o sigui, també hem de veure que això té
una utilitat a l’hora de reduir, que de moment encara no hem demostrat res, eh?, de
reduir la incidència, això serà el que és clau, eh? Perquè, com sabeu, perdoneu
l’extrapolació, però en el cas dels accidents, doncs, semblava que cada cop teníem
menys accidents, i ara de sobte hi ha hagut despuntades, no?, hi ha hagut... Per
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
105
tant, hem de veure també la visió més longitudinal, a llarg termini, i sobretot veure
col·lectius sensibles, etcètera, a veure com evoluciona tot plegat, eh? Però si no
tinguéssim aquest protocol, aquest Codi que està alerta, no podríem saber tampoc
una mica el que tenim. Per això la importància de portar-lo a terme, d’acord?
El president
Bé; gràcies, senyor Blanch.
Compareixença de Magda Casamitjana, directora del Programa
d'abordatge integral dels casos de salut mental d'elevada
complexitat, per a informar sobre aquest programa i les
actuacions de sensibilització, coordinació i implicació de les
institucions
357-00530/12
La propera compareixença és la de la senyora Magda Casamitjana, directora del
Programa d'abordatge integral dels casos de salut mental d'elevada complexitat, per
a informar sobre el programa i les actuacions de sensibilització, coordinació i
implicació de les institucions. Senyora Casamitjana, té la paraula.
La directora del Programa d'abordatge integral dels casos de salut mental
d'elevada complexitat (Magda Casamitjana i Aguilà)
Moltes gràcies, president, i benvolguts companys i excompanys diputats. Bé, com
sabeu, jo vinc aquí per explicar-vos el perquè d’aquest programa, que més o menys
ja ho sabeu, però ho faré..., per què.., és a dir, per què fer, per què del programa,
per què fer, com i amb qui ho farem, i després, doncs, per descomptat, què esperem
de vostès i de tota la societat.
Bé, doncs, primer de tot, que ho sapigueu, i ho sabeu, jo era diputada la legislatura
passada, i en una compareixença que vaig fer venir jo a uns familiars d’uns..., fills i
filles, la gran majoria adults, van venir al Parlament perquè ja havien tocat totes les
portes de tots els recursos haguts i per haver, i a més a més ja fins i tot havien anat
a queixar-se al Síndic de Greuges. Finalment, ens van presentar un dia quatre o cinc
mares en el Parlament demanant ajuda, eh? L’ajuda era que el que venien a ajudar
al Parlament era perquè legisléssim, perquè féssim un programa o perquè féssim
alguna cosa amb tots aquells casos que nosaltres anomenem «d’elevada
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
106
complexitat». És a dir, hi ha a tot arreu de Catalunya –no us he portat cap powerpoint,
perquè encara no el tinc, però més o menys perquè ho sapigueu– un número gairebé
quasi bé determinat de nois, noies, persones amb algun trastorn mental afegit a
moltes altres coses que provoca que no trobin el recurs adient per poder ser tractats.
O el recurs no s’adequa al que ells necessiten, o bé la seva complexitat és tal que
el recurs no és prou complex, i, per tant, acaben, d’alguna manera, al que nosaltres,
no només nosaltres sinó que ja gairebé arreu d’Europa anomenen «els de la porta
giratòria», és a dir que no acaben de sortir mai del cercle de tots els serveis de salut
mental públics, o bé no acaben de sortir mai del cercle de la presó, i, per tant, això
fa que no es puguin rehabilitar ni puguin continuar vivint dignament, diguéssim, en
una societat com la nostra.
Per tant, el perquè és perquè el problema hi és, perquè van venir aquí al Parlament,
perquè van explicar els seus problemes, perquè tenim dades que sí, que certifiquen
que el que ens van explicar és real, i, per tant, d’alguna manera... Després us
explicaré el perquè hi ha també, diguéssim, cada vegada potser també in crescendo,
l’espai, sobretot d’adolescents que no troben aquest recurs adient, i, per tant, això
ens preocupa molt i havíem de fer un abordatge d’aquests casos d’elevada
complexitat. Que serien, com si diguéssim, i us passo aquesta, més que res... Si
necessiteu qualsevol, després, altra cosa, tenim totes les dades perquè en el
Departament de Salut Mental, és veritat que a través del CMBD és molt fàcil, però
estaríem parlant de la part vermella de la piràmide, d’acord?, és a dir, el que
nosaltres anomenem, la professió anomena «casos d’elevada complexitat» perquè,
i a més a més està, i també, si voleu, us ho faré arribar, i està publicat, eh? Hi ha un
llistat de trastorns o patologies o temes que poden determinar quin problema de salut
mental, que són, per exemple, aquests, d’acord? Aquests serien pacients crònics,
totes aquelles persones que tenen un problema de salut mental i que no es curaran
sinó que poquet a poquet intentarem, doncs, que vagin millorant, etcètera, però és
una cosa per a la resta de la seva vida, i, per tant, és un pacient crònic. Si a més a
més aquests pacients crònics tenen alguna d’aquestes característiques se’n diu «un
pacient crònic complex», dels quals [#11.30] un trastorn mental més alguna addicció
afegida, amb un abús continuat de cànnabis, per exemple amb algun tema de retard
mental, alguna..., bé, etcètera. I, per tant, això que la persona, ella mateixa, sigui
complexa, perquè no només té un trastorn, sinó que a més a més afegim moltes
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
107
vegades patologies orgàniques, perquè ens diuen que els pacients crònics, els
pacients crònics complexos en salut mental, sempre tenen més problemes orgànics,
per tant, això fa que la complexitat de seguiment i de cura sigui cada vegada més
diversa i més específica.
Per tant, el perquè jo vaig deixar el Parlament i me’n vaig anar al Departament de
Salut és perquè el Govern va decidir que s’havien d’abordar aquests casos de
manera transversal, i, per tant, estem treballant colze a colze amb quatre
conselleries, i nosaltres hi afegirem dues més, que és Salut, per descomptat, Salut,
Salut Mental, Justícia, Afers Socials i Famílies i Treball i Educació, i a més a més
nosaltres hi hem volgut afegir també tot el tema d’educació a més a més amb
universitat i amb temes de gènere, per descomptat, perquè també és interessant de
saber de quina manera es determinen aquestes situacions. Per tant, el perquè ja us
l’explico, perquè el problema real..., per tant, l’hem captat, i ens hi posem. Per fer
què? És a dir, sobretot és per resoldre la situació, intentar resoldre la situació –
sabem que serà molt complicat–, minimitzar els danys de la persona afectada, de la
família, de l’entorn immediat, i, sobretot, de la societat, és a dir, entre tots mirar a
veure com els podem ajudar, no només cal que la informació sigui dels professionals
i de la persona afectada, sinó que estaria bé que la societat, com a societat
educadora, entengués que hi han problemes d’elevada complexitat que moltes
vegades necessiten també alguna ajuda de la societat i no només dels
departaments.
Pel que fa al com i amb qui, el primer que hem fet és mirar exactament quina és la
situació actual, d’acord? Ja us he dit que entenem que un pacient crònic complex ja
està detallat, ja fa molt temps que està detallat, hem de mirar a qui ens referim, com
estan i quants són, a on viuen, en quin territori, en quin ambient social, econòmic i
educatiu, com la família els ajuda o no, si estan o bé acompanyats o no, per tant, on
viuen..., quins són els recursos públics que han utilitzat, i, per tant, diem, entre
cometes, «cremat», i que no hi poden accedir i que no han estat suficients, que la
gran majoria són tots, inclosos també la presó o tots els temes que siguin
involuntaris, de contenció involuntària, i, sobretot, mirar a veure si la violència, que
és el que ens estem trobant, és determinant. Quan la violència és determinant és
quan els casos són molt més complexos i molt més difícils d’entomar, perquè ja no
és una cosa únicament i exclusivament de que la gent de Salut estabilitzi i
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
108
acompanyi, sinó que després s’ha de fer un acompanyament a dintre de la societat
molt més intensiu, molt més acompanyat, i, per tant, el tema de la violència n’hem
estat parlant aquest dematí, doncs
Fitxer 21
moltes causes, hem de mirar quines són aquestes causes, el perquè d’aquestes
causes, i, per tant, com deia avui el doctor Emilio Rojo, potser aquesta causa de la
salut, d’aquesta reacció tan violenta hem d’estar convençuts de que per alguna cosa
es fa, i que, per tant, segons el doctor, doncs, podríem minimitzar també buscant
quina és la causa d’aquest trastorn, sobretot d’aquesta violència contra els pares,
contra familiars, però també contra tot, contra la societat en general, que és el que
fa que sigui molt més complicat, doncs, de poder entomar la persona afectada.
Bé, com us dic, aquest programa, per no fer-ne un bolet més en el Pla director de
salut mental, l’hem inclòs a dintre del projecte que ja era del pacient crònic complex,
i, per tant, en l’estructura del pacient crònic complex el programa d’abordatge meu,
com si diguéssim, de casos complicats, d’elevada complexitat, penja d’aquest
programa en què el doctor Bonet, que fins ara ha estat el president del consell
assessor i especialista en aquests temes, em dona un cop de mà.
A partir d’aquí, una vegada ja us he explicat tota aquesta cosa que fem, què més
fem? El que voldríem és, sobretot, mirar que hi hagués un programa d’un treball
integral de totes aquestes persones, eh?, la meva primera impetuositat és: necessito
300.000 euros per posar-los a la Vall d’Hebron perquè em diguin qui són, com són i
què els passa, i, sobretot, perquè les persones sàpiguen quin tipus de pacient tenen,
no? Per tant, per mi lo més important era diagnosticar. Però, clar, després una
vegada diagnosticat, els que en saben em van dir «i?», és a dir, està molt bé que hi
hagi algú que diagnostiqui, algú que busqui la recerca, sobretot després us parlaré
de la síndrome d’alcoholisme fetal, però no era suficient. Per tant, em van dir: «No,
no, fins que tu no tinguis un programa clar de quines són les peces d’aquesta
persona des que neix fins que es mor, pot anar continuant i quins són els serveis
que haurà d’utilitzar, perquè és un pacient crònic complex, no podem en aquest cas
donar-te un cop de mà així.»
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
109
Per tant, hem estat pensant, i el programa és anar posant totes les peces, que
gairebé ja les tenim totes, per després oferir a la persona, pacient crònic complex,
no només un moment que tingui, doncs, algun brot i, per tant, ingressar-lo, sinó que
pugui tenir un recorregut de vida, sempre que necessiti els recursos, tant educatius
com de tema judicial, si hi ha problema de tutela, etcètera, però també de salut
mental, també de salut orgànica, i, per descomptat, de tota la resta. Per tant, estem
dissenyant aquest programa de treball integral integrat, treballant amb aquestes
conselleries que us dic, Educació, Salut, Justícia i Treball, Afers Socials i Famílies, i
tenim molt clar que hem d’estudiar tots els casos diferenciats en menors i majors.
Que aquí també tenim un problema, perquè menors, no els podem tancar a divuit
anys, perquè les persones no es fan grans d’un dia per l’altre. I, per tant, ah, divuit
anys, passes del CSMIJ al CSMA, no? Amb aquests problemes tan crònics, i amb
aquests problemes tan crònics complexos, és impossible determinar-ho, i, per tant,
el que intentarem i buscarem és que tots aquests serveis que en facin ús, totes
aquestes persones, siguin prou flexibles com quan la persona verdaderament està
preparada per ser gran o continuar sent infant. Però sí que és..., hem tingut molt i
molt clar que hem de treballar amb menors i amb majors, per moltes altres coses
que us explicaré.
També tenim claríssim que això s’ha de fer al territori. No en farem prou de tenir,
com us deia, una unitat funcional o d’estudi en un sol lloc, i que, per tant, tota la gent
de Catalunya se n’hagi d’anar a aquesta unitat perquè li resolguin el problema, sinó
que això, la persona que visqui en el territori tingui garantits tots els serveis i tota
l’atenció de formació pel professional i d’atenció a la persona que ho pateix en el
mateix territori. Això voldrà dir que el territori, doncs, haurà d’aprendre molt més i
haurem de fer moltes més altres coses que, per això ho lligo, el que preteníem i el
que pensem és que crear taules que ja existeixen..., i cada territori s’organitza una
mica com, més que com vol o com pot, sobretot la manera més fàcil d’organitzar-se,
els seus serveis, quan tenen un problema de salut mental. I cada un dels territoris
s’organitza a la seva manera. El que nosaltres volem és un model on quedi clar que
ha d’haver-hi una taula d’estudi individualitzat d’aquella persona amb un problema
d’elevada complexitat, i, per tant, necessitem que en aquella taula hi hagi no només
el psiquiatra i el psicòleg sinó una persona d’ètica que decideixi si el que estem
decidint nosaltres o les persones professionals manté els seus drets i els seus
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
110
deures, sobretot els seus drets, a més a més acompanyat d’Afers Socials i Famílies
i Educació, etcètera, perquè sigui un comitè, que el doctor Blanch m’explicava que
amb les malalties orgàniques això ja passa, quan una persona té un càncer es
reuneix un comitè, decideixen exactament, primer, què té, després mirar exactament
quines són les possibilitats que li oferiran al malalt o no, si es pot operar, si no es pot
operar, si s’ha de fer quimio-, no s’ha de fer quimio-, etcètera, i, per tant, és un comitè
qui decideix què li expliquen al pacient, i, per tant, aquesta seria, hem pensat que
seria la millor manera, també, per entomar la vida d’una persona, que no és només
un trastorn, sinó que és tota la persona. Per tant, estem mirant exactament, amb tot
lo que ja hi ha, com ho farem a través de les taules territorials i interdepartamentals.
Per descomptat, eh?, que les taules hauran de tenir allà els seus recursos,
coordinació entre conselleries i coordinació entre la xarxa de salut mental, i no crear
coses noves, sinó que si per exemple existeixen les UFTEAs, que són les unitats
funcionals de TEA només, doncs, si això ja funciona, fer-ho una miqueta més gran i
més compacte perquè allà es pugui estudiar, doncs, la gent amb la síndrome de
l’alcoholisme fetal o tots aquells casos d’elevada complexitat que ens podríem trobar
sobre la taula.
Bé, doncs aquest és una mica el pla de treball que tenim, i, per descomptat, una
cosa que hi tenim molt en compte perquè cada vegada més la primera persona, la
persona que ho pateix, necessita tota, absolutament tota la informació, de tot allò
que té i tot allò que s’està planificant per ajudar-lo a tirar endavant, per tant, la
primera persona també inclosa en la participació i en la decisió del que es decideixi
entre tots, i sobretot, també, com acompanyem la família, si són majors, d’una
manera, si són menors, d’una altra, però fer un acompanyament perquè si no et
quedes absolutament, quan et passa, totalment desbordat en un món immens que
no coneixes exactament què està passant i estem buscant, doncs, sobretot en
aquests casos tan complexos, com podem fer aquest acompanyament, tant a la
primera persona com a la família.
Per descomptat, formació de professionals, per descomptat recerca.
I l’últim era què esperem de vostès, doncs sobretot el mateix que van fer les famílies
venint aquí, no?, doncs que quan hi hagin temes d’aquests, sobretot, absoluta
col·laboració, que també vostès puguin participar en tot allò que nosaltres anem fent
amb aquest programa, que serà molt difícil acabar de regular-lo bé, però estaria bé,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
111
doncs, que tots els diputats i els partits polítics hi estiguessin d’acord. Jo us demano
la col·laboració en això, per descomptat, amb totes les associacions, federacions, i
que ja hi estem treballant.
I després compteu amb nosaltres per a tota aquesta informació que una vegada ja
hem arrencat, doncs, anem posant totes les peces que calen. Només explicar-vos,
eh?, i ja acabo. Tenim moltíssim moltíssim material fet i que, per tant, anem
recuperant en aquest programa, com poden ser les persones amb trastorn mental i
addiccions i complexitat, una proposta sistèmica d’atenció integrada a la comunitat.
Tenim totes les dades hagudes i per haver d’aquests pacients que us estic...,
possibles, eh?, possibles persones afectades que podrien..., que està parlant, que
en aquest cas serien uns cinc mil, d’acord?, però no, no..., us passarem la..., no
exactament han de ser tots de la mateixa tipologia, però segons tots els inputs que
tenim, hi han 5.247 persones que són persones amb dany cerebral o retard mental,
que a més a més tenen un trastorn de conducta o un abús de drogues, que a més a
més són persones de quinze a vint-i-nou anys i, per tant, aquí dins hi han els més i
més complexos que comptem, doncs, que són una mica menys de la meitat, eh?,
però no per ser pocs hem de deixar de pensar-hi.
Bé, a la vostra disposició pel que necessiteu. Hi ha un protocol d’actuació amb una
comissió de casos complexos a Afers Socials i Famílies, però només tracta els nois,
noies o persones que estan totalment tutelats, per tant, si la persona no està tutelada
per l’Administració aquesta taula no pot entomar el cas i, per tant, no pot oferir en
aquest cas el que nosaltres volem oferir, i molta altra documentació que si us sembla
un dia que tinguem més temps vinc amb molta més calma i us explico que
comencem ja a mirar de detectar en el protocol del nen sa, com sabeu, tots els nens
i nenes quan hem anat al «cole» ens miren si sentim, si veiem i si tenim els peus
plans, doncs amb el temps el protocol del nen sa ha anat evolucionant moltíssim. I
us recomano que us ho llegiu, perquè l’ultima part són moltes i moltes preguntes
adequades per a aquests nens i nenes que poden tenir ja no només un petit
problema d’aprenentatge, sinó que et dona moltes i moltes pistes d’aquella patologia
que podria tenir una miqueta sent majors i, per tant, intentar ja, amb aquestes
preguntes, abordar i ajudar als nens i nenes i a les famílies per tirar endavant.
Bé, doncs això és el que jo us volia explicar, i això mateix, tot just fa quatre mesos o
cinc mesos que som aquí, i, bé, jo coordino, però qui fa la feina i qui posa tot el seu
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
112
coneixement no només és el doctor Blanch o el doctor Berenguer, el Víctor Pérez,
sinó tota la gent que participa en el consell assessor, per tant, molt tranquil·la de que
tenim molt i molt bons professionals participant, a més a més de quatre o cinc, en
aquest moment tenim quatre o cinc ja, eh?, des de quatre mares que van venir aquí
al Parlament, ara tenim, bé, quatre associacions de pares de familiars, únicament i
exclusivament en temes d’elevada complexitat, que són Afatrac, AFASAF, que són
els que tenen diagnosticat, la gran majoria nens i nenes adoptats, síndrome
d’alcoholisme fetal, que fan sempre aquests tipus de comportaments més
complexos, una altra que es diu Apado –qualsevol cosa ja us ho passaré, eh?–,
TEAF grup. Estem participant també amb la gent de l'Estat espanyol, amb Madrid,
amb el que és també un grup de recerca sobre patologia dual, del que el Miquel
Casas d’aquí Barcelona n’és el president, i, per tant, el que volem fer és, bé, un
projecte molt i molt integral; intentar, sí o sí, donar resposta; sabem que se’ns
escaparan molts i molts casos, però la reducció de danys d’aquesta última piràmide
de color vermell a veure si aconseguim, doncs, donar un cop de mà a totes aquestes
persones que en aquest moment, doncs, no acaben d’encaixar en el nostre sistema
social, econòmic, educatiu o de salut.
Gràcies.
El president
Bé; gràcies, senyora Casamitjana.
Compareixença de Carmen Cabezas i Peña, sub-directora general
de Promoció de la Salut, per a informar sobre les polítiques de
promoció de la salut mental i contra el suïcidi juvenil
357-00532/12
I per últim, en aquesta taula tindríem la compareixença de la senyora Carmen
Cabezas. Quan vulgui, senyora Cabezas.
La sub-directora general de Promoció de la Salut (Carmen Cabezas i Peña)
Sí; hola, bon dia, bona tarda a totes i a tots. Jo passo a resumir una mica les
actuacions que estem fent en el marc del Programa salut i escola, i també els
plantejaments de futur que tenim per a aquest programa. Llavors, d’alguna manera,
aquest Pla de salut i escola lo tenim emmarcat en el Pla de salut de Catalunya, lo
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
113
teníem emmarcat en la part dotzena, que és la de Polítiques interdepartamentals i
intersectorials, perquè té a veure amb aquesta acció interdepartamental amb el
Departament d’Educació. Llavors, aquí estaria una miqueta, en aquest apartat que
diem, atenció integral sanitària educativa dels infants adolescents en l'àmbit escolar,
i justament en salut i escola lo que volem fer és aquesta part més preventiva.
Llavors, seria una mica complementària amb tot lo que hem dit abans, però intentant
treballar des de l’inici, intentant posar les bases per a un desenvolupament el més
favorable possible dels nois i les noies que estan en el marc de les nostres escoles.
Llavors, d’alguna manera les accions principals són, les línies principals seria dir què
volem: promoure la salut dels infants i els adolescents escolaritzats a Catalunya a
través d’actuacions, per un costat, d’educació per a la salut, però no només d’això,
sinó també intentar tenir en compte que l’entorn escolar és un entorn on els nens i
les nenes passen moltes hores del seu dia; és molt important que aquest entorn sigui
un entorn generador de salut. Què volem també? Millorar la coordinació entre els
centres docents i els centres de salut per tal de donar resposta a les necessitats
d’aquests infants i aquests adolescents. Què volem? Apropar els serveis de salut als
centres docents, perquè hi ha edats, sobretot les edats de l’adolescència, en què els
noi i les noies no consulten normalment el sistema sanitari si no és per problemes
aguts. Llavors, volem aquest apropament.
Després, què volem? Aquesta facilitació de les actituds i de les habilitats per a una
vida en salut a través de l’educació per la salut, reduint al mateix temps aquests
comportaments de risc, i tenint una detecció precoç de problemes de salut. En
aquest marc en què diem si els infants no venen als centres de salut a unes
determinades edats, quan ja són més grans, a veure si apropant professionals de la
salut cap als centres docents això es pot detectar d’una manera millor.
Llavors, en l’escola fem altres actuacions, que clàssicament no hem posat en el marc
de salut i escola i que les situàvem en salut escolar, que tenien a veure amb les
vacunacions, i tenim unes cobertures de vacunacions altíssimes a Catalunya que
fan, per exemple, que brots tan grans com el de xarampió que està veient-se en el
marc europeu aquí lo tinguem força més
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
114
Fitxer 22
descontrolat. I tot lo que dèiem. Mentor-promotor de la salut, en actuacions també
de revisar els menús escolars, de col·laborar amb el Departament d’Educació i amb
el Departament d’Agricultura en la promoció de la fruita a les escoles i altres
actuacions. I nosaltres una mica lo que volem és posar-lo tot plegat i que això estigui
allí.
Llavors, en aquest sentit diem, i en aquesta vessant i en aquesta voluntat que té el
Departament de Salut cada vegada més de potenciar l’orientació comunitària dels
serveis de salut, considerem això, que cada escola està radicada en un territori d’una
àrea bàsica de salut, per tant, hi ha un equip d’atenció primària que en la mesura de
la seva vessant comunitària pot actuar de referent per les actuacions que es passen
allí. I llavors aquesta integració de totes les activitats que es fan a l’escola i que
s’adrecen universalment a tots els nens i les nenes, perquè molta part, de tres a
setze anys, és una etapa d’escolarització obligatòria, per tant, que podem arribar a
totes i a tots, en el marc de la seva diversitat.
Llavors, aquesta prioritat de treballar l’escola i de treballar des de la prevenció i la
promoció és una prioritat a nivell internacional. Aquí tenim, per exemple, el document
d’una enquesta que es fa a nivell europeu, i que només a l'Estat espanyol té dades
de quaranta mil escolars, que és la Health behavior in school-aged children, que el
darrer any és de l’any 2018, i que diu, la seva prioritat, d’alguna manera, o el seu
darrer informe era créixer en equitat ja des de petits, no?, treballar una miqueta
aquesta situació de desigualtats que ja poden començar des de molt petits.
I després també en aquest informe de l’OMS sobre la situació de la infància i
l’adolescència a Europa també es deia això, que les escoles són llocs on és molt
important començar a fer activitats d’educació per la salut i de treballar tots aquests
aspectes que hem dit abans. I aquí, per exemple, són alguns dels mapes que hi ha
allí i que es veuen les diferències en un països i en uns altres. Doncs posant les
dades de l’estudi aquest que deia jo abans, de l’HBSC, del 2018, que té dades de
quasi quatre mil escolars de Catalunya d’onze a divuit anys, la meitat nois i la meitat
noies, tenim dades que poden ser interessants per al dia d’avui, com el fet de que la
gran majoria dels nois i les noies no consumeixen aquestes substàncies però un
percentatge, sí, i això hem vist abans que és un factor de risc per a temes relacionats
amb problemàtiques de salut mental. Però també se’ls fan preguntes de com estan
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
115
satisfets amb la seva família, els seus companys de classe, amb els seus professors
o amb els seus amics, i veiem que majoritàriament estan en un notable, potser on
estan pitjor és en la puntuació aquesta dels professors. I també una pregunta que
pot ser interessant és com es van sentir en la darrera setmana, i és que un
percentatge, un 8 per cent, diuen que es van sentir sols, majoritàriament, i un onze
per cent que es van sentir tristos.
En l’enquesta de salut de Catalunya tenim dades, i tenim dades de població de
Catalunya, però aquesta és simplement és perquè són dades de població
escolaritzada i són dades del nostre mitjà. Llavors, com hem dit abans, a Catalunya
anem molt a les escoles des dels centres de salut, ja ho dic, la cobertura
pràcticament del programa de vacunacions és pràcticament del 100 per cent, i això
és primària i secundària. Després, tenim menjadors, lo que hem dit, fent totes les
inspeccions sanitàries dels menjadors de les escoles i fent també la revisió de
menús, d’un percentatge altíssim.
I després tenim el Programa de salut i escola, que agrupa les activitats d’educació
per la salut i que té una cobertura en secundària, sobretot de lo que és la consulta
oberta, que després explicaré, que en aquest moment és del voltant d’un 72 per cent.
El Programa salut i escola s’inicia ja l’any 2004, i és una iniciativa conjunta del
Departament d’Educació i el Departament de Salut, que es va estendre de manera
progressiva, que s’inicia per una problemàtica manifesta per als professionals,
sobretot del Departament d’Educació, amb relació a problemes de salut mental i amb
relació a problemàtiques relacionades amb les relacions socials dels mateixos nois
i noies, al voltant de l’adolescència, en aquestes edats que jo deia que no solien
consultar el sistema sanitari, que parteix d’experiències existents, perquè ja la zona
de Tarragona, la zona de Girona, etcètera, ja havien fet experiències d’apropament
cap a l’entorn escolar, i que va ser la figura de la infermera de l’equip d’atenció
primària. La infermera és un professional especialment format, és un professional
proper, que treballa la cura de la persona en la seva globalitat i que, per tant, és un
professional magnífic per apropar-se als adolescents, als i les adolescents. Llavors,
el plantejament sobretot era d’apropar-se al centre d’educació secundària, de tenir
una consulta oberta, és a dir, un espai on el noi, on la noia pogués consultar per
qualsevol motiu, i que això servís d’alguna manera per, doncs, respondre dubtes que
tingués, per veure si necessitava fer alguna consulta a alguna altra part del sistema
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
116
sanitari, i, per tant, per fer aquest apropament entre els dos sistemes. I al mateix
temps per dir, per coordinar d’alguna manera les activitats d’educació per la salut. El
model que apliquem és que les activitats d’educació per la salut, d’alguna manera,
perquè siguin efectives, han d’integrar-se al màxim en el currículum, han de ser
treballades conjuntament amb els docents i han de desenvolupar-se al llarg de l’any,
però la infermera, treballant conjuntament amb el claustre, pot fer un plantejament
global de quines serien les millors activitats a fer i a desplegar durant tot el curs
escolar, i això és la idea de recordar-lo.
I també reconeixem totes les entitats que estan fent una tasca magnífica en educació
per las salut, i tots els ajuntaments i serveis de salut pública, a nivell dels
ajuntaments, també, que els estan fent. És a dir, es tracta d’integrar, de coordinar i
de posar a l’abast.
Llavors, en aquell moment ja va..., i compartir aquesta necessitat en salut mental, ja
es va treballar per reforçar la salut mental infantojuvenil i els circuits de derivació cap
als CSMIJ, i es van crear comissions territorials entre el Departament de Salut i el
Departament d’Educació i els serveis sanitaris implicats, no només l’equip d’atenció
primària el CSMIJ, sinó també els centres de salut sexual i reproductiva, perquè
alguns dels dubtes que tenen els nois i les noies al voltant de l’adolescència tenen
molt a veure amb la sexualitat i l’afectivitat. I en aquell moment de base es va fer una
enquesta a més de nou mil escolars de tot Catalunya i es va veure quines eren les
problemàtiques principals.
D’alguna manera, això és el que he dit abans, un 72 per cent de les escoles de
secundària de Catalunya tenen una infermera en aquest moment assignada, i estem
en una fase de recuperar una cobertura que havia estat al voltant de l’any 2010 de
quasi el 100 per cent de les escoles públiques i concertades.
Estem també en una fase d’integració, perquè nosaltres li demanàvem a la infermera
que anés al centre escolar i que anés recollint d’una manera confidencial les
problemàtiques dels nois i les noies i que després registrés les dades en un aplicatiu
especial que tenia i que havia de registrar-lo d’un manera ex professo. Això feia que
una mica les dades sempre tenen un infrarregistre. Abans el doctor Blanch ha insistit
molt en la importància dels registres per, d’alguna manera, encaminar les nostres
actuacions, les nostres prioritats, i llavors es va veure que era essencial que les
infermeres poguessin registrar en el mateix sistema en què es registren qualsevol
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
117
de les altres actuacions. I lligant molt a aquesta vessant de que això forma part de
l’activitat comunitària de l’equip d’atenció primària. Per tant, hem creat dintre de
l’ECAP, dintre del Programa d’atenció primària de registre de les consultes, un
apartat de salut comunitària, i dintre d’això està l’apartat de salut i escola en què es
poden registrar les activitats en els quatre grans eixos que tenim: benestar
emocional, afectivitat i socialització, hàbits saludables i seguretat i riscos.
Tenim al voltant d’unes deu mil consultes anuals; de fet, l’any passat, el curs escolar
passat, vam tenir 12.283 registrades. I els temes principals pels que consulten els
nois i les noies són els temes relacionats amb salut mental. Quasi una de cada quatre
consultes són per temes relacionats amb salut mental. Després va la salut
alimentària, i aquí ja ens agradaria que fos per la piràmide de l’alimentació saludable,
normalment el motiu de consulta és com puc fer per no engreixar-me o alguns temes
d’aquest tipus, que, per tant, també tenen a veure amb l’autoestima i amb aquest
període de reafirmació que és l’adolescència i aquesta etapa.
Després tenim consultes de sexualitat i d’afectivitat, consultes de salut social i de
l’entorn, i això també és molt rellevant, perquè la salut social és enormement
important per a la definició de la persona en aquesta etapa de la vida.
Consultes sobre consum de substàncies, sobre violència, quasi un 3 per cent, i una
miscel·lània d’altres temes.
El perfil de les usuàries de la consulta oberta, del salut i escola, és una noia que està
cursant tercer d’ESO, que li preocupen, com hem dit, els temes de salut mental,
d’alimentació i de sexualitat i d’afectivitat.
Llavors, alguns d’aquests motius, la gran majoria, la infermera és capaç de
resoldre’ls per si mateixa, i en aquesta consulta i en aquest parlar amb el noi i la noia
això ja serveix, i a partir d’aquí també detectar temes que després poden sortir en
tutoria o que després poden treballar-se en temes d’educació per la salut.
Però hi ha una part que requereix derivació, i quan requereix derivació els motius
principals són per temes de nou que tenen a veure amb salut mental: per ansietat,
per símptomes depressius, per aquest suport social o familiar percebut com baix,
per altres temes de salut mental –després ja en tenim altres, eh?, anticoncepció,
etcètera.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
118
M’agradaria ressaltar aquesta categoria d’aquí, que posa «suïcidi», és a dir, d’un
dels grans temes que sempre hem tingut des de l’inici, són noies i nois que tenen
ideació suïcida. El nombre de casos és petit, que és al voltant de cent casos, però
és un tema que està allí i que desencadena sobretot una consulta urgent en el CSMIJ
de la zona i una atenció.
També hem de dir que a vegades lo que tenim són lesions, com s’ha dit abans, i que
abans ha citat el doctor Blanch. D’alguna manera, per exemple, segons algunes
sèries de televisió, quan han aparegut, jo què sé, autolesions d’alguna protagonista,
etcètera, hem tingut petits brots de noies i nois que han consultat o que han tingut,
doncs, aquests lesions que es veien en la sèrie, el que sigui, i que en realitat no
traduïen un intent d’autòlisis, sinó que traduïen potser, doncs, una conducta imitativa.
Però, sigui com sigui, és molt important estar molt pendents, estar allí, treballar-lo, i
que això serveixi també per treballar-ho després a l’aula.
Ja veiem altres temes: violències, fracàs escolar, etcètera. Per tant, aquests són els
temes.
Llavors, de nou, aquí, hem posat de relleu que els grans temes de derivació són
temes de salut mental, sobretot, de maltractaments o de consum de substàncies, i
que el lloc on més es deriva és al CSMIJ, i també, després, al mateix centre de salut,
i també, aquí, relacionant amb l’altre tema que us deia abans, de la sexualitat i
l’afectivitat, als centres de salut sexual i reproductiva.
Llavors, en aquest marc tenim al voltant d’unes sis mil activitats d’educació per la
salut, també, al voltant de cada any, i un percentatge..., i els motius de les activitats
d’educació per la salut són molt relacionats amb els motius de consulta oberta.
En aquest marc, i després de tots aquests anys d’evolució, estem reformulant el
Programa salut i escola per tal de que s’impulsi més aquesta vessant entorn escolar,
promotor de la salut; que fomenti més l’educació per la salut en totes les etapes de
la vida, no només en la secundària sinó ja des de l’inici, és una cosa que està, però
volem que estigui més potenciat i estigui més integrat. I que, com deia abans la
Magda Casamitjana, d’alguna manera que també doni suport a l’atenció dels infants
amb problemes de salut crònics. Si tenim aquesta infermera que actua de referent
en cada escola pot servir d’antena per activar tot el que deia ella abans. I que es
desplegui de nou la consulta oberta en tots els centres de secundària.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
119
Seguint models com els que té [#14.50] o el CDC, d’escoles promotores de salut, i
encara potenciant més el paper de les infermeres aquest any, que estem en els anys
de
Fitxer 23
internacionals de la infermeria en la iniciativa Nursing now, l’hora de les infermeres.
Per tant, volem treballar aquest entorn segur i saludable, en alimentació, en
oportunitats, per l’activitat física i l’oci actiu, educació per la salut afectiva. Vull
ressaltar aquest aspecte d’un ambient que fomenti el benestar emocional i social,
com un espai en què els nois i les noies passen moltes hores. Volem que estiguin
allí i que gaudeixin de l’educació al màxim... Que ofereixen aquests serveis de salut
per garantir aquest millor aprenentatge possible, i en aquesta vessant comunitària.
Un dels programes que es treballen, també, en el Departament d’Educació és el del
servei comunitari, o de l’aprenentatge-servei, i treballant conjuntament amb ells i
amb elles.
Llavors, amb una implicació forta de la direcció i del claustre, que hi hagi un referent
dintre del claustre per a temes de salut, igual que des de Salut volem que la infermera
sigui la referent per a tots els temes de salut, i mobilitzi tots els recursos del costat.
I en un treball conjunt amb tota la comunitat educativa, de famílies, de les
associacions de mares i pares i famílies, i en un paper dels ens locals.
I, llavors, per fer això, estem treballant un nou consens, del programa «Salut i
escola». Ja deia abans la directora general que ens agrada pilotar les coses. Volem
aquest plantejament més global del «Salut i escola» pilotar-lo en una zona i a partir
d’allí, estendre-ho. Estem fent de nou formació descentralitzada, estem fent cursos
de formació de formadors, i que ja han arribat a cent deu infermeres que actuen de
formadores per tot el territori. Estem en aquesta millora del registre que hem dit, i
també tenim tota una sèrie de tallers monogràfics sobre temes prioritaris, i aquí
voldria destacar alguns d’aquests, que tenen a veure amb el tema de salut mental,
amb el tema de comunicació afectiva, amb el tema de bullying i cyberbullying, amb
el tema de l’abordatge de consum de drogues i el consum d’alcohol, i amb les
violències: la violència masclista i els maltractaments a la infància. I estem... Bé, una
miqueta aquest és el plantejament que tenim amb relació al «Salut i escola».
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
120
El president
Perfecte. Gràcies, senyora Cabezas. Bé, ara obriríem un torn, molt breu, una vegada
més hi insisteixo, de preguntes i aclariments dels grups, començant, en primer lloc,
pel Grup de Ciutadans. La senyora Blanca Navarro té la paraula.
Blanca Victoria Navarro Pacheco
Gracias, presidente. Primero, agradecer a los comparecientes que hayan venido a
esta comisión, que realmente creo que ha sido muy enriquecedor, sus puntos de
vista, acerca de la situación actual del suicidio en la etapa juvenil, y qué es lo que se
está haciendo desde el Departament de Salut precisamente para abordar este
problema.
Voy a ser muy breve y voy a transmitirles, un poco, a raíz de los datos que nos han
proporcionado los expertos esta mañana, y un poco nos han transmitido las
inquietudes y, también, desde el colectivo de supervivientes del suicidio, un poco
transmitirles algunas de las preguntas que hemos estado comentando esta mañana,
para ver cuál es su punto de vista respecto a la situación actual en Cataluña y la
situación actual de las políticas que se están aplicando.
Entonces, en primer lugar, nos han hablado de que existen programas de educación
emocional que han demostrado eficacia, tanto para incrementar las competencias
académicas como para disminuir la patología mental, y que incluso han demostrado
deficiencia en cuanto a cuál es su coste y cuál es su retorno en la sociedad, y la
primera pregunta es saber en qué medida se están implementando estos programas
que han demostrado eficacia en las escuelas de Cataluña, saber en qué centros y
en qué medida, o si se está haciendo a través del Pinsap, o desde el departament
d’ensenyament, o des del pla director, dado que han demostrado eficacia en qué
medida los niños de Cataluña se están beneficiando de estas intervenciones.
En segundo lugar, nos han comentado que actualmente hay estudios que afirman
que el 40 por ciento de los suicidios consumados han tenido conductas autolíticas o
suicidas previas, pero que el 60 por ciento de las personas que consuman el suicidio
nunca han desarrollado una conducta autolítica previa, con la cual cosa, esto no
podría ser detectado con el Codi risc suïcidi, y entonces ver un poco cuáles son los
programas de prevención a nivel sociedad civil, a nivel socioeducativo, que se están
aplicando en la población general que estaríamos hablando de prevención primaria.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
121
Han comentado también que tres de cuatro personas que han consumado un
suicidio han hecho algún contacto con el sistema de atención primaria, y también
preguntar cuáles son las intervenciones que se están planteando para que los
médicos de atención primaria lleven a cabo, sobre todo teniendo en cuenta que hace
poco los compañeros de primaria se han manifestado en las calles reivindicando que
en los cuatro o seis minutos de consulta que tienen se veían sobrepasados por toda
la cantidad de intervenciones que se esperaban de ellos. Y, bueno, ver un poco si
además van a tener que participar más activamente en el Codi risc suicidi o en la
prevención del suicidio, pues, también ver un poco qué es lo que plantea el Plan
director de salud mental y adicciones para ellos.
En cuarto lugar, nos han comentado que existen programas de prevención en la
población infantojuvenil, como por ejemplo el programa Empathy, que ha
demostrado eficacia en la prevención de suicidios en la población infantojuvenil. Y,
lo mismo, la pregunta es: sabiendo que existen programas que son eficaces y que
se ha validado esta eficacia a nivel de evidencia científica, cuál es el grado de
implementación en Cataluña.
En quinto lugar, también se ha comentado esta mañana que como bien han
comentado también por la tarde, el Codi risc suïcidi no es un programa de
prevención, es un programa de detección, y que saber en qué medida está vinculado
a una vez que se ha detectado las personas que han llevado a cabo conducta
autolesiva, en qué medida esto está vinculado a un programa de prevención
posterior. Y, sobre todo, teniendo en cuenta que los datos que se han publicado en
la central de resultados, pues, nos preocupan. Entendiendo, por ejemplo, que según
la central de resultados, en los centros de salut mental infantojuvenil se está
atendiendo un 4,8 por ciento de los niños de Cataluña. Pero, claro, los estudios
epidemiológicos hablan que entre un 15 y un 25 por ciento de los niños van a tener
algún problema de salud mental.
Entonces, claro, si se está atendiendo a un 4.8 pero incluso el dato más optimista
es que el 15 por ciento de los niños tienen necesidades en salud mental, claro, es
obligado plantear-nos, desde el pla director, ¿el 11 por ciento de los niños que no se
están atendiendo? Sobre todo, porque estamos hablando de que son más de
150.000 niños que podrían tener algún problema de salud mental, y si ahora estamos
hablando de prevención del suicidio, seguramente será necesario pensar en toda
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
122
esta población no atendida, y más cuando hablo de en qué medida la central de
resultados está vinculada a un programa de prevención posterior, nos han hablado
de que en territorios dependientes, por ejemplo, de Sant Pau, existe un programa de
prevención del suicidio, lo tenemos también en el territorio del Taulí, en Sant Joan
de Déu, pero, claro, la pregunta es: ¿esto está extendido a todos los territorios?, que
si, por ejemplo, alguien que vive en Igualada o en Granollers o en las Terres de
l’Ebre, ¿también tiene, actualmente, acceso a un programa de prevención del
suicidio?
Sobre todo porque también la central de resultados nos habla de que la media de
visitas en los centros de salud mental es de seis visitas al año. Estamos hablando
de que las personas se visitan de media una vez cada dos meses, y ya sabemos
que se intenta sobre todo asegurar que las personas con trastorno mental severo
estén atendidas. Pero, claro, estamos hablando de programas de prevención
secundaria, y, bueno, más allá de territorios donde pueden tener estos programas
de prevención del suicidio, que se está..., o sea, los ciudadanos de Cataluña, ¿qué
tratamiento están recibiendo?, ¿se les está visitando una vez cada dos meses? Esto,
sabiendo que las guías clínicas que han demostrado eficacia, basadas en la
evidencia científica hablan que las intervenciones psicoterapéuticas necesitan una
frecuencia mucho más elevada que una vez cada dos meses. Entonces, ¿de qué
manera se está garantizando la prevención en salud mental para todos los
ciudadanos de Cataluña, y de qué manera se está garantizando la equidad en el
acceso a los recursos. Porque, claro, lo que no puede ser es, si vives alrededor de
Sant Pau puedes tener acceso –aunque este programa es suprasectorial–, si vives
en Terres de l’Ebre, ¿dónde...?, ¿donde te atienden?
También preguntar, un poco, sobre esta dispersión de programas en el territorio.
Pues, bueno, hasta qué punto eso nos garantiza que existe un programa de
prevención del suicidio actualmente, y un poco, también en la línea que comentaba
la señora Casamitjana, la vinculación a los recursos, ¿no?, que creo que es
importante en el paso de la política a la gestión, el ver como una cosa es tener un
plan funcional y otra cosa es como se están adjudicando los recursos a cada
territorio para asegurar que todos los ciudadanos tienen acceso.
Y, bueno, también un poco en esta línea, hablar más de lo concreto, más allá de los
programas, como se traduce esto de los planes funcionales del Departamento de
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
123
Salud a los contratos de CatSalut, cómo se traduce en que las recomendaciones se
traducen en recursos para todos los territorios y que se garantiza que todos los
ciudadanos tienen acceso a estos recursos, ¿no?, y en la misma línea, el programa
«Salut i escola», que lleva algunos años funcionando pero, como se garantiza que,
bueno, que los profesionales de los CSMIJ tienen horas en su horario semanal para
poder coordinarse con los maestros de las escuelas, cuando lo que sabemos es que
hay un traspaso de información tutores-EAP-CSMIJ, que no es todo lo frecuente y
lo flexible que los usuarios y los profesionales necesitarían. Entonces, ¿en qué
medida está todo esto desplegado para que se garantice que todos los ciudadanos
de Cataluña, precisamente, pueden tener acceso a que se prevenga el riesgo de
suicidio?
Gracias.
El president
Gracias, señora Navarro. El següent torn de paraula seria per al Grup dels
Socialistes i Units per Avançar. Endavant.
[#]
Bona tarda. Intentaré treure una mica de veu, a veure si puc dir alguna cosa. Bé, en
primer lloc, moltes gràcies a tots els directors i directores per haver-nos explicat
exhaustivament en quin punt ens trobem a Catalunya. La veritat és que, és cert, com
us parlava, que segurament les nostres dades no són tan alarmants com en altres
territoris o en altres països d’Europa, però tenim un problema, i és que la primera
causa de mort dels joves a Catalunya és el suïcidi. Per tant, hem de posar fil a l’agulla
i intentar veure com podem solucionar aquesta situació, que per nosaltres és
realment dramàtica.
Realment, s’està treballant amb una sèrie de plans que fan molt bona pinta, ¿no?,
que són extraordinaris, però, jo sempre dic el mateix: el paper segurament ho
aguanta tot, però estem en una situació, ara mateix, en el nostre país, on ens fem la
següent pregunta, i és: com podrem pagar tot el que s’està posant damunt del paper,
quan estem veient que sistemàticament, i ara parlo del sistema sanitari, estem tenint
unes mancances molt importants, els professionals estan realment asfixiats, perquè
és que no arriben ni tan sols a fer les consultes diàries que han de fer habitualment.
Per tant, em preocupa molt veure tota aquesta feina extra, no?, que se suposa que
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
124
sortirà d’aquests plans, que són molt necessaris i que els necessitem, però que
necessiten un seguiment i necessiten d’uns professionals que tinguin, doncs, la
formació adequada, però sobretot que tinguin els recursos i que els permetin poder
desenvolupar totes aquestes competències que els estem atribuint. Per tant, ens
preocupa molt veure com poden quedar en un calaix uns plans que són molt
necessaris, que segurament tenim els professionals adients a Catalunya per poderlos desenvolupar, i que sense uns pressupostos o sense un pressupost que es
destini a aquest pla de salut, no podran dur-se a terme, no?
I, volia fer referència, en aquesta mateixa línia, al que es parlava del tema de «Salut
i escola». Estem veient que, com dèiem abans, les ciutats i la societat educa, i, per
tant, tots els que som part d’aquesta societat, escoles, Generalitat, ajuntament,
instituts, salut, hem de treballar en la mateixa línia i hem de treballar de manera
coordinada. Però, estem veient especialment com en moltes ciutats, i jo parlo de
l’Àrea Metropolitana, que és el que coneixem més i que es pot extrapolar a altres
territoris, un projecte que tenia molt bona pinta, com era el de «Salut i escola», a dia
d’avui no està funcionant del tot, precisament pel que parlàvem. Els professionals
dels CAP estan absolutament desbordats. Per tant, han de reduir hores d’assistència
a les escoles. No poden atendre... Estem veient com casos que segurament serien
detectables fàcilment, se’ns estan quedant, o s’estan complicant, perquè no arriben,
no?, no estem arribant, ni els professionals a les escoles, ni els professors ni els
equips directius són capaços de poder-ho detectar perquè estan desbordats. Ni els
professionals mèdics tampoc no poden perquè no hi arribem.
Llavors, és un programa que val molt la pena apostar per ell, és un programa que
cal implementar, considerem, quins són els professionals que es destinen, perquè
quan són tan petits és quan s’han de detectar molts problemes que després, quan
tenim vint-i-cinc anys, segurament tenen molt difícil solució, no? I una mica, doncs,
era exposar això.
Estem molt en la línia del que estàveu comentant, però falten recursos per poder-ho
desenvolupar, i no volem que es quedi precisament en un calaix
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
125
Fitxer 24
una feina que porta tants anys desenvolupant-se, i que creiem que segurament és
el que necessitem per poder tallar amb aquest drama que ens trobem els joves a
Catalunya.
I jo crec que ja deixo la meva intervenció, perquè si no em quedaré sense veu.
(L’oradora riu.)
El president
Gràcies, senyora Riera. Bé, ara té la paraula el Grup de Catalunya en Comú Podem.
Endavant.
[#]
Hola, buenas tardes. Muchísimas gracias a todos y a todas por venir. La verdad es
que siempre es un placer poder escuchar, y sobre todo aprender de los que decís.
Yo, más que una pregunta, sí que quería hacer quizás una reflexión, porque
llevamos desde esta mañana viendo que habían como diferentes fórmulas para
trabajar sobre el tema del suicidio, y lo que comentaban ya antes es que llevábamos
como diez años siendo la primera causa de muerte no natural. Por lo tanto... Y que
además, los suicidios están aumentando año a año. Por lo tanto, la sensación de
que por mucho que estemos haciendo, no está realmente llegando a quien
realmente lo necesita.
Entonces, más la necesidad de ver si es necesario tener tantas fórmulas de trabajo
diferentes, o intentar reagrupar y..., porque faltan manos, realmente, intentar
reagrupar. A parte, ya, más allá de dotar de recursos, que es lo que más hace falta.
La sensación es esa, ¿eh?, de tener..., que se están haciendo muchas cosas, pero
que no está llegando realmente a las personas que lo necesitan, y es ver si desde
lo que veis vosotros, desde vuestra experiencia os da esta sensación.
Muchas gracias.
El president
Gracias. Ara és el torn de la senyora Gemma Espigares, pel Grup Republicà.
Gemma Espigares Tribó
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
126
Moltes gràcies. Primerament, agrair-los la compareixença. Aquest matí, ja ho saben,
hem estat amb algunes de les associacions, i ara a la tarda, poder-ho compartir
també amb vostès, que ens expliquen el disseny del Govern en aquests casos,
també és interessant. Per tant, agrair-los que hagin vingut, i també a les persones
que els acompanyen, i a aquells que el dia a dia fan o desenvolupen les tasques de
gestió i la part assistencial, que és molt important.
Jo em volia centrar en quatre o cinc aspectes que s’han posat damunt la taula i que
crec que són molt importants. El primer, la millora dels registres, que han comentat
al principi de la intervenció, però que a més a més al final la subdirectora també hi
ha posat èmfasi, en el tema de l’ECAP, i crec que aquest és un dels temes
imprescindibles, i a més ho lligo amb el tema de l’estigma, del que també han parlat.
Perquè, recordo com a professional haver parlat algunes vegades de que escriureho a l’ECAP pot ser problemàtic per a qui ho consulta, però la digitalització té coses
molt bones, coses molt dolentes, segur, una de les coses bones és que queda
registre de tot i de tothom que entra a tot arreu. Per tant, que hi hagi la informació
disponible és molt important, més, a vegades, quan ham de córrer, i, per tant, si hi
ha algú que en fa un mal ús, en tot cas, queda registrat qui és, i se n’han de derivar
les conseqüències que toqui, però crec que la part que han explicat de que això sigui
a l’ECAP, i, per tant, també ajudi a aquest treball multidisciplinar, és imprescindible.
També, el tema dels mites, i el tema dels crits d’alerta, que es posava damunt la
taula, perquè és veritat que moltes vegades, sobretot des de fora del sector, o les
famílies, o inclús els amics d’adolescents, quan hi ha una situació d’aquestes, a
banda de l’estigma i el no voler-ho parlar, hi ha el que un creu que sap i el que un
ha sentit. I, per tant, tota aquesta part de l’estigmatització també ens ajuda a superarla saber que hi ha uns mites i que hi ha una evidència científica que molts d’ells els
desmunta. I poso, en concret, aquest, no?, el de quan una..., m’he quedat amb la
frase que deia abans, que quan un ho vol fer de veritat, no ho intenta. No, no és
veritat, els crits d’alerta, ho han posat vostès damunt la taula, ho posa l’evidència
científica damunt la taula, i crec que també és molt important.
El tercer element que volia comentar és el tema de l’avaluació, perquè deien que
han fet dos proves pilot, o que han fet diverses proves pilot, que han anat funcionant.
Puc arribar a estar d’acord amb el que deia la diputada dels Comuns, que sí que
valdria la pena un cop l’evidència científica demostri quines evidències són les
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
127
bones, es pugui unificar, malgrat cada cas necessita unes especificitats, i, per tant,
els protocols ens ajuden a abordar-ho, però també cada territori té unes peculiaritats,
i té uns casos concrets.
I l’altre tema que tenia era el tema de l’entorn generador de salut. Era una altra de
les coses que volia comentar. I ho lligo amb les dos primeres intervencions que s’han
fet per part dels grups, on hi ha hagut algú que ha qüestionat, si quatre minuts d’un
metge d’atenció primària eren suficients, o la segona intervenció on hi ha hagut algú
que ha qüestionat si els professionals mèdics no sé què. Crec que l’abordatge que
es fa des del Govern és bastant millor que parlar dels metges d’atenció primària, o
parlar dels professionals mèdics. És que ja no són els professionals mèdics, ja són
no són els psiquiatres ni els psicòlegs, ni els metges, hi ha tot un equip que treballa.
De fet, per la professió que..., per la deformació professional, eh?, m’agrada
especialment que es posi èmfasi en la feina que fa la infermeria escolar. I no només
les infermeres, les mestres, les educadores... Perquè, o això ho treballem
conjuntament, més enllà de la titulació que tingui cadascú, o no resoldrem el
problema.
I, de fet, aquí s’ha dit: és un problema important, i és una mort evitable. I crec que
aquesta és la clau de tot el que estem discutint, avui. Hi ha morts que no es poden
evitar, malgrat puguis fer molta prevenció, i, en canvi, en aquesta sí.
I, finalment, de les intervencions que han fet, en comparteixo una que s’ha fet al final,
però crec que com a Govern avui ens han explicat el que han fet, però sobretot
marxen amb una molt bona notícia, que és li poden traslladar a la consellera que
tindrem pressupostos, perquè la frase literal de la companya del PSC de que falten
recursos i no podem deixar que es quedin en un calaix, i s’ha, entenc, brindat a donar
suport a uns pressupostos que puguin donar resposta a això. Espero que el diputat
que l’acompanya hagi pres bona nota. Segur que sí. Perquè al final és molt bonic tot
el que fem avui aquí, però passar revista al Govern vol dir fiscalitzar l’obra que fan, i
això crec que tots els grups ho fem i ho fem bé, però també vol dir dotar-los a vostès
d’un pressupost perquè puguin executar allò que la gent els ha donat el mandat de
poder gestionar. Per tant, entenc que tots els diputats i diputades farem la nostra
feina, que és donar-los els recursos perquè ho puguin executar.
Moltes gràcies.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
128
El president
Gràcies, diputada. Ara és el torn del Grup de Junts per Catalunya, de la senyora
Mònica Sales.
Mònica Sales de la Cruz
Gràcies, president. Bé, en primer lloc, donar-los les gràcies a tots quatre, per les
compareixences, per les explicacions detallades de la feina que estan fent, i
encoratjar-los a continuar treballant en aquesta línia, pel bé de totes i tots. A la
senyora Saura m’agradaria dir-li que, després de recollir algunes de les peticions
que ens han fet aquest matí, entenc que els col·lectius d’aquest matí estaran una
mica més tranquils després de veure la seva primera diapositiva en què deia «la
prevenció del suïcidi, una prioritat de salut pública», entenent que sabem, que som
conscients que és un problema que cal abordar i que així s’està fent des del
departament, i per tant nosaltres al seu costat per continuar treballant en aquesta
direcció.
Aquest matí hi ha hagut algunes peticions amb relació a campanyes de prevenció.
Es feien reflexions al voltant de si els accidents de trànsit han baixat, si hi ha hagut
una baixa de violència de gènere, ha estat també per diverses campanyes
publicitàries o per advertir o per donar a conèixer, i feien una reflexió al voltant d’això.
No sé si vostè creu que seria una bona mesura, també, apropar aquestes
campanyes a un tema tan sensible com aquest del suïcidi. Ha exemplificat vostè
diverses mesures d’atenció al ciutadà, però si es podia fer un pas més per continuar
abordant aquest tema d’una manera pública.
Amb relació al doctor Blanc, aquest matí també ens comentaven alguns problemes
amb relació al desplegament i a la implementació del Codi risc suïcidi a nivell
territorial. Nosaltres aquí ens hem compromès com a grups parlamentaris que
donem suport al Govern a continuar treballant en aquesta línia i a donar-los suport,
perquè aquesta implementació es faça a nivell territorial. No sé si vostè aquí vol fer
algun apunt amb relació a això, a aquestes preocupacions que tenien aquestes
entitats aquest matí.
M’agradaria que em matisés una cosa amb relació a un comentari que vostè ha fet.
Ha dit que si no hi havia activació, però sí registre, entenc que llavors no s’activa allò
de la visita als tres dies i als deu dies ni la trucada, no? Ho he entès bé... Perfecte.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
129
Amb relació a la senyora Casamitjana, a la companya Magda Casamitjana, que és
un plaer tenir-la aquí novament al Parlament, jo, quan..., mentre vostè estava parlant,
m’havia anotat com s’havia desplegat aquest programa arreu del territori, o si era
centralitzat amb voluntat d’arribar. Vostè ha explicat que ja hi havia aquestes taules
territorials amb voluntat de fer aquest desplegament. I després, també tenia el neguit,
i volia preguntar-li unes xifres aproximades. Ha parlat vostè d’uns 5.247 usuaris
aproximats, entre quinze i vint-i-nou anys, però ha dit que no tots són d’alta
complexitat, com és evident. No sé si ens podria donar algunes dades aproximades
d’aquest gruix de 5.247, quants aproximadament formarien part d’aquest programa
de casos d’elevada complexitat en què vostè està treballant i en què l’encoratgem a
continuar en aquesta direcció.
I a la senyora Cabezas, dir-li que és veritat que aquest programa de «Salut i escola»
funciona molt bé, que és necessària la implicació de les AMPA, dels docents i dels
ens locals. Jo vaig tenir la sort de descobrir aquest programa fa quatre anys, quan
vaig prendre possessió com a regidora d’ensenyament al meu poble, i certament, en
cada consell escolar en què participo com a regidora, es parla d’aquest programa de
«Salut i escola» i es parla dels beneficis i de les aportacions que fan aquest personal
de la infermeria, que treballa directament, colze a colze amb els docents, i també
amb els alumnes, i dels beneficis que té. Per tant, llarga vida a aquest programa, i a
aquesta complicitat que s’estableix entre els cossos docents i els cossos de la salut,
i sobretot amb aquests alumnes que hi ha als centres educatius.
I un últim plantejament que els llanço a tots quatre. Avui, aquí, a la Comissió de
Joventut, parlem del tema del suïcidi des d’un punt de vista transversal, ho fem en
una comissió en què abordem diferents temes que afecten la joventut. Jo no sé si
vostès, a banda de treballar-ho des del Departament de Salut, que vostès
representen ara, tenen també relacions amb altres departaments, com podria ser
per exemple Benestar, Treball, etcètera, si podrien fer-nos una pinzellada de les
relacions que vostès estableixen amb altres departaments per treballar i abordar
aquest tema.
Moltes gràcies.
El president
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
130
Gràcies, diputada. Bé, ara, per respondre les preguntes, no sé si seguir l’ordre que
hem tingut de les compareixences. Senyora Saura, si vol començar vostè...
Sra. Saura[#]
Bé. Començo jo. Començo amb allò més global, i després, les qüestions més
tècniques, potser, també participaran els meus companys.
En primer lloc, un tema que preocupa, que és com hem de fer sostenible el sistema
sanitari. Bé, jo voldria fer una petita introducció sense caure en el cofoisme, en dir
que ens preocupa mantenir aquest sistema perquè és un sistema excel·lent, eh? I
això seria, també, per agrair a tots els predecessors, que no soc jo, en aquest cas,
que han fet possible aquest sistema sanitari que tenim.
Aquest setmana hem sabut que som el país més saludable del món, que tenim
l’esperança de vida més llarga del món. I, concretament, nosaltres, que coneixem
les dades, sabem que Catalunya té una miqueta millor esperança de vida que el
mitjana d’Espanya. Per tant, podríem dir que som en el millor lloc del món per viure,
o per tenir una vida llarga. Després ja veurem si la qualitat... O sigui, que això vagi
per endavant. O sigui, molt lluny del problema que ens ocupa, i que, com dèiem, és
una prioritat del Govern, i concretament de la meva direcció, el fet de fer la prevenció
contra el suïcidi, eh? O sigui, que això no exclou..., una cosa no exclou l’altra, però
sí que voldria remarcar que de vegades pequem una mica de no reconèixer aquelles
coses positives de què disposem. I que és una feina que s’ha fet amb l’esforç de tots
els professionals i de tots els governs que han precedit aquest. O sigui, que jo penso
que és un resultat conjunt.
Com podem fer sostenible aquest model, perquè, en realitat, diguéssim, el problema
és fer sostenible..., o sigui, és l’excel·lència ho fa molt bo, i, per tant, la demanda
creix de forma il·limitada, amb la qual cosa, això pot portar un punt de desequilibri.
Com ho podem fer? Jo crec que la companya d’Esquerra Republicana ens marcava
la via, amb la qual jo també vull treballar.
Jo penso que estem en un canvi de paradigma del model assistencial, del model
sanitari, en el qual, abans, el primer pas sempre era la consulta directa amb el metge,
i a partir d’aquí es derivava tota la seqüència del procés assistencial, eh? Hem arribat
a un punt en el que ens adonem que, ja no perquè és el metge en si mateix, sinó:
no hi ha cap professional, individualment, que pugui donar resposta als processos
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
131
assistencials, als problemes de salut, i per tant hem de repensar com donem
resposta als problemes.
En primer lloc, ja ho dic, un abordatge que no pot ser únic, sinó que ha de ser amb
la participació de tots els professionals del sistema, quan parlem a dintre del sistema,
però com bé estàvem apuntant, també, altres elements de la mateixa societat que
ens poden ajudar, també, a fer front als problemes de salut, en aquest cas dels
infants i els joves, però també dels adults.
Llavors, a partir d’aquí, hi ha altres elements que també haurem de tenir en
consideració, com per exemple com podem utilitzar la introducció de les noves
tecnologies per ajudar-nos a donar sortida als problemes de salut. Sabem que, per
exemple, una app de seguiment d’una malaltia crònica, sabem que la connectivitat
entre, no només, malalts i professionals, sinó entre professionals, ens ajuda a donar
solució, eh?, o sigui amb el mateix pressupost podem donar sortida a més
problemes, podem arribar a més població. Per tant, jo crec que és una obligació, no
només dels que estem en el Govern, sinó, suposo que a partir d’ara serà una
necessitat creixent
Fitxer 25
el fet de, amb els mateixos recursos, donar més sortida a més població, a més
malalts. I en aquest cas, doncs, jo penso que és moment d’impulsar totes aquestes
tecnologies, que ens poden ajudar a fer...
O sigui, que diria, la resposta a la pregunta seria: de dues maneres, eh? Una és amb
un abordatge més multidisciplinar. Això, també, ens obliga a fer, no només educació
dintre els professionals del sistema, sinó també educació dels ciutadans, perquè
moltes vegades, eh?, igual que parlàvem abans de l’estigma del suïcidi, doncs,
també tenim aquesta idea de que la població, i sobretot, doncs, moltes vegades la
franja de més edat, en què l’únic que pot resoldre el meu problema de salut és el
metge. I això, també, aquesta educació que hem de fer, sanitària, a la població, és
perquè vegin que de vegades és molt més adequada una infermera que un metge,
o de vegades pot ser més adequat un psicòleg que un psiquiatra, de vegades pot
ser més adequada una treballadora social, o fins i tot una mestra que un metge o
una infermera. Per tant, des de l’abordatge, com dic, multidisciplinar, només des
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
132
d’aquest tipus d’abordatge podrem afrontar el repte aquest de la demanda que va
creixent, que és creixent.
Què més...?, bé, que pugui contestar jo ara, i passarem la paraula als tècnics per a
les qüestions més concretes del que fa referència al Codi de suïcidi i tot això. Allò de
diversos models. Bé, sí que és cert que hem d’intentar que, abans parlàvem de fer
pilotatges i de fer avaluació. I a més a més de retre comptes davant de la societat.
Penso que l’exercici de la transparència de la utilització dels recursos públics és una
obligació, diguéssim, ètica, de tots els que estem exercint un càrrec públic, i, per
tant, jo em comprometo que això sigui això pel que fa, doncs, a la meva
responsabilitat. I, per tant, el que fem és fer pilotatges, i a partir d’aquí, també, fer
transparència dels resultats, perquè es pugui veure la conveniència de continuar o
no continuar, escalar o no escolar aquests pilotatges, que, com dic, doncs, estan fets
amb la intenció, evidentment, de donar resposta als problemes que es plantegen, en
aquest, cas, doncs, a millorar la prevenció del suïcidi. O sigui que, en aquest cas, no
es tracta de que tinguem un garbuix de models assistencials, sinó que és veritat que
quan tu afrontes un repte, intentes fer diferents abordatges, com comentava,
avaluació d’aquests pilotatges, i a partir d’aquí, elaborar l’estratègia final, que és la
que, en principi, sí que hauríem d’escalar i hauria de ser, evidentment, d’accés
equitatiu a tota la població. O sigui, que en aquest cas agafem, diguéssim, la
pregunta, per donar resposta més endavant a com anem garbellant aquests
plantejaments estratègics per a tot el territori.
Pel que fa als registres, que comentava també la companya d’Esquerra Republicana,
registre és la informació compartida. Bé, en aquest cas és un tema, bé, que jo,
evidentment, no puc estar més d’acord, de fet, jo també, últimament, m’havia
especialitzat en anàlisi de dades i big data, fent un màster i fent diferents projectes
en l’última feina en la que he estat participant, i, per tant, crec que d’aquí sí que
podem treure molt avantatge. O sigui, nosaltres, a Catalunya, i a Espanya, tenim un
sistema de compartir la informació de salut que no és extrapolable a altres països,
per exemple, Estats Units o altres països on no tenen un sistema públic que
comparteix les dades. Per tant, això és un avantatge, i a partir d’aquí haurem de
continuar treballant, perquè, evidentment, el pas..., en aquests moments, tenim la
compartició de la història clínica, però podem anar més enllà en fer algoritmes
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
133
predictius i fer altres models, que ens ajudin, doncs, a detectar el risc, i en aquest
cas treballar millor per la prevenció, per la prevenció en allò que fa al suïcidi.
L’estigma i la comunicació que també la companya de Junts per Cat ens comentava,
no?, allò de fer campanyes de publicitat, jo, ara mateix, no puc, encara, fa una
setmana i mitja que estic en la direcció, per tant, encara no em puc comprometre, i,
a més, m’agrada ser honesta, en el sentit de no comprometre’m a allò que no puc
complir, però sí que penso que si hem de fer campanyes, aquesta hauria de ser una
de les prioritàries, perquè sabem que només, i a més a més amb els joves té
bastanta influència, no?, el fet de desestigmatitzar per tal que, entre cometes, «no
només s’ho expliquin entre ells», perquè de vegades sí que ho fan, que s’ho
expliquen entre ells, però, sinó, que siguin capaços, doncs, d’això, de buscar ajuda
amb el sistema de salut, o en l’escola, i això, doncs, ens ajudi, com comentàvem, a
registrar millor tots els casos i fer prevenció efectiva, eh?
Bé, jo, si de cas, passaria la paraula al doctor Blanc, per fer les apreciacions sobre
el Codi de suïcidi.
El director executiu del Pla de salut mental i addiccions
Ampliar alguna cosa que s’ha esmentat, i que no tant...[#4.48] És allò, la importància
dels programes d’experiències. És molt important recollir experiències, està clar,
però, amb salut mental, el que importa és aplicar-les i que aquesta replicació també
es vegi que és eficient, perquè, si no, de bolets se’n poden fer molts, i se’n fan molts,
perquè és un tema, a vegades, que costa, eh?, ser molt rigorós. I sí que hem de
recollir experiències, ja es fa, però, com deia la directora, s’ha de veure si realment
es demostra que siguin eficients.
Igual que es pot demostrar que si el Codi risc suïcidi en uns anys veiem que no
aporta, doncs, potser hem de revisar la seva continuïtat, evidentment, eh? Però, crec
que és important tenir precaució a l’hora d’acceptar segons quins programes, i
extrapolar-los a tot el territori si abans no s’ha demostrat, no només a nivell
internacional, que potser també, sinó també en el territori, perquè aquest territori
també és molt divers i molt diferent, i no és el mateix la zona metropolitana que,
justament, Terres de l’Ebre, o justament, el Pirineu.
I, com sabeu, i s’ha esmentat, hi han territori, sobretot al nord d’Europa, a l’Estat
espanyol, Galícia, Astúries, on la incidència de suïcidi és molt alta, perquè factors
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
134
com l’aïllament, etcètera, tenen un pes molt més important. Per tant, cada territori és
molt diferent, i hem de mirar ben bé que sigui adequat al territori que es troba.
Sí que és veritat que el Codi risc suïcidi et permet, diguéssim, utilitzar un programa
que pugui ser útil a tot arreu. La seva implementació pràcticament és del cent per
cent, eh? –pràcticament. Hi ha hagut una pregunta en aquest sentit, i pràcticament
tot el servei d’urgències. El que sí que es vol valorar en el futur, és que també es
pugui registrar, o, diguéssim, activar, des de l’atenció primària, no des de les
urgències, psiquiàtriques, normalment. Justament, perquè hi ha moltes persones
que no van a urgències, o, justament, hi ha agents que poden detectar persones en
situació de risc de suïcidi que no són de l’àmbit sanitari, i, per tant, aquí sí que hi ha
una feina a fer, i si s’escau i si veiem que és convenient, ampliar-ho a altres agents
per a aquesta detecció. Perquè és veritat que hi ha un percentatge molt important
de persones que fan una temptativa que prèviament no han passat per un servei
sanitari.
Però també s’ha de dir que això, justament, ve explicat perquè els condicionants són
molt diversos. Ja ho he esmentat una mica. O sigui, no només hi ha salut mental,
darrere, sinó que hi han situacions personals, socioeconòmiques, que això també en
moltes malalties mentals també condiciona, però s’ha de tenir en compte que a
vegades, variables que no són de salut, de fet, això la doctora Cabeza ho sap molt
millor que jo, pràcticament el 80 per cent dels factors que incideixen sobre la salut
no són de salut, són d’altres àmbits, eh? I aquí podem parlar des dels accidents de
trànsit, que generen el que generen, com també, evidentment, l’estrès, altres factors,
pel tema laboral, pel tema educatiu, etcètera.
I aquí, evidentment, des de col·lectius de joventut es pot fer molta feina, perquè
podem ajudar companys. Tot el tema de consum de substàncies, com sabem, costa
a vegades, doncs, sensibilitzar la gent jove que no consumeixi, o que redueixi el
consum o que vigili el consum, també és un gran problema, i això no depèn tant de
salut, també depèn una mica de la socialització, de l’efecte grup, d’evitar... Hi han
persones que a vegades es veuen «obligades», entre cometes, a consumir per no
quedar-se excloses de segons quins grups. Per tant, hi han..., la complexitat és
enorme, en aquest sentit, i no és fàcil, a vegades, establir factors de prevenció,
perquè és multifactorial, hi insisteixo. Almenys per allò que no és tan..., o que és més
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
135
evident i tan clar, aquestes variables dures que deia jo abans, aquí sí que s’hauria
de poder incidir. I això és una mica per on nosaltres hem començat a treballar.
Per tant, el tema de programes, sí, precaució, escoltar-los, i nosaltres, de fet, ja tenim
una dinàmica de, qualsevol, no només amb relació al suïcidi, sinó qualsevol
iniciativa, des de TIC, o inclús programes concrets, avaluar-los; n’hi ha alguns que
els farem avaluar pel TIC Salut, altres també pel clúster de salut mental. És a dir,
tenim mecanismes per poder avaluar programes que venen de la iniciativa una mica
pròpia, de diferents entitats i proveïdors.
Després, potser més respostes concretes a vostè, i també que n’han sortit d’altres.
El tema dels recursos, en general. És veritat que en salut mental, per fer-ho millor,
com més recursos, i sobretot, de personal, tinguem, molt millor. Bàsicament, són
hores, i temps, i..., tant de psicologia com de psiquiatria, com d’infermeria, com de
serveis socials, etcètera. Per tant, clar que tant de bo tinguéssim molt més personal
dedicat a tot això, i moltes més visites, però a vegades, bé, s’ha de veure, una mica,
què és l’adequat.
El que a mi em preocupa més, no és tant, potser, dedicar prou hores, i tal, sinó, la
variabilitat. Si reviseu la central de resultats, també veure-ho molta variabilitat. O
sigui, hi han centres que fan onze o dotze visites de mitjana a l’any, diguéssim, i
altres que molt més, i altres que molt més. És a dir, això és el que hauríem d’evitar,
que hi hagi diferències territorials quant a, no tant l’ideal, que potser serà molt difícil,
però sí de l’estàndard, no?, de la mitjana. Això és el que potser haurem de fer l’esforç
de veure què passa, que en un lloc fan moltes més visites i en altres en fan menys,
pel mateix diagnòstic, per la mateixa situació. Això sí que crec que és important, eh?
Després, el tema de l’atenció primària. Home, és veritat, l’atenció primària, amb set
minuts que té, per fer una entrevista psiquiàtrica, que de mitjana, vostè ja ho sap,
dura mitja hora, mínim, amb una persona que no té res, només que tingui alguna
cosa estem una hora i mitja, i si hi ha un consumidor de substàncies, podem estar
dues hores. Per tant, està clar que amb set minuts no podem fer cap diagnòstic
psiquiàtric des de l’atenció primària. Però per això també es va pensar de fer una
mini escala, que és la mini, agafar la mini, i que sigui almenys això una petita manera
de fer cribatge, de fer screening. Tant de bo tinguéssim més disponibilitat. Però,
almenys, la mini, i si s’utilitza... Llavors, et diuen els companys d’atenció primària,
home, és que tenim la mini, tenim el Framington, tenim el..., no-sé-quants. Hi han
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
136
mil escales de diferents patologies mèdiques i no mèdiques. Per tant, entenc que
també és molta feina, però, també hi ha un criteri del professional d’atenció primària,
de dir, bé, doncs, a veure aquesta persona, passo la mini, que són pocs minuts, i
realment si hi ha una sospita, doncs, ja derivo.
Jo, en els companys que hi han estat treballant molt de temps, jo els deia sempre:
davant de la sospita, sigui quina sigui, d’una ideació suïcida, envia’l a urgències. Vull
dir, no t’ho repensis, és així, i això pots fer-ho amb una pregunta. Si no hi han idees
d’esperança, si hi han idees de suïcidi, directament cap a urgències. Per tant, tot es
pot fer, evidentment.
Potser..., en altres temes, que s’ha preguntat. Bé, insisteixo en abordar la prevenció,
sobretot, des de molts àmbits, eh? Això ha sortit en diferents llocs. El tema de
l’estigma també és molt important. Preguntem, no preguntem... Fem campanyes...
Això, a vegades és un tema una mica relliscós, eh? Històricament, quan hi ha hagut
més incidència de suïcidi, quan hi ha hagut publicació d’algun llibre sobre aquesta
temàtica, no? És igual, a nivell europeu, o a nivell... O, també, quan a vegades hi ha
algun moviment o algun efecte en les xarxes socials. Clar, això és difícil de controlar.
Però tampoc ens podem quedar callats, no? Si passa una notícia que una persona
més o menys famosa o no, ha fet una conducta suïcida o ha fet un suïcidi consumat,
si ho expliquem, que és el que necessita la societat, no?, que estiguin ben informats,
provoquem que això faci un efecte d’imitació, això és difícil de poder-ho preveure,
perquè segurament per a algunes persones això serà un efecte, i per a altres no. I
depèn una mica de la vulnerabilitat de cadascú. I això és molt difícil de controlar, és
molt difícil, no?
Però, bé, sí que podem parlar obertament, i a mi és un tema que hi insisteixo molt,
no?, enlloc de parlar d’autolisi parlar de suïcidi. O sigui, evitar els eufemismes, no?
També hi ha hagut aquesta proposta dels mitjans audiovisuals, de com encarar
aquests temes del suïcidi. Per tant, sí que es poden fer coses.
I potser més d’això: mitjans, publicitat, etcètera. Això sempre és difícil. I, sobretot, el
tema de l’educació. S’ha esmentat. L’educació emocional, evidentment que és clau,
i és important, i també aquí, eh?
Perdona, ja acabo, és l’última. La penúltima, perdó.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
137
És clau el poder ajudar també els docents, evidentment, a fer aquesta educació
emocional, i potser també facilitar, doncs, dintre els currícula, doncs, que hi hagi
també temes d’educació emocional. Evidentment, eh?, però, bé, això també..., vull
dir que, surt més enllà del que és estrictament de salut, i potser també és més
vinculat al Pinsap.
I l’última cosa que us volia comentar, una mica, també, potser la vessant més
personal, amb el permís de la directora. Amb aquests temes, suïcidi i salut mental,
sí que aquí us demanaria, des de la perspectiva professional, aquí ha d’haver-hi un
consens, i que no sigui això, espero, mai, motiu de debat. I no només el suïcidi, que
potser aquí ens posaríem d’acord, i en general jo crec que les preguntes han sigut
prou generoses, en general, eh?, però en salut mental és un tema tan sensible, que
sí que us demano, en general, eh? –en general–, que hi hagi un consens, i que a
partir d’aquí, el debat en salut, que és important per millorar la salut, però en el tema
de salut mental, és fàcil que s’utilitzi a vegades de maneres una mica poc adequades
i que això pot ser, no només en detriment de l’estigma, que pot haver-hi, sinó també,
com és l’estigma d’empitjorar, també, l’atenció que puguem oferir a les persones
amb malaltia mental. Només aquest breu comentari final per tancar, i gràcies.
El president
Gràcies, senyor Blanc. No sé si la resta dels compareixents també volen fer alguna
aportació. Senyora Casamitjana..., senyora Cabezas...
[#]
Sí, de pressa, eh?
Hola? Bé. Re, quatre coses, eh?, perquè també m’he deixat abans de dir-vos quina
és la magnitud del que estem parlant, no? Estem parlant que una de cada quatre
persones patirà algun tipus de trastorn mental al llarg de la seva vida, que en aquest
moment, entre el 2017 i mitjans de..., i 2018 s’han atès 1.400.000 persones. Que en
aquest moment és veritat que el pressupost del 2015 eren 350 milions i hem passat,
en aquests 440 milions, i el que volia explicar-li és que a una vegada la injecció de
diners a la xarxa, el que no hem tingut encara temps de fer és mirar exactament com
està tot. Si s’ha consolidat tot allò que es va donar, i, per tant, que cada territori, cada
àrea, regió sanitària, havia demanat.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
138
Per tant, el que hem de fer, i tenim molt clar, és que hem d’anar a tots els territoris,
avaluar exactament aquells diners per què han servit, com no han servit i quins no
s’han pogut desenvolupar per la falta, sobretot, en molts casos, de professionals, i
el que voldríem fer és això. Ja hi havia demanat, o com si diguéssim, demanat, el
que és un atles de tots els recursos que hi ha a Catalunya en temes de salut mental.
I, per tant, jo espero que a finals de juliol puguem tenir a tot el mapa de Catalunya,
no només els recursos de salut mental, els recursos d’educació, els recursos d’afers
socials i famílies, els recursos que en aquell moment no ens tocarà més remei que
tenir, de Justícia, perquè hi hagin, doncs, les presons, etcètera, al voltant, sinó,
també, de Treball i d’Educació. I, per tant, tindrem, en salut mental, tot un mapa en
què cada una de les províncies
Fitxer 07cpj26
dites així tindrà tots aquells recursos i, per tant, serà moment en què jo li podré
contestar i li podrem contestar de dir: «Doncs, miri, equitativament, està bé o no, o
potser vam posar els diners aquí perquè es pensaven que ho tirarien endavant o
no.» Per tant, aquesta és una feina que ens comprometem el setembre, perquè jo
crec que ja estarà, a poder venir a retre comptes de tots aquests milions on han anat
i com s’han consolidat.
Després, no ho sé exactament, però la qüestió és que, en el tema de la salut mental
comunitària, no és només l’hora que el CSMIJ o el CSMA està atenent aquell nen o
aquella persona, sinó que el que nosaltres volem és que sigui atès absolutament
durant tot el seu dia a dia, des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. És veritat que
els plans d’entorn també vigilen aquests tipus de persones que poden tenir algun
problema, sobretot, amb educació. En molts casos, tot aquest sistema en l’escola
inclusiva, en els CSMIJ, en la família, en el suport a les cases, en el lleure que està
fent aquell infant o aquell adolescent, també intentem que tots aquells professionals
que tenen inclosos una persona amb algun problema de salut mental, doncs, que no
es noti, però sí que tingui i que siguin conscients que també, a través i a fora del
CSMIJ i de l’escola, hauríem de poder-los ajudar.
Hi haurien moltes coses, no?, però, sobretot és... el que ens heu demanat és: Va
haver-hi un acord de Govern del 9 d’octubre del 2018, per tant, encara no hem tingut
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
139
temps d’acabar-ho d’avaluar, però sí que hi han moltes coses fetes, vam insistir en
l’impuls de les estratègies de salut mental en població infantil i juvenil i, ara, en
aquest moment, hi haurien dinou, però sí que m’agradaria passar-vos-les, però,
sobretot –sobretot–, per exemple, s’ha posat en marxa ja i fa un any que s’ha
constituït una prova pilot que es diu Acompanya’m, que són els trastorns mentals
més greus en nanos a partir de nou anys fins a disset i divuit molt, molt integrat, en
què participen Educació, hi participa també tot el que són els plans d’entorns, hi
participen els ajuntaments, els barris i, sobretot –sobretot–, una atenció molt i molt i
molt focalitzada en la persona que ho pateix, el nen i nena que ho pateix, i sobretot,
la família. Sembla que està funcionant molt bé i esperem i desitgem que ens puguin
aportar també una avaluació de com ha funcionat, perquè, per exemple, hi ha una
llista d’espera de nens i nenes que ens diuen que no són la tipologia, per tant, ens
hauran d’explicar el perquè no els han pogut acceptar, quin recurs necessitarem
perquè aquest tipus de nens i nenes...
Recordeu que també tenim tots els CRAE i els CREI, també hem mirat de tota
aquella formació, però, sobretot, tota aquella assistència que necessiten els CRAE i
els CREI, i sabeu que tenim 6.500 nens i nenes menors no acompanyats que també
la salut pública ha fet un esforç tremend per acollir-los i que, per tant, també estem
adequant a cada un dels territoris que no es quedin sense aquesta assistència, ja no
només el CSMIJ directament, sinó que ja pots entendre que, primer, s’ha de mirar el
trauma, el postrauma i això fa que, cada vegada, la magnitud de l’atenció sigui molt
més gran de la que tenien.
També hem vist i hi han programes i projectes especialitzats amb fills que no tenen
cap trastorn mental, però sí que els seus pares i mares el pateixen. Per tant, d’alguna
manera, també hem volgut mirar com atenem aquests nens i nenes també en
l’escoles i en el pla d’entorn, per mirar a veure quines repercussions poden tenir, que
ells puguin explicar quan van a casa què senten els seus pares i què reben dels seus
pares, per poder-los ajudar a ells a tirar endavant la seva vida.
Bé, n’hi han uns quants més, eh?
Amb el tema del Pinsap, ara, la doctora Cabezas us en parlarà i només també
explicar que hi ha un pla integral de salut mental que coordina Presidència, on també
hi han moltes especificitats de cada una de les línies també desenvolupades per
mirar també de coordinar-nos a través dels quatre o cinc departaments, que ens
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
140
preguntaven: «Com treballeu?» Doncs, en el Departament de Salut Mental, hem
arribat a la conclusió, i també amb la directora general, que només el Departament
de Salut Mental estem absolutament amputats i, per tant, si només ens dediquem a
allò que és hospitals i la nostra feina de CAP, CSMIJ, etcètera, quedem
absolutament amputats perquè no pots continuar seguint la vida d’aquell noi o noia
o persona que, en un moment determinat, et tornarà a venir i, per això, l’obsessió
una mica de tots de dir: «Si no treballem interdepartamentalment i de manera
coordinada amb reunions» –que, a més a més, hi insistim molt i la veritat és que
estan complint– «no només de tècnics, sinó també de polítics, per tirar endavant
totes les polítiques, no ens en sortirem.» Ho estem fent, ho estem intentant i, ara, us
deia d’insistir també en temes de cultura, he demanat hora a la consellera de Cultura,
perquè és imprescindible que també el tema de salut mental estigui inclòs en temes
de cultura i que no tothom vagi fent el que pugui, per tant, el conveni ha de ser
compartit i, per tant, de compromís d’uns i els altres, com també he anat a
Presidència, perquè és imprescindible que el tema d’esports no estigui únicament i
exclusivament per dir a veure qui vol, sinó que gairebé sigui obligatori que tots
aquells proveïdors de serveis de salut mental incorporin també el tema d’esport, que
moltes vegades serà, per a les dones, etcètera més grans, un altre tipus.
Ens hem deixat el tema geriàtric, que m’agradaria un altre dia poder-lo parlar amb
vosaltres, que [#, min. 05.37] nens, nenes, nois, noies, adults, sinó que el tema de
geriàtric en temes de salut mental i la gent que viu sola també seria per abordar, no?
La nostra intenció és pensar en una mirada molt i molt llarga i, per això, us deia que
us necessitava i, per descomptat, a tots vosaltres. Ja sabeu qui som, on estem i a la
vostra disposició, perquè vosaltres ens aporteu també les vostres queixes i
problemes i nosaltres també us puguem contestar.
I, per acabar, el tema que em deia de les xifres, les xifres que jo t’he donat d’aquests
5.247 justos són persones, arreu de Catalunya, amb dany cerebral, per tant, amb un
trastorn mental greu, o retard mental, a més a més, persones amb trastorn de
conducta o bé abús de drogues i joves, d’acord? D’aquests 5.247 que tindrien de tot,
un tant per cent petit, que és el de dalt de tot, és el que té aquesta elevada
complexitat, perquè hi afegeix tot junt més la violència, més socioeconòmic, més les
famílies no acompanyen, més que ells no són conscients d’estar malalts, més, més,
més.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
141
En aquest moment, segons les dades, 750 nois, noies o persones adultes estarien,
en aquest moment, «sense resoldre un recurs de vida continuat» –sense cometes–
, sí una mica, així, saltat, però no continuat, que és en què nosaltres insistim. Sí,
quan tenen la crisi; sí, quan necessiten..., però no allò de passar el relleu i poder
avançar la vida normalment.
La sub-directora general de Promoció de la Salut
Doncs, dels temes que tocaven més a la part de salut i escola, doncs, per al Grup
de Ciutadans, d’alguna manera, el que plantejàveu, que era el tema de l’educació
emocional i aspectes així, doncs, dir que sí, que hi ha programes que estan en una
efectivitat demostrada, iniciatives molt ben fetes i que el repte és implantar-lo en tot
el sistema.
Llavors, per això, sí que, dintre del Pla interdepartamentals i intersectorial de salut
pública –el Pinsap–, hi ha una comissió transversal que està parlant de com el
currículum escolar pot integrar totes les matèries d’educació per la salut d’una
manera més homogènia en el territori. Llavors, ho estem treballant i això és una cosa
que està allí.
Després, per al Grup de Socialistes, jo crec que hi ha un tema que lligava molt, els
recursos, que és un tema que ha sortit en diversos dels grups. Nosaltres, en aquest
abordatge de millora de recursos, estem també per aconseguir recuperar la
cobertura del 100 per cent dels centres de secundària i sabem que és molt variable,
segons el territori, en la metropolitana, per exemple, és on més escoles de
secundària tenim, més de cinc-centes, però, al mateix temps, hi ha el nombre més
gran d’infermeres, però, potser, la cobertura és més baixa i, allí, doncs, cal posar-li
una especial atenció.
Per a Catalunya en Comú Podem, doncs, em sembla que ella ens demanava una
miqueta reagrupar els programes i treballar més coordinadament i jo crec que estem
intentant-ho al màxim, dintre del que és el Pla integral de salut mental, dintre del que
és el Pinsap i dintre de tot el Pla director de salut mental i tot així. Però, bé, en
prenem nota.
Per al Grup Republicà, doncs, ens parlaven, sobretot, de la millora de registres,
«estem en ello». Jo crec que és molt important el que s’ha dit també, i que coincidim
molt, en el paper del professional d’infermeria i de tot l’equip. I, aquí, sí que diria que,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
142
a vegades, tenim poc temps en atenció primària, la meva formació de base és de
metgessa de família, però tenim el gran paper dels professionals d’atenció primària,
és tota aquesta relació que es forma amb la persona que atenem i que, al final, tu
coneixes aquella persona, coneixes la seva família i també aquest entorn passa
també en l’entorn del centre d’ensenyament, és a dir, la infermera és una figura més
d’aquella escola i passa a ser aquest element de referència i és molt important estar
allí i jugar aquest paper.
Importantíssim l’avaluació i l’adaptació al context, tenim una mateixa infermera en
diferents escoles amb resultats diferents, perquè el claustre, perquè el microentorn
de cada escola és una miqueta diferenciat. Però la veritat és que estan jugant un
paper magnífic.
I, per últim de Junts per Catalunya deia que [#, min. 10.29] salut i escola, ho
compartim totalment i volem fer-lo i la relació amb altres departaments. Estem
treballant... Jo crec que un dels temes més importants és tot el Pla
interdepartamentals i intersectorial de salut pública –el Pinsap–. Ja he dit, aquesta
comissió transversal d’integració en el currículum no només en les escoles, sinó
també en altres professions, perquè, com hem dit i deia abans el doctor Blanch,
d’alguna manera, la salut es genera, majoritàriament, fora del sistema sanitari, en
l’entorn on mengem, on vivim, on aprenem, etcètera. Per tant, estem treballant
perquè, quan una persona estudiï ja la seva carrera, bé, qualsevol, incorpori com
això influirà en la salut de la persona, des d’un arquitecte, que construeix una casa
o un espai, amb unes possibilitats de parlar, d’estar bé, i tot això és un entorn molt
diferencial que en altres entorns i això inclou també mestres, inclou qualsevol
professió. Per tant, integrar-ho ja en la formació, etcètera.
I, llavors, dintre del Pinsap, a part del que he dit abans del tema d’aquesta comissió
transversal, doncs, també ressaltar, per exemple, projectes com el Fitjove, en què
volem utilitzar l’exercici físic, però una miqueta diferencial, és a dir, no el futbol ni el
bàsquet, sinó la zumba... bé, qualsevol, les arts marcials, qualsevol altra oferta
d’exercici físic, sobretot, en nois i noies en situació de risc, potser, que estan
començant en consum de substàncies, que ja hem vist que està també relacionat
amb la probabilitat de patir problemes de salut mental i patir, després, ideació
suïcida, no? Per tant, el Fitjove seria un altre i, després, també el projecte COMSalut
de salut comunitària. De nou, jo deia que salut i escola nosaltres ho situàvem en
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
143
l’orientació comunitària dels serveis sanitaris i el COMSalut és el projecte pilot que
estem fent en setze zones de Catalunya per intentar reforçar aquesta vessant de
construcció comunitària de la salut, treballant amb ajuntaments, treballant amb
escoles i treballant amb tot l’entorn d’allí.
I, per últim, sí que voldria ressaltar també que estem treballant en una acord marc,
en el Departamant d’Educació, crec que abans ho he començat a comentar. Aquest
acord marc inclou tota la part preventiva i de promoció de la salut, que seria el que
envoltem, normalment, en salut i escola, però també el que ha dit abans la senyora
Casamitjana al voltant dels nens i les nenes que tenen una malaltia crònica
complexa, però també els nois i noies que tenen problemes de salut mental i, per
últim, tota aquesta part que fan els educadors quan noi o una noia està ingressat o
està a domicili perquè no pot anar a l’escola i té dret a mantenir-se en l’educació
d’una manera mantinguda.
Ja està.
El president
Gràcies, senyora Cabezas.
Gràcies a tots quatre per les seves interessants i, de ben segur, profitoses
intervencions. Ja saben que aquesta és la seva casa, hi seran sempre benvinguts.
I, per ara, deixem suspesa la sessió per un minut, per acomiadar els compareixent i
preparar la nova taula i acabar amb la sessió d’avui.
Gràcies a tots.
La sessió se suspèn a les ... i es reprèn a les...
Fitxer 07cpj27
El president
Bé, doncs, encetem l’última taula d’aquesta jornada...
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
144
Compareixença de Carles Pericas, en representació del
Secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, per
a informar sobre la trajectòria i les polítiques del Consell
357-00526/12
...amb les intervencions dels membres del Consell Nacional de la Joventut, la Isaura
González i el Carles Pericas, que ens faran una intervenció per explicar-nos els
plantejaments, el posicionament del consell sobre aquesta matèria, la seva
trajectòria i les polítiques que fa el consell.
Teniu la paraula, quan vulgueu.
Carles Pericas (representant del Secretariat del Consell Nacional de la Joventut de
Catalunya)
Merci a totes les que esteu aquí, encara. Intentarem ser relativament breus, tot i així,
també volem transmetre certs punts que hem anat recol·lectant al llarg de la jornada
i que també encapsulen una miqueta els principals debats i propostes que poden
sorgir de la informació que s’ha presentat avui, que, com ja hem comentat, és bastant
colpidora i reflecteix molt la temàtica que ens ocupa ara mateix.
Bé, més que res, comentar-vos que nosaltres, el Consell Nacional de la Joventut de
Catalunya, portem tractant el tema del suïcidi i també, paral·lelament, el tema de la
salut mental i emocional des de 2015 i que hem treballat, conjuntament, amb certes
entitats que ja han vingut avui per desestigmatitzar, per portar-ho una miqueta més
a l’agenda pública, per desinvisibilitzar una temàtica que, normalment, no està molt
present ni en el camp polític ni en el camp mediàtic, i que, bé, crec que estem totes
molt agraïdes que, realment, s’hagi pogut portar en aquesta comissió i veure com,
doncs, de part de tots els grups parlamentaris, heu estat participant, contribuint,
intentant fer preguntes per entendre una miqueta més d’on ve aquest tema.
Com ja hem comentat prèviament i com s’ha reflectit molt en les ponències de les
diferents persones, des del CNJC entenem el suïcidi com un fenomen social i
multifactorial, que es manifesta individualment i que té les seves causes i expressió
en arrels culturals i socials.
Llavors, tenint en compte això, creiem que és molt adequat tenir espais en què hi
hagi una col·laboració dels diferents agents de la societat, no en el campo només de
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
145
les institucions, sinó també de la societat civil, comunitats i altres col·lectius
involucrats. I estem, doncs, com dèiem, contentes de poder estar aquí i compartir
amb totes vosaltres i intentar buscar algunes solucions a les problemàtiques que ens
ocupen.
Sense entrar en allargar-nos més en el context, perquè, realment, el que volem és
transmetre’ns les mancances que hem encapsulat una miqueta i les propostes que
tenim de cara a vosaltres, volem partir, abans d’entrar en detalls concrets..., partirem
de cinc principis que recull la Declaració internacional sobre salut mental juvenil, que
està avalada per l’associació internacional per la salut mental i data de l’any 2013.
Llavors, són cinc principis que ens ajuden una miqueta a guiar el que, ara, us
comentarem. Intentarem que sigui amè i que també sigui una mica reivindicatiu, per
mantenir-vos a totes despertes i atentes.
Començar, des d’una cosa que s’ha reivindicat moltíssim per part de totes les
ponents, la reducció, diguem-ne, del suïcidi i, amb més particularitat del suïcidi
juvenil, és un tema de salut pública i, quan diem «de salut pública», no només ens
referim al sistema sanitari o als abordatges assistencials, sinó també a un tema que,
diguem-ne, s’han d’anar a buscar les causes de les causes, per així dir-ho, que
també ho ha mencionat, crec, en algun moment, la senyora Casamitjana.
Estem parlant moltíssim..., al llarg d’avui, hem parlat molt de trastorns mentals, de
problemes de salut mental, però no hem parlat tant, diguem-ne, dels condicionants
o dels determinants que acaben conduint que un malestar o que un problema que,
en teoria, podria ser transicional s’acabi cronificant i, en alguns casos, acabi conduint
en certes situacions com el suïcidi.
Estem, potser, parlant d’una educació insuficient en salut mental i salut emocional,
de precarització laboral, d’atur, de falta de capacitat d’emancipació de les persones
joves i tot això està propiciat per un context i un sistema que, en general, no té en
compte massa les cures ni la salut mental i emocional de les persones, i que situa,
diguem-ne, les persones joves en una situació de vulnerabilitat.
Llavors, creiem que era molt important també aplicar aquesta òptica una miqueta, si
volem afrontar el problema d’una forma acceptable, diguem-ne, per les persones
que el pateixen i també, doncs, molt més holística. Això, òbviament, addicionalment
a tot el que s’ha mencionat ja fins ara.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
146
Així mateix, un altre dels cinc principis és que cal, diguem-ne, que els joves amb
problemes de salut mental o que es troben en una situació de vulnerabilització pugin,
diguem-ne, obtenir eines i recursos per entendre com funciona o com gestionar,
diguem-ne, la seva salut mental i emocional i tot en el context que tinguin una xarxa
de suport social d’iguals o des de l’àmbit professional, si és necessari.
També volem remarcar i remarcarem més en concret que es necessita accés a una
ajuda especialitzada i crec que ens han mencionat, abans, una miqueta el tema de
la multidisciplinaritat. A nosaltres ens agrada parlar una miqueta més
d’interdisciplinaritat, perquè això reflecteix una miqueta més la col·laboració entre
diferents disciplines i el fet que és tota una, diguem-ne, cooperació entre diferents
professionals i no necessàriament professionals, sinó també amb membres de les
comunitats que poden contribuir a reduir el suïcidi o a abordar problemes de salut
mental.
I també l’altre principi és la participació dels joves i les famílies en el
desenvolupament dels serveis.
A partir d’aquests cinc principis i com detectar certes mancances, i potser anem una
miqueta d’un costat a l’altre també, perquè hi han moltes coses que s’han dit, hi han
moltes coses que s’han, potser, refutat o hi han coses que han sortit que hem intentat
afegir i, per tant, tant la Isaura com jo hem intentat fer una miqueta de puzle amb tot
i poder donar-vos un discurs que sigui més de caire coherent.
Llavors, des de l’àmbit de la salut. S’ha dit ja el Codi Risc Suïcidi és un programa,
és un protocol que funciona correctament; a simple vista, sembla ser que funciona i
del qual estem... Bé, perquè no hi ha, diguem-ne, a llarg termini, encara no hi ha una
avaluació d’impacte a llarg termini, per això ho menciono, i que estem molt contents
que s’hagi implementat, però també volem advocar una miqueta pel fet que hi han
d’haver altres programes, altres protocols que siguin de caràcter, diguem-ne, no de
prevenció secundària, sinó que vagin a desarrelar les causes principals del
problema. I, així mateix, també volem que es reflecteixi, vull dir, aquest mateix
programa Codi Risc Suïcidi a la resta del territori de Catalunya.
Així mateix, també una miqueta tenint en compte polítiques i programes concrets,
també volem reflectir una miqueta el fet que ja no només en la salut mental, sinó en
la salut en general, diguem-ne, totes les polítiques, d’alguna forma, han d’estar
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
147
construïdes, tenint en compte una perspectiva en salut, allò que es diu «salut en
totes les polítiques», i això parteix de la base que hi hagi col·laboracions
interdepartamentals i una perspectiva molt multisectorial, a l’hora de definir com
volem afrontar el problema de la salut mental i també, paral·lelament, del suïcidi i
suïcidi juvenil.
Llavors, en l’àmbit sanitari, la primera cosa que hem observat, i que és així, més de
característiques molt generals, és el fet que no hi ha una perspectiva juvenil a l’hora
de definir els serveis d’atenció sociosanitaris i això també s’ha remarcat moltíssim
en el tema dels CSMIJ i dels CSMA, que sembla ser que hi ha un buit assistencial
en certes franges d’edat, en què, diguem-ne, una persona que just acaba de complir
els divuit anys, potser, llançar-la directament sense un període transicional adequat
en un centre d’adults no és la millor forma de fer-ho i, per tant, doncs, hem
desenvolupat unes quantes propostes al voltant d’això, que, després, ja us
mencionarà la Isaura.
I també, abans, al matí, per les persones que hi fossin, ha sorgit un argument, abans,
diguem-ne, per reflectir l’augment dels problemes de salut mental i salut emocional
de les persones, que era l’augment de consum d’ansiolítics o de les receptes
d’ansiolítics, i sí que és cert que, en part, reflecteix el fet que, doncs, les persones
en general les necessiten més, necessiten més aquesta medicació, però també
reflecteix, potser, una problemàtica també en el nostre sistema sanitari, sobretot, en
l’atenció primària, que també ha sortit com bastantes vegades, que és el fet que, en
molts casos, en ser la primera línia d’assistència el metge i tenir pocs recursos per
afrontar el context social, el context familiar o, diguem-ne, les causes de les causes
que mencionàvem, es tendeix a receptar, en certes situacions, a sobremedicar
persones que, probablement, amb altres tipus de tractament o teràpia no
farmacològics, podrien afrontar els problemes, si el sistema tingués les eines per ferho.
I això també, doncs, passa per reforçar l’assistència primària i tenir en compte,
òbviament, què és el que vertebra una miqueta tot el sistema sanitari, aquí, a
Catalunya.
I, així, també per dir-ho en paraules grans, defensar una miqueta un sistema públic
i universal, amb recursos suficients, però que s’allunyi una miqueta de la
mercantilització i de processos de privatització, que tenim un sistema molt bo i
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
148
professionals molt bons que estan molt precaritzats en molts sentits i que, per això,
no es poden abordar, potser, els problemes més importants dels temes de salut
mental.
Tinc dos cosetes més i, després, ja acabo. Perdoneu, si no estic sent massa breu.
En l’àmbit educatiu –també ha sortit moltíssim–, que hi ha una situació i un treball en
diferents espais i centres educatius, sobretot, formals, pel que fa a l’educació
emocional i la salut mental Sí que és cert que hi ha certes administracions, per
exemple, les que se m’acudeixin així, principalment, per exemple, l’Agència de Salut
Pública de Barcelona té un programa, que és en salut emocional, ha creat un
currículum en salut emocional en escoles d’educació infantil, no s’ha avaluat
l’impacte encara, és una cosa bastant recent, però, bé, sembla que hi ha cert
moviment i, bé, doncs, remarquem aquestes mancances i aqueta necessitat, potser,
de treballar-ho una miqueta més.
També en un acte que vam fer recentment, a Rubí, en què vam presentar la guia,
va sortir molt la necessitat, des de persones del públic que treballen en l’àmbit de
l’educació, que les persones que siguin docents o que treballen en l’àmbit escolar
puguin tenir eines per abordar el problema del suïcidi en general o de la ideació
suïcida i de les autolesions, des del mateix àmbit escolar, que es trobaven, en aquest
sentit, una mica desemparades.
I, bé, també en el marc del programa Salut i escola, doncs, sí que s’ha parlat de
projectes específics en salut emocional i, realment, crec que és un programa bastant
complet i que aborda molts problemes i moltes situacions vitals de les persones
adolescents i dels nens i nenes, però que, potser, seria també necessari veure si
podia generar alguna part que parlés específicament de suïcidi i que ho abordés des
d’un punt de vista també com el que hem defensat fins ara.
I ja, finalment, en l’àmbit educatiu, també ha sortit que, realment, no s’observen
campanyes de sensibilització enfocades a la prevenció del suïcidi i que n’hi moltes,
com dèiem, del tema de la prevenció d’accidents de trànsit, però, com ja totes sabeu
de sobres, ara, aquesta ha passat a ser la segona causa de mort en persones joves,
per sota del suïcidi i, per tant, doncs, potser, estaria molt bé també que això es
realitzés.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
149
I re, en general, també, per part dels mitjans de comunicació, nosaltres el que moltes
vegades veiem és que es repeteixen certs discursos estereotípics que generen,
doncs, una miqueta més d’estigmatització de la que hi ha i que s’ha de defugir una
miqueta d’això, s’ha de parlar de forma sensible i s’ha
Fitxer 07cpj28
d’intentar, doncs, incloure totes les persones i tots els col·lectius més minoritzats en
el discurs, perquè ningú se senti exclòs i perquè es pugui abordar de la forma que
s’ha d’abordar.
I ja us deixo la Isaura, doncs, ara, té totes les propostes.
Compareixença d'Isaura González, en representació del
Secretariat del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, per
a informar sobre la trajectòria i les polítiques del Consell
357-00527/12
Isaura González (representant del Secretariat del Consell Nacional de la Joventut
de Catalunya)
Sí. Un cop, doncs, mencionades totes les mancances, no?, que hem anat detectant
al llarg d’avui i que, com a Consell Nacional de la Joventut, doncs, també fa temps
que hi portem treballant i que hem anat observant, toca una miqueta la part de
demandes. Aquestes demandes les llancem, doncs, tant a Govern com també a tots
els grups parlamentaris, no?, us interpel·lem a tots els grups parlamentaris que sou,
avui, aquí, i als que no també –no sé si hi ha algú que no hi sigui–, perquè, doncs,
implementeu tot aquest seguit de demandes que us proposem i per fer polítiques
públiques en prevenció del suïcidi.
Bé, ho dividirem en diferents àmbits, començarem per l’àmbit de la salut, també
parlarem de l’àmbit de l’educació, l’àmbit comunicatiu, etcètera.
En l’àmbit de la salut, la primera proposta que llancem, recollint, doncs, també el que
proposaven des de DSAS, min. 01.21] és, més enllà del Pla director en salut mental
i addiccions que ja, doncs, s’està implementant, fer un pla específic de prevenció de
la conducta de suïcidi, no? Hem vist que és una problemàtica que afecta, doncs, els
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
150
joves, sent la primera causa de mort, i pensem, doncs, que és prioritari i que és
necessari, doncs, aquest pla de prevenció de la conducta de suïcidi, a partir de tot
el que hagi anat sortint avui, i que també, doncs, evidentment, inclogui la perspectiva
juvenil.
Pel que fa al Codi Risc Suïcidi, que diferents professionals, doncs, han estat d’acord
que ha funcionat o que, bé, estaven agraïts, no?, d’aquest projecte, sí que volem
traslladar la necessitat que vagi més enllà de les urgències, no?, o sigui, sí que s’ha
parlat que, potser, arribés fins a l’atenció primària, però nosaltres volem anar un pas
més enllà i demanar que també s’inclogui en els centres educatius i fer una
planificació real, doncs, perquè aquest codi risc suïcidi arribi a tots els centres
educatius de Catalunya, a més a més que es desplegui en la totalitat del territori,
que hi ha hagut aquí... em sembla que Govern sí que deia que sí que estava
desplegat, però, amb les entitats, algunes han comentat que no havia arribat a tot el
territori i, per tant, que hi hagi aquest desplegament real.
A més a més, també, doncs, que, així com a Barcelona tenim la Unitat de Prevenció
del Suïcidi, aquesta unitat de prevenció no només estigui a Barcelona, no?, o sigui
que també se’n generin en altres territori i que, per tant, doncs, tota la població tingui
accés a aquest tipus de serveis, que hem vist avui que són absolutament necessaris.
A més a més, que tots aquests serveis incloguin el suport psicosocial a les persones
supervivents, no?, no només a les persones que potencialment poden acabar,
doncs, fent una conducta suïcida, sinó també a les persones supervivents, a més a
més, també, doncs, a les famílies dels joves que estiguin passant per aquest tipus
de processos, a les amistats properes, no?, que siguin espais de suport en tot
l’entorn.
També s’ha comentat el tema de la problemàtica de la bona recollida de dades. En
aquest sentit, demanem, doncs, que hi hagi millor coordinació amb el Govern estatal
i també destinar-hi més recursos, no?, i promoure una recerca, doncs, que sigui
psicosocial, una recerca que tingui aquesta òptica multifactorial. Que aquesta òptica
multifactorial vol dir no considerar només que són les persones amb trastorn mental
les que poden tenir risc de suïcidi, sinó que també hi ha persones que no tenen
perquè tenir específicament un trastorn mental i que, tot i així, també entren dins
d’aquest risc, com han comentat les entitats al matí, no?, per tema de crisi vital, de
patiment psíquic en general.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
151
Pel que fa als centres, més concretament. Hem vist claríssima aquesta problemàtica
en què els joves del quinze als gairebé trenta anys no se senten com a propis ni els
CSMIJ, abans dels divuit, ni els CSMA, a partir dels divuit. En aquest sentit,
demanem que es treballi cap a la creació de centres de salut mental específicament
per a joves. Sabem que és complicat, doncs, d’un dia per l’altre, passar a aquest nou
model, doncs, en el camí, anar incloent la perspectiva juvenil en els centres que, de
moment, hi ha i, en general, doncs, en tot cas, anar generant espais separats i
diferenciats, doncs, per poder fer un abordatge més específic en les persones joves,
en aquest sentit.
A més a més d’incorporar també, doncs, recursos en aquests centres, perquè els
professionals puguin tenir continuïtat en l’assistència, no?, que no hi hagi molt canvi
de professionals i que la persona pugui, doncs, tenir un seguiment adequat, que, a
més a més, hi hagi coordinació quan se salti d’un servei a un altres, és a dir, quan
es passi d’un CSMIJ a un CSMA, actualment, o quan es generin aquests nous
centres de salut per a joves, doncs, que hi hagi coordinació d’un pas a l’altre, que no
sigui la persona que vagi sola d’un lloc a l’altre, sense aquesta coordinació
necessària.
Corregir les disparitats territorials que dèiem, no?, que només Barcelona té la Unitat
de Prevenció del Risc de Suïcidi, doncs, a més a més de col·locar-ne a altres llocs,
també ajudes econòmiques i socials per a aquelles persones que no puguin
desplaçar-se, doncs, que puguin tenir aquestes ajudes econòmiques per poder
accedir en plena llibertat en aquests serveis.
També que l’Administració reculli les dades dels centres amb la perspectiva juvenil,
per tenir un coneixement real de la situació amb tota la seva completesa, també,
doncs, des de la realitat dels joves.
Passem, ara, a les demandes en l’àmbit educatiu.
En aquest sentit, nosaltres volem remarcar molt, ja ho hem dit des del principi, el fet
de l’educació emocional, creiem que és de vital importància treballar en els diferents
espais i centres escolars l’educació emocional com un factor de prevenció claríssim,
per evitar, doncs, conductes de risc de suïcidi.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
152
Bé, en aquest sentit, doncs, és important que es tracti en els centres escolars el
suïcidi i que deixi de ser un tema tabú, per tal que els joves, doncs, no acabem
trivialitzant aquest fet.
Seguint en l’àmbit educatiu, en els EAP, creiem que hi ha d’haver, en aquests, no?,
equips d’assessorament i d’orientació pedagògica, doncs, han de poder donar
resposta quan es trobin en casos que puguin tenir conductes de risc ce suïcidi i, en
aquest sentit, doncs, se’ls ha de dotar de recursos, hi ha d’haver un pla formatiu a
professorat, a professionals dels EAP i dotar-los d’eines, que poden ser, doncs, tant
eines formatives com també protocols, doncs, tot un seguit de recursos que puguin
ajudar a gestionar aquestes situacions de la millor manera, per a la persona jove i
també perquè elles mateixes, les professionals, no es vegin sobrecarregades o no
es vegin, bé, desbordades, doncs, per la situació. Per tant, sempre, des de la cura
també a les professionals i per al bé de la jove.
També se’ns demanava des de diverses entitats universitàries, doncs, que hi hagués
aquest servei, que també s’ha comentat abans, de psicologia a les universitats;
nosaltres volem demanar-ho també en la formació professional i traslladar, doncs,
que, de la mateixa manera que es parlava del servei d’infermeria a les escoles,
també hi hagués, a cada escola pública, a cada institut, una professional de la
psicologia, doncs, perquè creiem que també és necessari i a totes les escoles,
doncs, poden haver-hi casos i és necessari per a la prevenció i per poder detectar,
per poder fer acompanyaments de qualsevol malestar psíquic que pugui haver-hi en
els alumnes del centre.
Per tant, en el programa que ens explicàveu, no?, de salut i escola, doncs, que hi
hagi un projecte centrat específicament en la prevenció del suïcidi juvenil, concretarho encara més.
I passem ja a l’àmbit comunicatiu.
En aquest sentit, advoquem, doncs, perquè hi hagi un compromís de generar
campanyes de sensibilització enfocades a la prevenció del suïcidi en els diferents
espais, utilitzant les xarxes socials, no?, que comentàvem que és un espai on els
joves, doncs, hi són i, per tant, doncs, utilitzen també les xarxes socials i, com dèiem,
ha quedat demostrat, no?, aquest matí, que es molt probable que les diferents
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
153
campanyes de sensibilització en altres àmbits han acabat funcionant, doncs, provarho també aquí.
Involucrar els mitjans de comunicació per fer una transmissió responsable dels casos
de suïcidis que es retransmeten, no?, i perquè això acabi generant la creació d’una
consciència social de la problemàtica.
Dotar, per tant, de formació i de recursos, en aquests mitjans de comunicació, i
adequar un bon enfocament de la problemàtica, treballant, doncs, en la línia del
CAC, del DSAS, etcètera, que, de fet, han elaborat un document que explica com
abordar el tema de les conductes suïcides de manera responsable i per generar
consciència.
Per últim, també pel que fa a espais de participació i col·laboració on, com a Consell
Nacional, puguem ser-hi.
Des de Govern, se’ns va proposar formar part de la Taula de Participació de Salut
Mental, doncs, sí que volem ser-hi i sí que volem participar-hi per aportar la visió
jove, en aquesta taula, per tant, també tenim aquesta demanda.
I també, doncs, que es treballi conjuntament amb l’Administració per a campanyes
de sensibilització sobre salut mental, no només pel que fa a mitjans de comunicació,
sinó també, doncs, en el camp intern, amb els diferents centres de salut, serveis,
escoles, i facilitar l’accés als joves i l’acompanyament en els espais d’ajudes, millorar
l’accessibilitat en aquests espais de participació.
Finalment, a mode de conclusió, el que volem és un compromís, per part de
l’Administració, per posar una perspectiva juvenil en totes les polítiques
encaminades en la prevenció del suïcidi juvenil, volem que se’ns tingui en comte,
que s’escolti tot el treballa que hem estat fent i que s’inclogui, doncs, la nostra
perspectiva.
Com deia, no?, vistes algunes de les mancances d’aquest pla integral, que es lidera
des de Presidència, sobre l’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions,
doncs, en certa manera, potser, no s’acaba d’incorporar la visió jove o no hi ha
polítiques concretes de prevenció i acompanyament del dol, doncs, generar aquest
altre pla específic de prevenció del suïcidi i, per tant, treballar, concretament, en
aquesta línia.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
154
Per últim... Bé, o sigui, al final, comprometre’ns, no?, en treballar per la reducció de
la mortalitat, que hem vist, no?, i que sabem que és evitable i que ha de ser un
objectiu de salut pública, no?, que ens ho hem de prendre com un objectiu
importantíssim de salut pública.
Per últim i com hem anat dient, la importància de l’educació emocional com a factor
protector, incloure aquesta formació en els graus, en els màsters educatius, no?, o
sigui, que formi part, doncs, del currículum dels que acabaran sent els professionals
de l’educació.
I, al final, doncs, tot això ho demanem perquè les joves volem tenir una vida digne
de ser viscuda i, per això, tenim aquestes demandes per a vosaltres.
El president
Gràcies, senyora González, senyor Pericas.
Bé, ara, obriríem un últim torn de preguntes, d’aclariments, de precs. Si que els
prego, valgui la redundància, ara, sí, molta brevetat, perquè jo crec que, a més, el
consell ja ha fet una mena de resum del que ha estat la jornada i, per tant, pera anar
fent una conclusió. Si volen fer alguna intervenció.
Endavant, senyor Bertrán.
David Bertran Román
Moltes gràcies, president. Seré breu. Voldria agrair al Consell de la Joventut la gran
tasca que porten fent durant molt de temps, en aquest sentit, en el tractament del
suïcidi juvenil. Voldria posar en valor, doncs, aquesta guia, Encarem el suïcidi juvenil.
Guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol, que han elaborat i que penso
que és molt interessant, doncs, tractar aquesta gestió en el camp del que és
l’associacionisme juvenil i en el qual es parla, doncs, de la sensibilització i la
prevenció, de l’acompanyament i el dol, bé, és una guia que és molt interessant i
que jo, personalment, recomano per a què les associacions, doncs, puguin també
desenvolupar aquesta tasca, doncs, en un altre àmbit que no és, doncs, l’àmbit
hospitalari o d’altres àmbits
Fitxer 07cpj29
àmbits que hem anat comentant.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
155
Voldria dir que, amb relació a tot el que s’ha anat desenvolupant durant el dia d’avui,
les compareixences que hem anat tenint, per a nosaltres ha estat de molta utilitat i
voldríem, doncs, també mencionar que el consell, vaja, ha estat ell qui ens ha fornit
de la gran majoria de propostes pels compareixents i creiem que han estat molt
adients.
Hem agafat, doncs, moltes dades, hem nosaltres pogut preguntar coses que, doncs,
creiem que són mancances.
I, vaja, en fi, en base a tot el que hem anat agafant, doncs, ja avancem que
desplegarem tota una sèrie de bateria de propostes de resolució i de preguntes,
doncs, que esperem que serveixin per a pressionar el Govern, doncs, per a posarse al dia, posar-se les piles i desenvolupar moltes coses que encara, doncs, es pot
millorar.
Entre les demandes que heu anat plantejant, vaja, la grandíssima majoria jo crec
que les abracem i, per exemple, pel que fa al pla específic de prevenció del suïcidi,
és una cosa que, a la resta de comunitats autònomes, doncs, ja està desenvolupat,
a la gran majoria, i creiem que, aquí, doncs, s’hauria de desenvolupar, per tant,
aquest desplegament del Codi Risc Suïcidi a tot el territori i que hem vist durant el
dia d’avui que és una cosa que, realment, doncs, no està desplegada completament.
Aquest suport psicosocial als supervivents que, doncs, aquest matí ja hem vist amb
el testimoniatge colpidor d’una persona, doncs, que ha patit el que és ser un
supervivent i ens ha explicat què és el que fa la seva associació i hem pogut veure
el que és la importància d’això.
També pel que fa a educació emocional. El suïcidi juvenil és una cosa de la qual
s’ha de parlar i no ha de ser un tabú i és important que es tracti, doncs, a l’etapa
educativa.
D’igual forma, creiem que les campanyes de sensibilització a les xarxes socials és
una cosa que seria molt important i no només a les xarxes socials, no? Aquí,
específicament, pel que fa a joves, perquè sabem que a nosaltres, els joves, ens
fornim d’informació d’una forma important per aquest canal, però, vaja, jo crec que
tots els canals serien importants. I una dada, doncs, que hem vist, que és també molt
colpidora i molt greu, durant el dia d’avui, és que, així com els accidents de trànsit,
la mortalitat per accidents de trànsit s’ha pogut anar reduint al llarg dels anys i,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
156
probablement, les campanyes de sensibilització per la televisió, els anuncis, doncs,
hi han tingut una importància cabdal, jo crec que seria interessant desenvolupar
campanyes en aquest sentit, doncs, per prevenir i parlar del que és el suïcidi juvenil.
I seria bàsicament això. Nosaltres estem d’acord, de fet, pensem que és molt
important que hi hagi aquesta perspectiva juvenil. Pensem que el Consell de la
Joventut hi té un paper molt important a jugar, perquè aplega, doncs, moltes
sensibilitats, dintre del que és el món jove, i en aquest sentit, nosaltres us volem
donar tot el nostre suport i dir-vos que continuarem treballant amb vosaltres.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyor Bertran, no per la brevetat, però sí per les seves paraules.
I, en segon terme, té la paraula la senyora Judith Riera, del Grup dels Socialistes.
Judith Riera
Seré molt breu, perquè jo em queda ni una mica de veu, no? Simplement, donar-vos
les gràcies al Consell Nacional de la Joventut per haver posat el focus en aquest
problema, que, fins ara, doncs, segurament, molts de nosaltres havíem sentit a
parlar, però no ens havíem posat a treballar seriosament, amb una realitat que, bé,
ens ha demostrat que és la primera causa de mort dels joves de Catalunya i que,
quan ho expliques a la gent fora d’aquí, se sorprèn, perquè, realment, no ho saben.
Per tant, totalment d’acord que cal fer campanyes de sensibilització, que cal que la
gent conegui què és el que està passant i cal desestigmatitzar absolutament
qualsevol tipus de situació, perquè, vull dir, de vegades, pot ser derivada d’alguna
malaltia o, de vegades, simplement, per una situació que la vida, doncs, t’ha portat
fins allà, no?, perquè és el que parlàvem, els joves, durant tots aquests anys, hem
patit, doncs, unes situacions realment greus, hi ha gent que està en risc d’exclusió
social i són encara molt joves, precisament, és la gent que, segurament, té més risc
de poder patir qualsevol tipus de situació d’aquestes; per tant, continuar treballant i
sensibilitzant i reivindicant el que són les polítiques de joventut, que, en definitiva, és
això, no?, posar el focus a la perspectiva juvenil perquè les polítiques de joventut –
aquí, moltes vegades, ja s’ha parlat i sempre... bé, precisament, per això estem aquí,
no?, perquè tots les defensem– no vol dir fer un casal de joves o fer una activitat
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
157
juvenil, sinó, precisament, posar aquest perspectiva jove a totes i cadascuna de les
variants de la vida, no?
Per tant, continueu treballant en aquesta línia i, tot i que el Pol ja ha marxat, jo us
asseguro que ens tindreu al vostre costat per donar sortida a aquesta guia, que és
fantàstica.
Gràcies.
El president
Gràcies, senyora Riera.
A continuació, té la paraula la senyora Rut Ribas, pel Grup Parlamentari Republicà.
Rut Ribas i Martí
Gràcies, president. Primer de tot, doncs, agrair-vos la persistència que ha tingut el
consell, només em falta sumar-me a les paraules que m’han precedit, perquè, si no
fos per aquesta persistència que el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya ha
tingut, potser, avui, no estaríem aquí tots els grups parlamentaris celebrant aquest
monogràfic. Per tant, crec que això, doncs, s’ha d’agrair.
Després, també celebrar que, com sempre, les aportacions que han fet han estat
des d’una perspectiva juvenil que, tot i que tot el que ens han aportat fins ara,
òbviament, ha estat molt productiu i ens servirà per treballar en moltes coses, també
ha sigut molt interessant, doncs, posar aquest enfocament des d’un perspectiva
juvenil com, per exemple, s’ha parlat molt obertament de l’entorn ambiental, altres
paraules que han precedit també n’han parlat, com, per exemple, han dit que el factor
del suïcidi pot tenir ser conseqüència de l’entorn ambiental, ja sigui per una ruptura
sentimental i també per problemes econòmics, però, aquí, s’ha ficat la mirada i
l’enfocament que, a dia d’avui, som un dels col·lectius més vulnerats i precaritzats,
per tant, tot això que ens porta a un atur juvenil o a uns contractes precaris, a uns
preus abusius, doncs, possiblement, també porti a situacions d’una conducta del
suïcidi i crec que això també era molt interessant, doncs, que, avui, es pogués
comentar, aquí, en aquesta comissió, que, per això, també estem aquí, a la Comissió
de Joventut celebrant aquest monogràfic.
Per tant, també sumar-me a les paraules d’agraïment, doncs, que heu fet fins ara al
consell, creant guies, projectes, programes, xerrades, etcètera, tot el que heu anat
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
158
fent, que, al cap i a la fi, doncs, és una evidència que això suma, que molts de
nosaltres, després, i tota la societat, doncs, ens sigui útil per poder fer front a certes
qüestions, en aquest cas, doncs, la salut mental i la prevenció del suïcidi.
I res més.
Com a grup parlamentar que dona suport al Govern, m’he anotat tot el llistat de
demandes que ens heu fet arribar i jo, doncs, en la mesura que pugui, també instaré
el Govern a realitzar totes aquestes propostes i, així, implementar-ho, perquè,
realment, és molt interessant tot allò que heu dit fins ara.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, diputada.
I, per últim, té la paraula la senyora Mònica Sales, del Grup de Junts per Catalunya.
Mònica Sales de la Cruz
Gràcies, president. Jo també, com no, us he d’agrair aquesta voluntat que heu tingut,
no?, d’impulsar un monogràfic d’aquestes característiques. Crec que, avui,
compartirem tots els grups parlamentaris que hem après molt sobre aquesta qüestió,
hem pogut posar sobre la taula diverses qüestions que ens preocupen i que ens
preocupaven i que ens continuaran preocupant, i us hem de donar les gràcies per
aquesta iniciativa i per haver estat perseverants perquè aquesta comissió s’hagi
pogut dur a terme i haguem pogut escoltar diverses veus de diversos professionals,
però també des de diverses perspectives i des de diferents àmbits.
És veritat que hi ha camí per recórrer i també és veritat que hi ha millores a fer i
recollim totes aquestes propostes que ens feu a mode de conclusió final de tota la
comissió que hem tingut avui. Vosaltres feu un llistat de peticions que nosaltres
també, com a grup parlamentari que donem suport al Govern, hem de recollir i que
crec que poden ser coma a colofó final de les diferents intervencions que han hagut
al llarg del dia d’avui, fetes per entitats, fetes també per persones que treballen des
del mateix Govern.
A mi el que m’agradaria comentar-vos, així, també a mode de conclusió, vosaltres
parleu d’aquesta salut i d’aquesta educació, de la importància d’aquesta educació
emocional en les diferents etapes educatives que passem els diferents individus,
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
159
però si heu pensat o si heu reflexionat en el moment en què acabem la formació,
però encara som considerats dins de la franja jove, no?, entre quinze i trenta-quatre
anys, ens deien aquest matí, que es considera suïcidi juvenil, quan ja has acabat
aquest període de la formació, però encara estàs dins d’aquesta ràtio d’edat, si heu
reflexionat quines mesures hi poden haver per continuar treballant en aquesta
educació emocional, per exemple, fer-ho a través de la coordinació amb Treball,
l’accés al món laboral. Quines eines hi podria haver per no deixar de treballar
aquestes coses que s’han fet, per exemple, en el camp educatiu, una vegada deixes
d’estar vinculat, de la manera que siga, amb aquest món educatiu, però encara
entres dins aquestes ràtios de suïcidi juvenil, per entendre’ns, entre quinze i trentaquatre anys, què creieu que es podria continuar fent per no perdre aquest treball que
s’ha fet durant diversos anys?
Moltes gràcies.
El president
Gràcies, senyora Sales.
Ara, per respondre i, si voleu, per fer ja la conclusió definitiva, els membres del
consell tenen la paraula. Els demano brevetat, però, vaja, facin el que puguin.
Isaura González
Bé, agrair les paraules d’agraïment.
I, respecte al que comentaves, no?, que si hem pensat alguna cosa... Bé, recollim
aquesta proposta que ens fas, perquè és veritat que ens hem centrat, sobretot, en
els àmbits educatius, no?, tant universitat, formació professional com també escoles,
perquè és on, principalment, podem trobar la gent jove, però, bé, ens ho apuntem i
ho recollim per treballar-ho i tenir en compte, doncs, com fer aquest seguiment, no?
També la idea seria, doncs, que aquests centres de salut que es creessin
especialitzats per a joves, doncs, en aquests espais hi tindrien accés tant joves que
formarien part de l’espai educatiu com els que estarien treballant; per tant, doncs,
aquests espais serien un punt, no?, de prevenció, en aquest sentit.
Carles Pericas
Jo complemento el que has comentat i tinc dues coses més. Primer, o sigui, també
s’ha d’entendre que, en moltes situacions, sobretot, en temes de salut mental i altres
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
160
vinculats a la salut, diguem-ne, els resultats en salut de les persones adultes o dels
adults joves estan molt determinats per la seva etapa d’infantesa i d’adolescència.
Llavors, per això, posem especial èmfasi en això i crec que ho han mencionat, en
algun moment, altres professionals que han vingut a exposar, però, realment, és
important i crec que també això transcendeixi, que és l’àmbit educatiu.
I, addicionalment al que ha dit la Isaura, doncs, nosaltres també estem molt encarats
a l’associacionisme juvenil i als espais menys formals que aquests generen i que,
realment, són la primera línia per a moltes persones joves a l’hora de posar-te a
tractar temes de salut emocional, de buscar xarxes de suport i de, potencialment,
prevenir els problemes que en derivin d’una mala salut mental o emocional.
Llavors, moltes gràcies per les paraules, bé, a tots els grups parlamentaris.
Sobre el tema de la proposta de resolució que heu mencionat en algun moment, ens
encantaria que així fos i que, realment, hi hagués un document de consens entre
tots els grups parlamentaris perquè s’acabi d’empènyer i, diguem-ne, de visibilitzar i
tenir la força que busquem, diguem-ne.
I, llavors, també mencionar que una bona forma –i que s’ha mencionat– de tenir
dades ben estructurades i desagregades, diguem-ne, per conèixer, realment, els
col·lectius que estan més vulnerabilitzats pel que fa al suïcidi juvenil, doncs, és
implementar un bon sistema de vigilància que vagi més enllà del curt termini o que
no es basi tant sols en els registres de mortalitat i que busqui, vull dir, aquesta
informació per poder fer, llavors, polítiques més encarades cap a les persones de
vulnerabilitat.
I ja està.
Merci.
El president
Bé, gràcies a tots per la vostra assistència a aquesta marató intensa, aquest dia en
el qual és veritat que hem escoltat testimonis colpidors, que hem escoltat paraules
que resulten complicades de pair, però que també hem après moltes coses. Crec
que tenim una visió prou àmplia com per encetar, doncs, una reflexió i, fins i tot,
produir algun document conjunt entre els grups parlamentaris sobre la qüestió que
hem tractat.
Sessió 7 / Comissió de Polítiques de Joventut / 11 de juny de 2019
161
Jo crec que és imprescindible i és de justícia agrair-vos als membres del consell la
feina que heu fet, perquè sou, realment, el motor que genera moviment en aquesta
comissió, i nosaltres intentem, en la mesura del possible, doncs, acompanyar-vos,
però, sense la vostra feina, la jornada d’avui, siguem sincers, hauria estat impossible.
Per tant, us ho agraeixo en nom de tota la comissió, en nom d’aquest Parlament, i
esperem continuar treballant en aquesta mateixa línia en el futur, sobre aquest tema
i sobre altres temes.
I, dit això, gràcies a tots els assistents.
I s’aixeca la sessió.
La sessió s’aixeca a...
https://rdnoelturismo1g.blogspot.com
+ de 100.000 personas reunidas en Itaewon área que rodea a Itaewon-dong Yongsan-gu Seúl Corea del Sur
156 muertos jovenes media 20 años 22 extranjeros +100 heridos